Paciència

Per fi he rebut l’ISBN, més de sis setmanes (!) després d’haver-lo demanat. Sembla que, si és una editorial la que ho demana, no hi ha tant de retard, més que res perquè els segells editorials disposen —si no m’han enganyat— d’una llista seriada de dígits que agiliten l’assignació de números ISBN als nombrosos volums que trauen al mercat. Ara bé, si funciones a títol personal, ja pots florir-te esperant. De cap manera puc qualificar d’àgil aquesta agència del ministeri de Cultura. És lenta, poc accessible i, diria, tecnològicament primitiva —si no ets un editor, és clar, que sí té una opció telemàtica. Encara no han habilitat, per als ciutadans, cap opció per trametre l’ISBN via Internet. Cultura segle XXI. Tan car resultaria digitalitzar l’agència, amb els mínims de seguretat exigibles? Deixe-m’ho ací. Ja tinc el numeret i això vol dir que, en pocs dies, «Els estius», revisat, entrarà en màquines i, per fi, podré enviar-vos els 100 llibres numerats a tots els qui me l’heu demanat. Paciència.

Memorable Gelman

Fragment del discurs de Juan Gelman, premi Cervantes d’enguany:

«Hay quienes vilipendian este esfuerzo de memoria. Dicen que no hay que remover el pasado, que no hay que tener ojos en la nuca, que hay que mirar hacia adelante y no encarnizarse en reabrir viejas heridas. Están perfectamente equivocados. Las heridas aún no están cerradas. Laten en el subsuelo de la sociedad como un cáncer sin sosiego. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. La memoria es memoria si es presente y así como Don Quijote limpiaba sus armas, hay que limpiar el pasado para que entre en su pasado. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular.»

Gelman, el vent i la fulla

Poco se sabe
Yo no sabía que
no tenerte podía ser dulce como
nombrarte para que vengas aunque
no vengas y no haya sino
tu ausencia tan
dura como el golpe que
me di en la cara pensando en vos.

Gelman ha rebut el Cervantes. Ací el seu discurs. Estic molt content perquè és un dels poetes que més m’estime. Sóc un gelmaníac. Els seus versos tremolen com una fulla que vola contra l’oblit, ingràvida i persistent, despullada de branques. Gelman és el vent i la fulla. La seua poesia tremola com la mirada expectant d’un infant que indaga, que constantment ens pregunta i ens desconcerta: «Cada libro es obediencia a una obsesión que buscaba agotarse. De ahí la diversidad de expresión de estos poemas, cuya unidad tal vez resida en el deseo —y su fracaso— de dar con la palabra que calla lo que dice». La paraula que calla el que diu.

Una difusió extraordinària

Només 5 minuts després de l’emissió de la notícia sobre el nou poemari al Telediario de TVE, Salms era visitat, sincrònicament, per més de 100 persones, les descàrregues començaren a multiplicar-se (ja se n’han fet més de 1000, després d’un mes) i rebia correus procedents d’Argentina, Colòmbia i Puerto Rico interessant-se pel nou llibre digitalitzat, gràcies això al canal internacional 24 horas de la TVE. Estic molt content. Una alegria que serà completa quan, des de Madrid, m’envien per fi el maleït ISBN (porte ja més de 6 setmanes d’espera) que em permetrà posar en màquines el llibre analògic, ço és, en paper, i poder-lo enviar (gratuïtament, és clar) a tots els qui me l’han demanat. Cap dels meus llibres anteriors han tingut una difusió com aquesta.

Homenatge a Bernat Artola (1904-1958)


El 8 de maig d’enguany farà 50 anys de la mort del poeta castellonenc Bernat Artola. Poetes i músics ja hem començat a retre-li homenatge, analògic i digital. La idea original és del cantautor Artur Álvarez, qui va començar, ja fa uns anys, a musicar els versos d’Artola i que, ara, amb el cinquantenari, veurà materialitzat el seu magnífic treball amb la companyia dels poetes Vicent Pau Serra, Lluís Meseguer, Vicent Jaume Almela i un servidor.

Grup homenatge a Bernat Artola

L’homenatge analògic és un doble CD que, per una banda, conté els poemes d’Artola cantats (i musicats) per Álvarez i, d’altra, els poemes recitats pels poetes amb arranjaments realitzats pel cantautor. Artola cantat i Artola recitat. Paraules i música, com diu Meseguer a la presentació. L’homenatge digital és un web (i un blog) en el qual es pot ja escoltar tota l’obra que l’homenatja i també fer un seguiment dels actes que, probablement, començaran —la data encara no ha estat fixada— al mes de juny, amb l’espectacle «Pols del meu camí» a Castelló de la Plana que recorrerà pobles, centres educatius, etc.

