- Salms - http://www.porcar.net -

Notes sobre literatura 2.0

Emma [1] parla de literatura 2.0 a partir d’uns comentaris a l’escrit [2] del Llibreter sobre la mort (triomfal) de l’avantguarda. Fa unes distincions [3] molt encertades d’acord amb una afirmació [4] del Llibreter:

Confondre les eines amb les obres no ajuda gens a clarificar l’aportació de les noves tecnologies a la literatura. La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa, i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura. No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla.

Clavat. Això m’inspira. Tinc moltes preguntes sense resposta i dubte sovint de les opinions amb què fanàtics o detractors exhibeixen les respectives eufòries sobre aquest tema. És evident que la literatura batejada 2.0 (caldria determinar bé aquesta nomenclatura) no introdueix cap novetat estilística ni de continguts. No és tampoc cap corrent generacional ni res del que fins ara havíem entès com a revolució de cànons o gèneres literaris. No és, evidentment, cap avantguarda. Cap relació formal, tampoc. De fet, no és tampoc gens revolucionària si volem atendre a l’escàs efecte que fins ara ha produït en els professionals de l’escriptura o en els lectors, diguemne, voraços. Aleshores, quina és la raó per la qual, ara i no abans, aquest fenòmen astora tantíssimes sensibilitats? Per què remou ara certes consciències i provoca que l’establishment literari (grups esditorials, escriptors amb nòmina, lletraferits associats, jurats de premis professionalitzats, periodistes “culturals”, poetes abstemis, etc) guarde tants i tants recels? Quines són les amenaces i quines les oportunitats?

Tornant a la qüestió que incitava l’escrit d’Emma, que diferenciava perfectament, tal com jo ho veig, l’avantguarda, la literatura 2.0 i la literatura digital (-itzada):

“La literatura 2.0 no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics, la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine. És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format, com els vincles als referents, la possibilitat d’interacció, la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica i instantània, etc. però això, que són característiques no només dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic, no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda ni un trencament amb el que s’ha escrit fins ara”.

Una pregunta que ningú sembla voler respondre obertament: podria el medi acabar per modificar el contingut? M’explique. Un poema escrit a boli en una llibreta, picat i exportat després a PDF, és literatura digitalitzada. Si li posem vincles, imatges, opcions per tal que el lector hi intervingue activament en la recreació dels textos, continua sent literatura digitalitzada. És més interactiva, més contextual, sens dubte, però és digitalitzada, al capdavall. No és 2.0. perquè l’autor no pensa “en digital” des de l’instant inicial de la creació, des del moment en què obre la llibreta. Al meu entendre, serà literatura 2.0 des del moment en què l’escriptor comence a emprar les opcions digitals com usaria, per exemple, una metàfora, una verb, un ritme o un silenci. És a dir, que el fet digital hauria de formar part del procés creatiu i ser definitiu de l’obra final.

Aleshores, com podria el medi modificar el contingut? Amb l’ús. L’ús de les coses acaba modificant les coses. El meu poemari “Els estius” [5] (disculpeu l’autobombo) és, sens dubte, literatura digitalitzada, amb una certa interactivitat que (no m’agrada autoenganyar-me), qualificaria de limitada. En sóc conscient. Crec que no és 2.0. És un intent. I té un grau de dospuntzerisme (perdoneu-me el paraulot) perquè la digitalització contextualitza els versos i ajuda a comprendre millor el llibre. La virtualitat d’“Els estius” [5] és solament una primera via. Una opció. Un assaig. Una possibilitat que n’obre unes altres. És un llibre de poemes que podria funcionar per si sol sense cap addició digital. I aquesta és la qüestió de fons: una obra autènticament 2.0 podria entendre’s del tot sense la integració de les opcions digitals que l’autor ha ideat durant el seu procés creatiu?

Nota al marge
Quan, només fa uns anys, el poeta transcrivia els versos a la màquina d’escriure, no pensava en paper? No pensaven en pedra els nostres avantpassats cavernícoles? I no determinava això el resultat final de l’obra? Durant el seu procés creatiu, l’escriptor cel·lulós, no ideava ja (i continua fent-ho) el resultat tipogràfic, el text sagnat, les llargàries d’un vers, és a dir, tot l’aspecte visual dels seus poemes? No completava així un significat latent que defineix el contingut de l’obra? Em sembla que sí. Durant el procés creatiu, el poeta intenta anticipar-se a totes les percepcions que el lector obtindrà durant la lectura i l’ús del paper, d’una manera o una altra, és determinant. Per què això, per segons qui, no és acceptable aplicat als nous suports virtuals?