Elegància i arrítmia

Espectacle inaugural de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt. No diré que no m‘ha agradat, però tampoc m‘ha entusiasmat. Hi havia una elegància en tot, indiscutiblement. Però també una obsessió per comprimir en un espectacle allò que, evidentment, no és comprimible: una literatura, per exemple. Sense ritme, la compressió, la síntesi, poden acabar per avorrir. Que no és el meu cas, insistisc, ni el del públic català a la sala, imagine —perquè el públic de la tele és un altre tema—, però podria ser el cas d‘un alemany o qualsevol altre europeu que ha de pair, en un parell d‘hores, un munt d‘informació sobre una literatura, per més predisposat que s‘hi estiga. No m‘he adormit, no vull dir això tampoc, però —per al meu gust, que és meu— faltava ritme, commoció, certa contundència. Almenys, el piano del vinarossenc, que no té ritme sinó ritmes i, per suposat, contundència, m‘ha reconfortat d‘alguna manera.

PS. Una senyora alemanya, entrevistada a l‘informatiu La nit al dia de TV3, aplaudia l‘escenificació i la musicalitat, però es queixava, amb raó, de l‘escassesa de textos traduïts a l‘alemany en la pantalla de l‘escenari durant les interpretacions dels textos dels nostres clàssics. Compte, doncs. Que entenguen les paraules dels nostres escriptors hauria de ser el més important. O no?

Les croquetes són molt cares

«l‘equip que ha conformat l‘exposició es queixa que ‘Cultura catalana, singular i universal‘, que és l‘exposició central de la fira, hagi quedat a l‘ombra. L’ Institut Ramon Llull no ha fet cap presentació a la premsa de la mostra i amb prou feines es va anomenar durant la presentació del programa literari a Barcelona. Però sobretot, Xavier Pla, el coordinador general, lamenta que al final no s‘hagi fet un catàleg: ‘Ens ha costat molt i s‘han invertit molts diners en aquesta exposició, que només es podrà veure cinc dies. Sense el catàleg no en quedarà res. Primer sí que estava planificat el catàleg, però després ens van dir que no hi havia pressupost.’ Narcís Comadira també se‘n lamenta: ‘Sense el catàleg tota aquesta feina es perdrà. Diuen que no hi ha pressupost per fer el llibre. Deu ser que les croquetes són molt cares.» [Vilaweb]

Trist i lleig.

Poema per a un casament

Veda‘m
l‘orgull de les estàtues,
l‘eternitat de les promeses,
l‘enlluernament dels espills,
la puresa que ens allunya,
l‘hora d‘anar-me‘n,
el silenci perfecte,
sense esborranys.

Dona‘m
eixa abraçada on solament tu
m‘abraces, i torna‘m àgil,
elemental i insubornable
com l‘amor nu que inaugures
només amb la teua presència.

No hi ha terra
promesa, banderes,
no hi ha infern ni paradís,
no hi ha culpa perdurable,
i la ira és una fada
tan voluble, i tan dolça,
que correm el risc
d‘acatar-la.

Creixem, ens obliguen
a ser distància i llast,
pedra i puny;
però nosaltres ens estimem, som
paraula i cos, sang i bleix,
carícia engendrada,
i el teu llençol és
ja el meu llençol i és
un sol llençol i serà
sempre el mar.

(A Clara i Alexis, setembre de 2007)

Long Way Home

Estic donant tombs en l‘obscuritat
Perdut i sol
Encara que vaig dir que us guiaria
I us ensenyaria el camí de tornada a casa
Hi ha una llum encesa al capdavant
No puc mantenir-la per molt de temps
Perdona‘m, nena, però sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa.

Els diners son solament una cosa de la qual et desfàs
Des del vagó de cua d‘un tren
Agafa un grapat de llampecs
Un barret ple de pluja
I sé que vaig dir
Que no ho tornaria a fer
I t‘estime, nena, però jo sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa

Pose menjar a taula
I un sostre sobre el cap
Però ho canviaria tot demà per l‘autopista
Vigila si et diguès
Que l‘amor és l‘única cosa en què he cregut
El que sí sé, nena, és que sempre trie el camí
més llarg per tornar a casa

Saps que t‘estime, nena,
Més que res en aquest món
Ets la meua dona
Sé que ets la meua perla
Anem més enllà dels llums de festa
Per fi podem estar sols
Vine amb mi i podem triar el camí més llarg
de tornada.
Vine amb mi, junts podem triar el camí més llarg
de tornada.

Lletra en anglés

Norah Jones

Vacances del quadern

COSES

d‘aquest estiu no en vull recordar més
que la mirada de complicitat
d‘una veïna que prenia el sol
ben nua i va somriure complaguda
quan va adonar-se que la contemplava,
i aquell instant fugaç, irrepetible,
de quietud total, que el món restà
desert de si mateix i era un cristall
transparent i compacte altra vegada.
Tota altra cosa no serà l‘estiu,
aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
d‘aquelles mil foteses inefables
que componen els dies i les nits,
diré tranquil.lament: No me‘n recordo.

