H&S: Fucking with my head

No sóc publicitari però sí espectador i també alguna cosa vaig aprendre dels anuncis subliminals quan estudiava, a València, les Ciències de la Desinformació. «Es considera publicitat subliminal la que presenta, a un consumidor, un determinat producte o servei de manera tan lleu o breu que no és conscientment percebuda i indueix al consum del producte anunciat ignorant les raons autèntiques del seu consum». Sovint canvie de canal quan m‘ataquen els anuncis, però no puc evitar enregistrar-los quan programe alguna cosa en vídeo. Així vaig descobrir la subliminalitat d‘aquest spot que ja havia vist abans alguna vegada, però sense fixar-me en el detall que descobrireu en el fotograma que ací he congelat. De fet, la veu en off de la locutora ja és reveladora: Hay quien piensa que la cabeza sólo sirve para…

Fucking with my head… and shoulders, com diu la cançó. Si el tipet estava de cara a l‘escenari del concert, amb la tipeta a les galligotes, per què no li podem veure bé la cara quan la llèpola li magreja els cabells? Tan llarg portava el serrell? Proveu d‘aturar els fotogrames finals i dubtareu raonablement de quina és la Meca a la que mira el tipet. Hi ha qui pensa que el cap solament aprofita per a… Un cunilingus! O serà que jo vaig calent i sóc massa suspicaç.

No time for sex

No time for love. No country for old men. No time for sex. No time. No, no, no! No hi ha temps per al sexe. Xisclons que som. El temps de l‘amor i el temps de l‘odi són temps extremadament religiosos. Cadascú té un concepte ben propi de l‘amor i de l‘odi, tangents com són, al capdavall, en l‘amor propi. Però el sexe és el sexe. Una carícia és una carícia. Un arrap és un arrap. Un acte. l‘amor i l‘odi van plens a vessar de paraules, però no de fets, d‘actes. El sexe és una cosa que es fa sense parlar-ne massa. No time for love? Ara? No hi ha temps per a reduir més ètica a etiquetes. No time for sex. Aquesta és la qüestió. Deixar les armes és un fet. És així només com la pau també és un fet. La resta, com se sol dir, és literatura…

Rehab? No, no, no!

És molt difícil no entrar en campanya. No vols votar (ni votaràs) als Uns i menys encara als Altres, però els polítics van marcant una agenda de temes que et calfen la sang i tracten d‘obligar-te a pendre partit, a ser partidari de les qüestions que ells defensen o ataquen en el seu programa electoral. El seu marketing tendenciós i infraideològic. Si la setmana passada tocava parlar d‘economia o, millor dit, de la percepció econòmica, aquesta és la de la immigració i la seguretat ciutadana. De fet, ja resulta molt simptomàtica la connexió d‘aquests dos assumptes en l‘agenda electoral. Sempre juntets, no siga que donem per falses les (seues) veritats. És el seu joc falsament obert, això que en diuen natural bipartidisme. Els qui voten convençuts als Uns, o al Altres, abanderats com són de la (seua) llibertat, solen preguntar-te: Escolta tu, i quin és el problema? No es tracta d‘involucrar políticament a la societat? Això és la democràcia, no? I jo sempre els conteste: no. La democràcia no és fa un mes abans de les eleccions, no s‘ha inventat perquè necessiteu guanyar i seguir mamant de la mamella. És difícil resistir-se, ja ho veieu, però com diria l‘amy Winehouse: no, no, no! El meu blog, en campanya electoral, no parlarà de (la seua) política. Que s‘ho treballen ells.

Els iogurts ambulants

Hui m‘he desdejunat assegut, després de molt de temps. Li he dedicat mitja hora. I direu… i a mi què!, val, però a mi em sembla molt més revelador que alguns dels costums de Rajoy, com per exemple el recentment adquirit de vigilar l‘ablació de clítoris o la poligàmia en Espanya. Llegint l‘altre dia 13.99, la suggestiva novel·la de Frédéric Beigbeder sobre el món de la publicitat, vaig marcar una frase del seu alter ego, Octave, el protagonista: “Jo no faig iogurts ambulants”. Interessant. Vaig intentar fer memòria, però no vaig recordar cap anunci televisiu de iogurts on els actors treballaren asseguts. Sovint els mengen drets o, com a molt, sobre una banqueta. Si us fixeu, sovint hi apareix alguna noia espectacular passejant-se per una casa de 200 metres quadrats amb jardí de fons i decoració blanquinosa. Hi ha la variant de la mateixa noia fascinant i jacent mentre s‘empassa el lacti, però aquesta versió és per a iogurts més pijos. En qualsevol cas, de seguida penses que aquesta noia, probablement, té minyones i viu de renda, aleshores per què collons no s‘asseu a menjar? Té pressa? O vol que en tinguem nosaltres, de pressa? En les telesèries nordamericanes els personatges sempre mengen drets, o caminant, com si la nutrició fòra un pur protocol entre feina i feina. La felicitat, crec, no és això.

Vi per a tots

Com si no tingueren prou periòdics, ràdios i televisions —mai no en tenen prou—, aquesta pancarta penja des de fa molts mesos dels balcons de la Diputación Providencial de Castellón, que és com dir que penja dels collons del voltoret tort. Que és com dir que penja per collons. És així com se fan les coses en Castelló, el país dels cecs: per collons. Almenys, ara que vénen les festes magdaleneres, podríem canviar-ho per VI PER A TOTS.

apt.jpg

I quin és el resultat? Que, al final de la correguda, els milhòmens es desunflen i, ni el rei dels torts ni Camps de Golf, tenen la força suficient en el seu propi partit com per a incloure en el programa electoral un sol puntet dedicat al tema de l‘aigua. Ni força ni vergonya. Quina poca traça i quin sainet, quanta gent enganyada i quants diners al femer! Sense aigua, ja ens diran, doncs, per què han fitxat ara a la germana del golfista Sergio Garcia, un altre fitxatge de 45.000 euros que farà d‘assessora d‘això que li penja al voltoret; Na Germana de Fois haurà de pixar en aspersió per a regar els greens providencials. Una altra bambina en la famiglia. Ai com regolfa l‘aigua per les piques de la Plana!

Predicar en el desert

Intervenció d‘un espontani contra els bisbes:

Pancarta

Necessitem més espontanis. Més espontanis en les esglésies, en les institucions, en les empreses, en els sindicats, en els partits polítics, en la televisió, en els blogs, en el cine, en les reunions familiars i en els recitals poètics. Necessitem els espontanis de veritat, els qui, de sobte, instintivament, sense planejar-ho, tenen la necessitat irrefrenable de no callar-se, de trencar el silenci, l‘espiral de silenci que custodia la mentida i que molts guarden per por, per interés, per vergonya, per ingenuïtat o per ignorància.

Winehouse & Duffy, torna el soul

Tu saps que jo no sóc bona, però tu m‘estimes —perquè potser el teu destí és estimar a qui no t‘estima—, i jo deixe que tu m‘estimes perquè allò que més m‘agrada és que m‘estimen. Jo estime la vida, i m‘agrada viure com visc i, més encara, m‘agrada que t‘agrade com visc. I són feliços els instants viscuts en què hem compartit les mateixes drogues. m‘agrada recordar que tu i jo hem fet coses junts. El problema és que la mort sempre té una paraula per a mi.


Però hi ha vida després de la Winehouse. El seu nom és Duffy. Amb el seu aspecte, ningú diria que canta soul. És gal·lesa, boníssima (per al meu gust) i no ha publicat cap disc encara, però ja diuen que serà un supervendes. El torrentz s‘unfla. Gràcies a Internet.