Els llibres indefinits

La revista digital NewGeek dedica l‘últim número als llibres electrònics. l‘home dibuixat també en va parlar fa uns dies. De l‘article dedicat als ebooks, em vaig guardar el següent paràgraf:

«Una de les característiques més cridaneres i desapercebudes d‘aquest canvi de format és que el llibre deixa de ser un paquet de paper. El llibre passa a estar connectat i és actualitzable, modificable i obert a possibilitats no descobertes encara. Posem per cas un llibre tècnic. Els lectors envien els seus comentaris, errades, suggeriments, i l‘autor va modificant-lo o ampliant-lo progressivament.»

La re-creació, la re-escriptura dels llibres és un dels camins més revolucionaris que obrin els nous suports digitals. Els blogs ja han iniciat aquets camí. Potser és una opció que encara avui trobem molt estranya, excèntrica, desviada, ridícula, avantguardista, boja —col·loqueu ací l‘adjectiu destijat. Lligant caps i maldecaps, el text de la revista m‘adreça a un altre, escrit a Telloc, el de Biel Mesquida per a la Catosfera:

Què he fet quan he publicat escrits del blog? Els he remirat, els he corregit, els he refet, o, de vegades, els he deixat tal com eren amb la frescor primera. Però quan han sortit en paper els textos han esdevingut definitius (mentida! Què és un text definitiu? Fins que mor l‘escriptor tot text és provisional!), perquè no els he tocat pus. Les escriptures provisionals del blog sempre les puc rellegir, repensar, redir, reescriure, recontar i recantar: escriptures que són experiments de tactes. Freg el meu llenguatge contra l‘altre com si tingués dits en l‘extrem dels mots, enroll l‘altre amb les meves paraules, l‘acaron, el toc, el meu llenguatge tremola de desig, la pell de llenguatges s‘electrifica d‘emocions contingudes, de la despesa sense terme, de la declaració, del secret, et caetera.

Topranks, topless i topblogs

Post d’extrema fragilitat, apte només per a un infrablog com aquest. Morbositat pura i dura. Fa un parell de mesos vaig introduir Salms en la xarxa d’Alianzo, una unitat de desmesura que, seguint procediments, diguem-ne, no del tot transparents (on s’hi mostren els mecanismes d’indexació?), rastreja els retroenllaços o backlinks i calcula quin blog la té més grossa. No escric això per queixar-me de la posició ocupada (ben content estic amb el fet només de ser-hi), sinó, més que res, pel gust de molestar i marejar, que és un bon costum que no m’agradaria perdre. No sé si serà de profit als qui hi posen molta fe en aquestes eines, pero vaig a contar-ho.

Ja dic, fa un parell de mesos que em vaig subscriure a aquesta xarxa que es diu Alianzo i que encara estem per saber quina mena d’aliances promou. N’ha d’altres, de topranks, però aquest, després de Technorati, crec que ha estat el més usat, durant els últims mesos, per la Catosfera. El cas és que hi vaig introduir Salms en un moment en què havia decidit tornar a mamprendre el blog després de molt de temps sense escriure-hi, ja que havia dedicat part de l’any internàutic a posar en marxa el Blogs de Lletres. Una setmana després, oh sorpresa, Salms ocupava una posició realment privilegiada a l’Alianzo, entre la seixanta i la setanta.

Com és possible que, dos mesos després, recollint en aquest periode molts, però que moltíssims més retroenllaços que durant els sis mesos anteriors, Salms ocupe a hores d’ara la posició 110? Que no, que no em queixe, que no, de veritat, que es tracta d’una constatació. Si ja desconfiava abans, d’aquestes ferramentes que no arriben ni al grau de meritocràtiques, ara ho tinc encara més clar: són llistes com la de dels 40 Principales. Tenen, evidentment, un procediment per a dur a terme els posicionaments (necessiten justificar-se), però ningú sap ben bé quin és el funcionament complet ni tampoc qui hi clava la mà.

Pedres, papers i pantalles

Quan, només fa uns anys, el poeta transcrivia els versos a la màquina d‘escriure, no pensava en paper? No pensaven en pedra els nostres avantpassats cavernícoles? I no determinava això el resultat final de l‘obra? Durant el seu procés creatiu, l‘escriptor cel·lulós, no ideava ja (i continua fent-ho) el resultat tipogràfic, el text sagnat, les llargàries d‘un vers, és a dir, tot l‘aspecte visual dels seus poemes? No completava així un significat latent que defineix el contingut de l‘obra? Em sembla que sí. Durant el procés creatiu, el poeta intenta anticipar-se a totes les percepcions que el lector obtindrà durant la lectura i l‘ús del paper, d‘una manera o una altra, és determinant. Per què això, per segons qui, no és assumible aplicat als nous suports virtuals?

La digitalitzada, la digital i la 2.0

Notes sobre literatura 2.0

Emma parla de literatura 2.0 a partir d’uns comentaris a l’escrit del Llibreter sobre la mort (triomfal) de l’avantguarda. Fa unes distincions molt encertades d’acord amb una afirmació del Llibreter:

Confondre les eines amb les obres no ajuda gens a clarificar l’aportació de les noves tecnologies a la literatura. La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa, i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura. No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla.

