l‘escriptori de Pau l‘auster

Pau l‘auster acaba d‘obrir els ulls. Una estranya sensació l‘immobilitza al llit. El senyor Auster ha dormit força bé, però alguna cosa li diu que potser no ha dormit a casa. No sap on és ni com ha arribat allí. Ho haurà d‘investigar. El senyor Auster ha decidit no moure‘s del llit on jau. No se sent segur. l‘habitació on ha pernoctat li és totalment desconeguda. No sap com ha anat a parar a aquell lloc. El senyor Auster intenta recordar les hores pretèrites, el dia d‘ahir, el mes passat, i sí que recorda perfectament que va sopar amb la Lucy i que després van anar a ballar, però és incapaç de recordar el moment d‘anar al llit. I això que no anava begut. Després de dues hores d‘investigacions sense cap resultat, el senyor Auster decideix alçar-se. El primer que veu és un escriptori i, després de meditar-ho mitja hora, decideix acostar-se. A les prestatgeries, que evitarem descriure detalladament, troba alguns llibres. El senyor Auster se‘n llegeix un sencer. Un dia després, el senyor Auster torna a alçar-se del mateix llit desconegut. Pixa, es renta, ejacula, etcètera i unes hores després, que evitaré descriure detalladament, s‘acosta a l‘escriptori i tria un altre llibre. Comença llegir:

«Pau l‘auster acaba d‘obrir els ulls. Una estranya sensació l‘immobilitza al llit. El senyor Auster ha dormit força bé, però alguna cosa li diu que potser no ha dormit a casa. No sap on és ni com ha arribat allí. Ho haurà d‘investigar. El senyor Auster ha decidit no moure‘s del llit on jau. No se sent segur. l‘habitació on ha pernoctat li és totalment desconeguda. No sap com ha anat a parar a aquell lloc. El senyor Auster intenta recordar les hores pretèrites, el dia d‘ahir, el mes passat, i sí que recorda perfectament que va sopar amb la Lucy i que després van anar a ballar, però és incapaç de recordar el moment d‘anar al llit. I això que no anava begut. Després de dues hores d‘investigacions sense cap resultat, el senyor Auster decideix alçar-se. El primer que veu és un escriptori i, després de meditar-ho mitja hora, decideix acostar-se. A les prestatgeries, que evitarem descriure detalladament, troba alguns llibres. El senyor Auster se‘n llegeix un sencer. Un dia després, el senyor Auster torna a alçar-se del mateix llit desconegut. Pixa, es renta, ejacula, etcètera i unes hores després, que evitaré descriure detalladament, s‘acosta a l‘escriptori i tria un altre llibre. Comença llegir:

[ … ]

Açò no és més que una pobra paròdia dels «Viatges per l’scriptorium» de Paul Auster, novel·la que afortunadament he pogut acabar de llegir no sense alguna que altra desesperació i molta paciència, sobretot en aquells fragments on Auster fa llegir al seu personatge (i al lector) una història infumable i al capdavall intrascendent. Tot i això, defugint en ocasions certes sensacions de presa de pèl, a mi m‘ha agradat. Ho dic conscient de certes crítiques, moltes vegades encertades, que ha rebut aquesta obra de l‘auster.

Laura està…

Si una utopia és allò que encara no és realitat, fets empíricament comprovables, però en canvi proposa fets perfectament realitzables que encara no s‘han realitzat, sobretot a causa de certs interessos i desinteressos socials, aleshores la utopia és necessària. Això m‘ho diu Laura, innocent com ella sola, mentre juguem al joc d‘examinar, a la tele, la indumentària de la gent que seu a les graderies de Wimbledon. Necessàriament innocent, em dic també. I innocentment natural, perquè la naturalesa s‘obri pas defenent-se amb persones com la Laura. Ella m‘exposa un exemple de collita pròpia, el del planeta desplaçat, una idea que ella creu que exclussivament a ella se li ha passat pel cap. Naturalment innocent. m‘explica que el 90% de la població mundial, si de veres s‘estimés la vida com cal, la vida natural, la seua pròpia vida, hauria de desplaçar-se per tal d‘anar a ocupar, com a molt, el 50% del territori del planeta, deixant absolutament lliure d‘humanitat el percentatge restant. Així crearíem, per fi, un parc natural imments a l‘altra meïtat de la Terra, afavorint contundement el nostre ecosistema. Terra, mar i aire verge. El paradís perdut. I espècies que no necessitarien rebre l‘etiqueta hipòcrita de protegides, perquè en realitat el que estaríem fent és protegir la nostra espècie. Un fet perfectament realitzable que encara no s‘ha realitzat… Després ha començat a desbarrar amb historietes tipus que això evitaria el canvi climàtic i tralarí i Al Gore tralarà… Jo l‘escolte escèptic i li conteste que això és un conte de fades que potser seduiria certs ecologistes com ella, els ecologistes que —i la mire fixament— ho són de veritat, però ella em replica acusant-me d‘urbanita menjavaques amb cervell contaminat. Intente persuadir-la dient-li que la divisió del planeta en dues parts, la humana i la no humana, suposaria al capdavall un veritable trencament de l‘ecosistema, perquè les persones en som part inherent, inseparables… Inherent! Inherent!, s‘ha posat a cridar i a ballar damunt la taula mentre a la tele sonava Mika. Qui t‘has cregut que ets, el dalailama? Inherent? La naturalesa no ens inclou, nen! Nosaltres ens incloem! Why don’t you like me! Why don’t you like me!