Segon i definitiu post postcoit

Que no és tan optimiste com jo, diu el meu amic Fabre. Naturalment. I també diu que no veu enlloc el vot de càstig contra el PP. Cert. On és? El PP ha tornat a guanyar en municipis amb ex-alcaldes condemnats per prevaricació o amb processos judicials en curs, casos de Vila-real o Burriana. Insòlit? l‘escrit anterior intentava ser, sense èxit, una mica anestèsic. Si, per mantenir l‘optimisme, has de buscar moltíssimes explicacions, o bé t‘autoenganyes o és que vols enganyar els altres. Cap de les dues era el meu propòsit. Ja ho deia Wittgenstein: «Res és tan difícil com no enganyar-se». La màxima se l‘haurien d‘aplicar especialment els líders involucrats en la desfeta. Arròs a banda, el que em preocupa ara no és la depressió postcoit d‘alguns partits, sinó que, al final de la correguda, democràtica o no, la cosa queda com que una (la) majoria dels valencians li ha dit ben clarament al PP que està d‘acord amb la seua gestió i que, en fi, todo el monte es orégano o, millor dit, tots els camps són de golf. Per tant, dels resultats electorals hauríem d‘aprendre, si més no, un parell de coses. Primer: que amb els mitjans de comunicació, el marketing, el poder i els diners que té el PP acabarem sempre dins d‘un bucle clamant: què més ha de passar perquè se‘n vagen a l‘oposició? Segon: que no aprofita de res (per moltes veritats que diga), una campanya que destape les corrupcions del contrari si no tens un discurs positiu, i en positiu, que arribe a la gent i sàpiga garantir la solució dels seus problemes. Potser no dic res de nou; solament faig memòria.

El fracàs electoral del PP

Siguem optimistes. Al País Valencià, el PP ha fracassat en aquestes eleccions. No ho dic només retòricament. Potser no ha fracassat més que l‘atarantadíssim PSPV, però ha fracassat. Felicitats pel fracàs. Ha fracassat perquè, amb la tendríssima oposició que se li ha fet i la gran facilitat amb què ha pogut —i sobretot li han deixat— tapar i espolsar-se els casos de corrupció i les responsabilitats en la matança al metro de València, el partit de Paco i Rita hauria d‘haver tret, si més no, el 80% de les votacions totals. I sort per a la resta de partits, sobretot per al socialisme valencià, que encara hi ha gent, poca gent, molt poca, que vota amb un cert sentit ideològic i no (com fan molts votants de la dreta), per tradició, quan no per mania o per collons. Als socialistes, de la catàstrofe pràcticament no els ha salvat ni la ideologia. Socialistes d‘el Corte Inglés.

Sobre els resultats de la dreta, una cosa més: si els Populars encara no havien fet autocrítica de la seua gestió anterior (ja sabeu, ells foren, són i seran sempre perfectes), tampoc no van a fer-se-la ara. De fet, tampoc ningú no hauria ja d‘esperar-ne cap: els valencians els han ratificat. Carta blanca, doncs. L’esparveret cendrós ja ha dit que se sent absolt pel judici popular de diumenge passat. Així és: popular del tot. Però solament serà democràtic si els tribunals ho dictaminen, no? En fi. Quant a l‘autocrítica de la resta de partits potser serà terrorífica en alguns casos i el mea culpa podría durar tota la legislatura. No hi ha temps per a tant i la desesperació hauria de mutar, des d‘ara ja, en una nova energia. Fàcil de dir.

d‘altra banda, és una llàstima que alguns blogs tanquen després de la “derrota”… Des d‘ací voldria animar-los a reobrir la paradeta. La commoció del PSPV és del PSPV i, val, és evident que el Compromís pel Canvi exigirà, al capdavall, un canvi contundent en el compromís dels novençans. Tot i això, el Bloc i ERPV han crescut, poc, certament, però es confirma que van a més i que es consolida una base important amb la qual treballar. No crec que hagen tocat sostre. A més, per últim, caldria fer una reflexió més o menys sentimental: podríem estar molt més contents (alguns) si revertírem els resultats amb una victòria del PSPV per majoria absoluta? Ai! Podríem mirar-ho d‘aquesta altra manera: el PP està molt confiat i el PSOE, molt afonat. És hora, doncs, de treballar de valent.

