Sargantaneta sargantaneta…

«Com que de discursos no n‘he fet mai (i no sé si en sabria)…». Paraules profètiques. Com a Monzó, al mercat cultural català convidat a Frankfurt li ha passat una cosa ben pareguda: «Com que de convidat no n‘he fet mai (i no sé si en sabria)…». A ser convidat és una cosa que s‘ha d‘aprendre. No és fàcil. Exigeix uns coneixements, experiència, oferiment, vocació, saber estar. Però es tracta d‘un primer gran convit i el conte ha obtingut un protocol·lari i merescut happy end… Com que «la gent té un alt nivell de clarividència» i «és molt perspicaç i sempre dedueix coses», hi afegiré una altra profanació: intercanvieu la paraula «discurs» per la de «fira» (mercat) en aquest paràgraf del conte ovacionat: «De fet, si tot discurs és part d‘un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l‘americana, la corbata (o l‘absència de corbata), ¿importa gaire què s‘hi diu exactament?» l‘intercanvi de factors no altera el producte. El producte, que és el que compta. No és el resultat igualment satisfactori? Discurs o conte, fira o cultura, producte o llibre: tot un èxit. Veles e vents han mos desigs complir. No podia anar de cap altra manera, probablement. Sargantaneta sargantaneta sargantaneta. I ara…, a vendre llibres.

Elegància i arrítmia

Espectacle inaugural de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt. No diré que no m‘ha agradat, però tampoc m‘ha entusiasmat. Hi havia una elegància en tot, indiscutiblement. Però també una obsessió per comprimir en un espectacle allò que, evidentment, no és comprimible: una literatura, per exemple. Sense ritme, la compressió, la síntesi, poden acabar per avorrir. Que no és el meu cas, insistisc, ni el del públic català a la sala, imagine —perquè el públic de la tele és un altre tema—, però podria ser el cas d‘un alemany o qualsevol altre europeu que ha de pair, en un parell d‘hores, un munt d‘informació sobre una literatura, per més predisposat que s‘hi estiga. No m‘he adormit, no vull dir això tampoc, però —per al meu gust, que és meu— faltava ritme, commoció, certa contundència. Almenys, el piano del vinarossenc, que no té ritme sinó ritmes i, per suposat, contundència, m‘ha reconfortat d‘alguna manera.

PS. Una senyora alemanya, entrevistada a l‘informatiu La nit al dia de TV3, aplaudia l‘escenificació i la musicalitat, però es queixava, amb raó, de l‘escassesa de textos traduïts a l‘alemany en la pantalla de l‘escenari durant les interpretacions dels textos dels nostres clàssics. Compte, doncs. Que entenguen les paraules dels nostres escriptors hauria de ser el més important. O no?

Les croquetes són molt cares

«l‘equip que ha conformat l‘exposició es queixa que ‘Cultura catalana, singular i universal‘, que és l‘exposició central de la fira, hagi quedat a l‘ombra. L’ Institut Ramon Llull no ha fet cap presentació a la premsa de la mostra i amb prou feines es va anomenar durant la presentació del programa literari a Barcelona. Però sobretot, Xavier Pla, el coordinador general, lamenta que al final no s‘hagi fet un catàleg: ‘Ens ha costat molt i s‘han invertit molts diners en aquesta exposició, que només es podrà veure cinc dies. Sense el catàleg no en quedarà res. Primer sí que estava planificat el catàleg, però després ens van dir que no hi havia pressupost.’ Narcís Comadira també se‘n lamenta: ‘Sense el catàleg tota aquesta feina es perdrà. Diuen que no hi ha pressupost per fer el llibre. Deu ser que les croquetes són molt cares.» [Vilaweb]

Trist i lleig.

Poema per a un casament

Veda‘m
l‘orgull de les estàtues,
l‘eternitat de les promeses,
l‘enlluernament dels espills,
la puresa que ens allunya,
l‘hora d‘anar-me‘n,
el silenci perfecte,
sense esborranys.

Dona‘m
eixa abraçada on solament tu
m‘abraces, i torna‘m àgil,
elemental i insubornable
com l‘amor nu que inaugures
només amb la teua presència.

No hi ha terra
promesa, banderes,
no hi ha infern ni paradís,
no hi ha culpa perdurable,
i la ira és una fada
tan voluble, i tan dolça,
que correm el risc
d‘acatar-la.

Creixem, ens obliguen
a ser distància i llast,
pedra i puny;
però nosaltres ens estimem, som
paraula i cos, sang i bleix,
carícia engendrada,
i el teu llençol és
ja el meu llençol i és
un sol llençol i serà
sempre el mar.

(A Clara i Alexis, setembre de 2007)

Long Way Home

Estic donant tombs en l‘obscuritat
Perdut i sol
Encara que vaig dir que us guiaria
I us ensenyaria el camí de tornada a casa
Hi ha una llum encesa al capdavant
No puc mantenir-la per molt de temps
Perdona‘m, nena, però sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa.

Els diners son solament una cosa de la qual et desfàs
Des del vagó de cua d‘un tren
Agafa un grapat de llampecs
Un barret ple de pluja
I sé que vaig dir
Que no ho tornaria a fer
I t‘estime, nena, però jo sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa

Pose menjar a taula
I un sostre sobre el cap
Però ho canviaria tot demà per l‘autopista
Vigila si et diguès
Que l‘amor és l‘única cosa en què he cregut
El que sí sé, nena, és que sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa

Saps que t‘estime, nena,
Més que res en aquest món
Ets la meua dona
Sé que ets la meua perla
Anem més enllà dels llums de festa
Per fi podem estar sols
Vine amb mi i podem triar el camí més llarg
de tornada.
Vine amb mi, junts podem triar el camí més llarg
de tornada.

Lletra en anglés

Norah Jones