La República Unilateral de Kosovo

Unilateral és la paraula que sona a Madrid i ressona en la perifèria per a referir-se a la independència dels kosovars. Normal. Comparatives casolanes a banda —que, és magnífic, ja en tenim a grapats—, m‘interessa el concepte d‘unilateralitat que han hissat enmig de la meseta per a parlar d‘il·legalitat. Per al PPSOE sembla que qualsevol independència unilateral és il·legal, encara que estigue recolzada per la majoria dels estats europeus i els EUA. Argumenten en contra per la inexistència de determinats procediments formals, defugint la raó de més pes i validesa: la voluntat dels kosovars. Voluntàriament obliden que la dependència també era unilateral, unilateral per part de Sèrbia, o no?

kosovo.jpg

No ens ha d‘estranyar aquesta posició de Madrid i alrededores, perquè segur que alguns encara pensen que Cuba és un país il·legalment independitzat d‘espanya, que és una cosa pareguda a això que els binladians creuen de l‘al-Àndalus. Creences. No poden assumir la legalitat d‘una independència unilateral per voluntat popular com a precedent històric al sí del continent europeu perquè és un fet exemplar i obri pas, des des la jurisprudència internacional, a l‘autodeterminació de les voluntats nacionals reprimides dins de la pell de brau. Així, doncs, d‘acord amb el dret internacional, és un precedent molt útil, però molt de compte també amb fer comparatives eufòriques amb Catalunya, tal com bé escriu Fontanals al seu blog. Si els romanesos arriben a ser majoria en Castelló i s‘organitzen políticament, podrien també reclamar la independència. Però com seria una cosa unilateral, Zapatero i Rajoy s‘encarregarien de dissoldre-ho, és clar, unilateralment.

PS. La nova dependència internacional de Kosovo.

Infrablog?

Fam de fum, com el seu nom indica, és un infrablog de provisionalitats i inconsistències. Hi ha coses que, a causa d’una certa futilitat, no apunte als Salms i que necessite arxivar per alguna raó segurament també inconsistent. Benvinguts a l’infrablog de Salms.

H&S: Fucking with my head

No sóc publicitari però sí espectador i també alguna cosa vaig aprendre dels anuncis subliminals quan estudiava, a València, les Ciències de la Desinformació. «Es considera publicitat subliminal la que presenta, a un consumidor, un determinat producte o servei de manera tan lleu o breu que no és conscientment percebuda i indueix al consum del producte anunciat ignorant les raons autèntiques del seu consum». Sovint canvie de canal quan m‘ataquen els anuncis, però no puc evitar enregistrar-los quan programe alguna cosa en vídeo. Així vaig descobrir la subliminalitat d‘aquest spot que ja havia vist abans alguna vegada, però sense fixar-me en el detall que descobrireu en el fotograma que ací he congelat. De fet, la veu en off de la locutora ja és reveladora: Hay quien piensa que la cabeza sólo sirve para…

Fucking with my head… and shoulders, com diu la cançó. Si el tipet estava de cara a l‘escenari del concert, amb la tipeta a les galligotes, per què no li podem veure bé la cara quan la llèpola li magreja els cabells? Tan llarg portava el serrell? Proveu d‘aturar els fotogrames finals i dubtareu raonablement de quina és la Meca a la que mira el tipet. Hi ha qui pensa que el cap solament aprofita per a… Un cunilingus! O serà que jo vaig calent i sóc massa suspicaç.

No time for sex

No time for love. No country for old men. No time for sex. No time. No, no, no! No hi ha temps per al sexe. Xisclons que som. El temps de l‘amor i el temps de l‘odi són temps extremadament religiosos. Cadascú té un concepte ben propi de l‘amor i de l‘odi, tangents com són, al capdavall, en l‘amor propi. Però el sexe és el sexe. Una carícia és una carícia. Un arrap és un arrap. Un acte. l‘amor i l‘odi van plens a vessar de paraules, però no de fets, d‘actes. El sexe és una cosa que es fa sense parlar-ne massa. No time for love? Ara? No hi ha temps per a reduir més ètica a etiquetes. No time for sex. Aquesta és la qüestió. Deixar les armes és un fet. És així només com la pau també és un fet. La resta, com se sol dir, és literatura…

Rehab? No, no, no!

És molt difícil no entrar en campanya. No vols votar (ni votaràs) als Uns i menys encara als Altres, però els polítics van marcant una agenda de temes que et calfen la sang i tracten d‘obligar-te a pendre partit, a ser partidari de les qüestions que ells defensen o ataquen en el seu programa electoral. El seu marketing tendenciós i infraideològic. Si la setmana passada tocava parlar d‘economia o, millor dit, de la percepció econòmica, aquesta és la de la immigració i la seguretat ciutadana. De fet, ja resulta molt simptomàtica la connexió d‘aquests dos assumptes en l‘agenda electoral. Sempre juntets, no siga que donem per falses les (seues) veritats. És el seu joc falsament obert, això que en diuen natural bipartidisme. Els qui voten convençuts als Uns, o al Altres, abanderats com són de la (seua) llibertat, solen preguntar-te: Escolta tu, i quin és el problema? No es tracta d‘involucrar políticament a la societat? Això és la democràcia, no? I jo sempre els conteste: no. La democràcia no és fa un mes abans de les eleccions, no s‘ha inventat perquè necessiteu guanyar i seguir mamant de la mamella. És difícil resistir-se, ja ho veieu, però com diria l‘amy Winehouse: no, no, no! El meu blog, en campanya electoral, no parlarà de (la seua) política. Que s‘ho treballen ells.