Miquel Martí i Pol
(del Quadern de vacances)

l‘escriptori de Pau l‘auster

Pau l‘auster acaba d‘obrir els ulls. Una estranya sensació l‘immobilitza al llit. El senyor Auster ha dormit força bé, però alguna cosa li diu que potser no ha dormit a casa. No sap on és ni com ha arribat allí. Ho haurà d‘investigar. El senyor Auster ha decidit no moure‘s del llit on jau. No se sent segur. l‘habitació on ha pernoctat li és totalment desconeguda. No sap com ha anat a parar a aquell lloc. El senyor Auster intenta recordar les hores pretèrites, el dia d‘ahir, el mes passat, i sí que recorda perfectament que va sopar amb la Lucy i que després van anar a ballar, però és incapaç de recordar el moment d‘anar al llit. I això que no anava begut. Després de dues hores d‘investigacions sense cap resultat, el senyor Auster decideix alçar-se. El primer que veu és un escriptori i, després de meditar-ho mitja hora, decideix acostar-se. A les prestatgeries, que evitarem descriure detalladament, troba alguns llibres. El senyor Auster se‘n llegeix un sencer. Un dia després, el senyor Auster torna a alçar-se del mateix llit desconegut. Pixa, es renta, ejacula, etcètera i unes hores després, que evitaré descriure detalladament, s‘acosta a l‘escriptori i tria un altre llibre. Comença llegir:

«Pau l‘auster acaba d‘obrir els ulls. Una estranya sensació l‘immobilitza al llit. El senyor Auster ha dormit força bé, però alguna cosa li diu que potser no ha dormit a casa. No sap on és ni com ha arribat allí. Ho haurà d‘investigar. El senyor Auster ha decidit no moure‘s del llit on jau. No se sent segur. l‘habitació on ha pernoctat li és totalment desconeguda. No sap com ha anat a parar a aquell lloc. El senyor Auster intenta recordar les hores pretèrites, el dia d‘ahir, el mes passat, i sí que recorda perfectament que va sopar amb la Lucy i que després van anar a ballar, però és incapaç de recordar el moment d‘anar al llit. I això que no anava begut. Després de dues hores d‘investigacions sense cap resultat, el senyor Auster decideix alçar-se. El primer que veu és un escriptori i, després de meditar-ho mitja hora, decideix acostar-se. A les prestatgeries, que evitarem descriure detalladament, troba alguns llibres. El senyor Auster se‘n llegeix un sencer. Un dia després, el senyor Auster torna a alçar-se del mateix llit desconegut. Pixa, es renta, ejacula, etcètera i unes hores després, que evitaré descriure detalladament, s‘acosta a l‘escriptori i tria un altre llibre. Comença llegir:

[ … ]

Açò no és més que una pobra paròdia dels «Viatges per l’scriptorium» de Paul Auster, novel·la que afortunadament he pogut acabar de llegir no sense alguna que altra desesperació i molta paciència, sobretot en aquells fragments on Auster fa llegir al seu personatge (i al lector) una història infumable i al capdavall intrascendent. Tot i això, defugint en ocasions certes sensacions de presa de pèl, a mi m‘ha agradat. Ho dic conscient de certes crítiques, moltes vegades encertades, que ha rebut aquesta obra de l‘auster.

Laura està…

Si una utopia és allò que encara no és realitat, fets empíricament comprovables, però en canvi proposa fets perfectament realitzables que encara no s‘han realitzat, sobretot a causa de certs interessos i desinteressos socials, aleshores la utopia és necessària. Això m‘ho diu Laura, innocent com ella sola, mentre juguem al joc d‘examinar, a la tele, la indumentària de la gent que seu a les graderies de Wimbledon. Necessàriament innocent, em dic també. I innocentment natural, perquè la naturalesa s‘obri pas defenent-se amb persones com la Laura. Ella m‘exposa un exemple de collita pròpia, el del planeta desplaçat, una idea que ella creu que exclussivament a ella se li ha passat pel cap. Naturalment innocent. m‘explica que el 90% de la població mundial, si de veres s‘estimés la vida com cal, la vida natural, la seua pròpia vida, hauria de desplaçar-se per tal d‘anar a ocupar, com a molt, el 50% del territori del planeta, deixant absolutament lliure d‘humanitat el percentatge restant. Així crearíem, per fi, un parc natural imments a l‘altra meïtat de la Terra, afavorint contundement el nostre ecosistema. Terra, mar i aire verge. El paradís perdut. I espècies que no necessitarien rebre l‘etiqueta hipòcrita de protegides, perquè en realitat el que estaríem fent és protegir la nostra espècie. Un fet perfectament realitzable que encara no s‘ha realitzat… Després ha començat a desbarrar amb historietes tipus que això evitaria el canvi climàtic i tralarí i Al Gore tralarà… Jo l‘escolte escèptic i li conteste que això és un conte de fades que potser seduiria certs ecologistes com ella, els ecologistes que —i la mire fixament— ho són de veritat, però ella em replica acusant-me d‘urbanita menjavaques amb cervell contaminat. Intente persuadir-la dient-li que la divisió del planeta en dues parts, la humana i la no humana, suposaria al capdavall un veritable trencament de l‘ecosistema, perquè les persones en som part inherent, inseparables… Inherent! Inherent!, s‘ha posat a cridar i a ballar damunt la taula mentre a la tele sonava Mika. Qui t‘has cregut que ets, el dalailama? Inherent? La naturalesa no ens inclou, nen! Nosaltres ens incloem! Why don’t you like me! Why don’t you like me!