Doble CD homenatge Bernat Artola

Tot açò, però, no és només una cosa bonica. És també una oportunitat única per a conèixer i reconèixer l’obra d’un dels precursors de la poesia moderna al País Valencià. L’Artola poeta és, avui encara, un desconegut a la ciutat on va nàixer (no en parlem de la Plana enllà), perquè ha sigut un poeta que la gent ha volgut escoltar només quan va de festa, ço és, quan un home de negre, des d’un cavall engalanat, entona el Pregó magdalener. Els llibres de poemes de Bernat Artola van ser recollits, als anys vuitanta, en unes «Obres Completes» publicades per l’Ajuntament de Castelló, a càrrec del professor, i company en aquest homenatge, Lluís Meseguer. Des d’aleshores, l’última vegada que ressonà la veu d’Artola va ser fa ara quatre anys, amb motiu del centenari dels seu naixement, al Teatre Principal. En aquella ocasió va comptar amb la valuosa participació de la seua estimada Matilde Salvador i la presència enriquidora de Lluís Meseguer, Jesús Huguet i Manel Garcia Grau.

Poeta Bernat Artola

Personalment, aquest homenatge, per moltes raons i molts sentiments, el faig de tot cor, que hauria de ser —com si no!— l’esperit dels homenatges. Com mon pare, el d’Artola també era mestre de dibuix i la seua afició pel disseny tècnic i industrial, no puc negar-ho, també em fascina. Una fascinació que va començar quan jo estudiava a l’institut Penyagolosa. Aleshores, de Bernat, només sabia que, al barri de Rafalafena, hi havia una escola que portava el nom de l’home que va escriure el Pregó. A la paradeta de les edicions municipals de la Fira del Llibre vaig comprar uns quants exemplars. Anys després (ja els noranta), Isidre Martínez i Marzo, i altres poetes, començaren a demanar-me que els hi fera de traficant i els aconseguira les Completes d’Artola, perquè l’edició de l’Ajuntament era, a nivell de distribució, molt limitada. Ara encetem l’any artolià. Ja sé que l’homenatge no compta amb el suport (institucional, econòmic, social, lector…) d’uns altres, com ara l’any Rodoreda i el Simone de Beauvoir, o el de Pavese i Bartra. Però això no ens desanima. Ben al contrari. Tot està per fer. Estic molt content de participar amb la meua veu, els meus poemes i d’haver-me encarregat, a més, del disseny gràfic d’aquest homenatge que ja comença… Tenia moltes ganes, també, amics del Salms, d’anunciar-vos aquest any artolià.

Crisis? What Crisis?

Cada poema, un assassinat frustrat. Una sublimació. Només des d‘un coneixement llogat al plaer del desconcert, només des de la consciència de ser tot i no res, sol i lluna, dia i nit, només així la freda voluntat de sobreviure pot ensucrar els arraps i la diària mancança de despreniment pot deixar-se dur, sense por, per la tendresa dels instants perduts, convidar-se senzillament a vi i regalar el cor a la inexacta bellesa de cossos anònims. l‘esperança del canvi, si no miratge, pot així per fi esdevenir-se també un canvi en l‘esperança d‘arribar a canviar. Una utopia ben difícil d‘acomplir… és sempre un risc tan fàcil de dir! No és un joc de paraules, una abstracció debades. La nit cau molt més amunt d‘aquest cap. Qualsevol estel ho justifica. I a poalades, diu el meu amic Alexandre. Cada poema, un assassinat frustrat. Serenitat. Estabilitat. Precarietat. Cordialitat rima amb assassinat. Creure en la docilitat de la llum és ja una religió antiga, i sintética. Pensar-ho més, un cansament. Però, entre boires —i aquesta és la meua sang— té un valor no econòmic l‘acció generosa de perdre els ulls, tota la pell de la mirada, aprendre tenebres i recomanar-les. I, si algun dia, per una d‘aquelles, l‘alba és real i per fi llostreja, ens lleparem la tristesa i seguirem preguntant, contra les probabilitats pactades, com és que els llops tornen a ser vegeterians i, en fi, quina és la garantia i quin l‘espill de tan enlluernadora, tan sobtada i tan feliç prosperitat.

*