divendres onze de maig de 2007

Caldrà deixar-se dur. Com sempre. És el que cal quan necessites dir-te coses que, en un estat menys natural que aquesta consciència, potser no diries. En el teu no treball, per exemple. A tall del nervi. La nit que hui em cau no la puc descriure. Feia temps, com fa temps sempre en aquests casos —temps enrere, segles no viscuts—, que no venia una nit tan forta, sentida com aquesta, una nit qualsevol, potser, en què necessite dir-me algunes coses que evidentment, al capdavall, no quedaran gens clares ací. Ni cal. No acompleixen eixa funció. Claredat! Qui la demana! Cal redempció? Odi? Cal regalar amor? És amor això? El diàleg més difícil és parlar amb tu mateix i, més encara, només amb tu mateix de tots els altres. Els altres? Quanta culpa, deú. No sóc concret. No m‘explique. No sóc transparent. Hi ha gent que exigeix explicacions, arguments, raons. Sempre. Facilitats. Hi ha gent, persones, pares de família, i fills de puta també, que reclamen saber quins són els problemes i la seua resolució immediata. Contundent. Rendible. No és estrany, naturalment, que això passe, però de vegades resulta criminal. Violència en pot. Em deixe dur… De veritat. Però no sóc sincer. O sóc molt sincer, però no dic allò que em fa mal perquè patisc la necessitat de protegir-me. Com, si no? No crec, per tant, en el proïsme. No crec en al resurreció de la carn. No em refie. Em guarde de moltes coses: sóc un animal. Com deia René Char: he de guarir el pa. Fins i tot m‘emporte, jo també, flors a casa. Jo no he demanat pertànyer a una raça com aquesta, que etiqueta bones persones que mai no són capaces d‘explicar quan no ho són. Però supose que em deu d‘haver tocat còsmicament, com una loteria. Que es declaren perfectes, admirables, com un Audi, com una democràcia o bé un càncer: una por. Com un president dels EUA. En fi, com un míssil. De què parlava? No ho recorde. He begut massa, potser. He sopat tagliatelle nero amb salsa pepone i massa vi. Recorde el meu company de treball ara, malparlant aquest matí del seu altre company. Com un xiquet a l‘escola dels cagons. El seu món petit, el seu món escàs, fràgil, bellíssim, un fill de mare tèrbola al capdavall, reblert de xafarderies per a augmentar la seua alçada no moral. Tristíssim. Em deixe dur. Em deixe. Si les coses fossin diferents, serien diferents, vet aquí. Si les coses fossin com tu vols, serien només com tu vols. Ai de tu i de tots els qui passen la vida volent inventar la màquina de la felicitat! Solament crec en la resurrecció de Caeiro.

Semàfor

Sóc un mort.
Ho pense al volant
mentre espere i admire
la nostra apologia de les prohibicions
glorificada en la lluentor vermella
d‘un semàfor anònim que es rovella
sota una pluja fina
com si la seua llum fingida
pogués imitar un crepuscle ardent
ben fet a mida dels morts que s‘obliguen
a donar tota la volta al món
creuant l‘infern pel pas de vianants
tan immunes a la sospita de ser
ja cadàvers omnívors esperant com jo
a la cua de l‘escorxador invisible
on els ganivets del crim definitiu
s‘esmolen com els ullals d‘un nadó
amb la carícia d‘una eternitat
que no existeix.

Quan ja no pugues més…

Quan ja no pugues més, i no albires cap llum,
I els peus et diguen prou…
Continua.
Si s‘ha fet ja de nit, i no veus el camí,
I inclús l‘òliba dorm…
Continua.
Si et fa por la foscor, i tems deixar enrere
Fills i dona, i llar…
Prossegueix.
Arribaràs, segur, en un indret plaent,
Que et pot calmar la set…
Prossegueix.
I encara que tots s‘hagen ja aturat, i coixeges
Al ritme de les llàgrimes…
Continuaràs.
I quan més sol et trobes, i necessites més
Amor que ningú…, el
Donaràs.

Lluís Roda, “De l’ ànima”.

Antologia en PDF

Un arbre plantat

Gairebé una figura en l‘herba
una promesa fràgil
ja
diàleg entre terra i planta
s‘agosarà a la resistència
arrelarà davall la terra,
llest, cercant el caliu del sol,
la banda de la pluja
prendrà espai entorn seu,
conquerirà i captivarà la llum,

desitgeu un país sagrat de núvols
i jureu contra les pedres suau.
Serà benigne,
allotjarà ocells, nombrosos
al·ludint a les lleis de la vida.

Qui el va plantar, ja no serà ací.

Jan Veulemans

Trad. Germain Droogenbroodt & Vicent Martínez

Blocs i lletres

Blocs de Lletres és una nova pàgina integrada en Salms que permet una lectura organitzada i actualitzada de les entrades (títols + primers paràgrafs) d‘un bon grapat de blocs relacionats amb el món de la literatura, així com dels principals titulars de les seccions de cultura de diversos mitjans de comunicació. Blocs de Lletres llegeix directament les fonts RSS de cada bloc, raó per la qual podria, en alguns casos, tardar a carregar-se. Tot i ser una versió encara proves, pense que en són molts els avantatges en quant a un accès molt complet, ràpid i divers, a una gran quantitat de ressenyes, opinions, comentaris, etc, de blocs amb unes inquietuds comunes. Per qualsevol suggeriment, escriu-me.

Bon profit!