Clavat. Això m’inspira. Tinc moltes preguntes sense resposta i dubte sovint de les opinions amb què fanàtics o detractors exhibeixen les respectives eufòries sobre aquest tema. És evident que la literatura batejada 2.0 (caldria determinar bé aquesta nomenclatura) no introdueix cap novetat estilística ni de continguts. No és tampoc cap corrent generacional ni res del que fins ara havíem entès com a revolució de cànons o gèneres literaris. No és, evidentment, cap avantguarda. Cap relació formal, tampoc. De fet, no és tampoc gens revolucionària si volem atendre a l’escàs efecte que fins ara ha produït en els professionals de l’escriptura o en els lectors, diguemne, voraços. Aleshores, quina és la raó per la qual, ara i no abans, aquest fenòmen astora tantíssimes sensibilitats? Per què remou ara certes consciències i provoca que l’establishment literari (grups esditorials, escriptors amb nòmina, lletraferits associats, jurats de premis professionalitzats, periodistes “culturals”, poetes abstemis, etc) guarde tants i tants recels? Quines són les amenaces i quines les oportunitats?

Tornant a la qüestió que incitava l’escrit d’Emma, que diferenciava perfectament, tal com jo ho veig, l’avantguarda, la literatura 2.0 i la literatura digital (-itzada):

“La literatura 2.0 no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics, la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine. És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format, com els vincles als referents, la possibilitat d’interacció, la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica i instantània, etc. però això, que són característiques no només dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic, no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda ni un trencament amb el que s’ha escrit fins ara”.

Una pregunta que ningú sembla voler respondre obertament: podria el medi acabar per modificar el contingut? M’explique. Un poema escrit a boli en una llibreta, picat i exportat després a PDF, és literatura digitalitzada. Si li posem vincles, imatges, opcions per tal que el lector hi intervingue activament en la recreació dels textos, continua sent literatura digitalitzada. És més interactiva, més contextual, sens dubte, però és digitalitzada, al capdavall. No és 2.0. perquè l’autor no pensa “en digital” des de l’instant inicial de la creació, des del moment en què obre la llibreta. Al meu entendre, serà literatura 2.0 des del moment en què l’escriptor comence a emprar les opcions digitals com usaria, per exemple, una metàfora, una verb, un ritme o un silenci. És a dir, que el fet digital hauria de formar part del procés creatiu i ser definitiu de l’obra final.

Aleshores, com podria el medi modificar el contingut? Amb l’ús. L’ús de les coses acaba modificant les coses. El meu poemari “Els estius” (disculpeu l’autobombo) és, sens dubte, literatura digitalitzada, amb una certa interactivitat que (no m’agrada autoenganyar-me), qualificaria de limitada. En sóc conscient. Crec que no és 2.0. És un intent. I té un grau de dospuntzerisme (perdoneu-me el paraulot) perquè la digitalització contextualitza els versos i ajuda a comprendre millor el llibre. La virtualitat d’“Els estius” és solament una primera via. Una opció. Un assaig. Una possibilitat que n’obre unes altres. És un llibre de poemes que podria funcionar per si sol sense cap addició digital. I aquesta és la qüestió de fons: una obra autènticament 2.0 podria entendre’s del tot sense la integració de les opcions digitals que l’autor ha ideat durant el seu procés creatiu?

Nota al marge
Quan, només fa uns anys, el poeta transcrivia els versos a la màquina d’escriure, no pensava en paper? No pensaven en pedra els nostres avantpassats cavernícoles? I no determinava això el resultat final de l’obra? Durant el seu procés creatiu, l’escriptor cel·lulós, no ideava ja (i continua fent-ho) el resultat tipogràfic, el text sagnat, les llargàries d’un vers, és a dir, tot l’aspecte visual dels seus poemes? No completava així un significat latent que defineix el contingut de l’obra? Em sembla que sí. Durant el procés creatiu, el poeta intenta anticipar-se a totes les percepcions que el lector obtindrà durant la lectura i l’ús del paper, d’una manera o una altra, és determinant. Per què això, per segons qui, no és acceptable aplicat als nous suports virtuals?

Al febrer, lloga jornaler

Quins dies! Anar de bòlit em crema. Lavorare stanca *. Estrès. N’hi ha d’ell que sempre va pel camí de la vida apagant focs, és a dir, per les perilloses dreceres que sovint menen a l’ansietat. No podria viure contínuament així. Quan m’extralimite en els quefers assumibles pel cos i l’ànima, la caiguda és molt més que una pobra metàfora. Potser per això aquest matí m’he ferit els genolls en pujar les escales del terrat per a estendre la roba. Quin mal. Preparar un llibre, ara el de paper, sempre és un plaer immens, un treball agraït, però és també una tasca cansada, sobretot si és una feina que he d’afegir a la d’altres projectes que tinc en marxa i que no puc ni vull defugir. Així que vitamines i llentilles. I sol, passejar sota el sol que, en fi, el febrer de moment ens nega. Ja se sap, en febrer, un dia dolent i l’altre també. Sort que tinc vacances la propera setmana i podré posar-me al dia (i podré dormir per la nit).

«Els estius», nou poemari i en Internet

els estius

Els estius és un llibre de poemes que, predicant amb l’exemple, he volgut publicar a Internet. Les raons s’expliquen en la nota introductòria del poemari. És un PDF interactiu que podeu descarregar ací o bé fent clic sobre la portada del llibre. El podeu llegir en la pantalla de l’ordinador, en un ebook o imprimir-lo en paper. També podeu triar la versió online d’ISSU per a fer-ne una ullada ràpida (compte, aquesta no és tan interactiva ni tan llegible com la versió de descàrrega).

Com treballe en una impremta i tinc algunes ferramentes, estic preparant una edició limitada en paper, que anirà numerada, signada i dedicada a les primeres cent persones que me’l demanen. Fetitxistes? Ací hi podeu fer l’encàrrec.

El poemari, d’Edicions DosPuntZero, es troba sota la llicència Creative Commons amb les condicions de reconeixement, no comercial i sense obres derivades, amb validesa legal dins el marc jurídic de l’estat. Per cert, si no teniu Adobe Reader, o teniu una versió vella, el podeu descarregar ací.

En parlen Notícia Vilaweb Video