Aire

Aire fresc de muntanya, esmorzar immerescut, ombra que només els bedolls defensen, riu on naden cucs epilèptics que ens demostren la puresa de l‘aigua als qui usem crema contra els mosquits. Bevem amb la felicitat immòbil de la sargantana. Bevem en el temps que comença on s‘acaba el temps, si és veritat que l‘inici és sempre la fi, si és veritat que la veritat existeix, si ens aprofita, si és veritat. Si la veritat és com aquesta mirada aliena als versos i a la ciència, però en canvi conscient i feliç quan reposa serenament sobre una pedra, una granota, una casa enderrocada, uns bancals. Sense esforç. Deixant-se dur. Des d‘ací són invisibles les altres veritats: l‘odi dels pares de família sense feina, l‘esperança d‘àfrica amagada en un didal, la tristesa que hem aprés per a posar-nos tristos, els morts de la tele i la tele dels morts, el matrimoni que fa noces de plata i que fa una festa i que no es besa amb llengua, la mentida sistemàtica dels polítics sistemàtics, el seu greix, i també la velocitat, per exemple, amb què es masturben els adolescents a les ciutats modernes. Aire fresc de muntanya, esmorzar immerescut, ombra…