Aparicions

Tot just abans de besar-te sospite que has plorat. I tanmateix ho faig… Et bese a tu i a cadascun dels teus espectres. Ebris de culpa ballen per l‘habitació amb l‘ensordidora música del teu dolor. Els fantasmes del passat són sempre i solament els d‘ara mateix. No hi ha fantasmes del passat i els del futur els alimentes tu, també ara. Saps que arrosseguen cadenes, que udolen en les tenebres i que, de tant en tant, també s‘apareixen; sovint oblides, però, que sempre ho fan a dins del nostre cor. No travessen murs però, amb la criminal col·laboració del temps, clivellen la pell i en fan una infinita arruga capaç de pansir, a certa edat, qualsevol gest mínimament emotiu. Quan per fi te n‘adones de la resistència de tots els ocupants, quan ja ets víctima de l‘absoluta ingerència de les aparicions, quan ja t‘has convençut de la teua condició de carn de canó i t‘interpretes com un altre fantasma arrossegant cadenes i udolant en les tenebres, aleshores ja no hi ha camí de tornada. Ets aleshores l‘espectre dels altres, una tèrbola aparició per a aquells que t‘estimaven i, vés a saber, potser t‘estimen encara. Tot s‘ha tornat pura obstrucció i secret, abstracció i derrota, memòria i desig en una comunió letal. Ni l‘odi ni la commiseració aprofiten ja com a mecanisme de defensa… Tot just abans de besar-te sospite que has plorat. I tanmateix ho faig… Et bese a tu i a cadascun dels teus espectres. Vull que desapareguen.

Aire

Aire fresc de muntanya, esmorzar immerescut, ombra que només els bedolls defensen, riu on naden cucs epilèptics que ens demostren la puresa de l‘aigua als qui usem crema contra els mosquits. Bevem amb la felicitat immòbil de la sargantana. Bevem en el temps que comença on s‘acaba el temps, si és veritat que l‘inici és sempre la fi, si és veritat que la veritat existeix, si ens aprofita, si és veritat. Si la veritat és com aquesta mirada aliena als versos i a la ciència, però en canvi conscient i feliç quan reposa serenament sobre una pedra, una granota, una casa enderrocada, uns bancals. Sense esforç. Deixant-se dur. Des d‘ací són invisibles les altres veritats: l‘odi dels pares de família sense feina, l‘esperança d‘àfrica amagada en un didal, la tristesa que hem aprés per a posar-nos tristos, els morts de la tele i la tele dels morts, el matrimoni que fa noces de plata i que fa una festa i que no es besa amb llengua, la mentida sistemàtica dels polítics sistemàtics, el seu greix, i també la velocitat, per exemple, amb què es masturben els adolescents a les ciutats modernes. Aire fresc de muntanya, esmorzar immerescut, ombra…

Wittgenstein penitencial

Com és que els salms (els salms penitencials) que hui he llegit han sigut un aliment per a mi & no precisament el N.T.? És que és massa seriós per a mi?
l‘innocent ha de parlar d‘una manera diferent al culpable, & proposar unes altres exigències. En David no pot semblar que: «Sigueu perfectes» signifique que hom haja de sacrificar la seua vida & no prometre‘s una felicitat eterna. I l‘acceptació d‘aquesta doctrina exigeix —em sembla— que es digue: «És veritat que aquesta vida amb tots els seus plaers & dolors no és res! No pot estar ahí per a això! Ha de ser alguna cosa molt més abosluta. Ha de tendir a l‘absolut. I l‘única cosa absoluta és defensar victoriosament la vida lluitant com un brau soldat per ella fins a la mort. Tota la resta és vacil·lació, covardia, comoditat, misèria». Açò naturalment no és cristianisme, atès que ací no es tracta per ex. de vida eterna ni de pena eterna. Comprendria també, però, que hom digués: Entesa eternament la felicitat solament pot assolir-se de tal manera; & no es pot assolir entretenint-se ací amb felicitats mínimes de tota mena. Però ací continuem encara sense parlar d‘una condemna eterna.
Eixa aspiració vers l‘absolut, que fa que semble massa mesquina tota felicitat terrenal, que dirigeix la seua mirada cap amunt & no precisament vers les coses, em sembla quelcom magnífic, excels, però jo mateix dirigisc la meua mirada vers les coses terrenals; si no és que em «visite Déu» & em sobrevingue aquell estat en què això no sigue possible. Crec que he fer tal & tal cosa, & no fer tal & tal cosa; & açò puc fer-ho en aquella il·luminació més feble de dalt; açò no és aquell estat. Per què he de cremar hui els meus escrits?! Ni ho pense! — Però pense en això quan l‘obscuritat baixa a mi & m‘amenaça amb quedar-se. Aleshores és com si tingués la mà sobre un objecte & aquest es posés calent & jo tingués que triar entre deixar-lo & cremar-me. En aquesta situació sembla que són necessàries les paraules dels salms penitencials.
(l‘autèntica fe cristiana —no la fe— no l‘entenc encara en absolut.)

Ludwig Wittgenstein, «Movimientos del pensar», Diarios 1930-1932, Pre-Textos, Paterna, 2004.

*Wittgenstein empra signe ‘&’ per a representar la conjunció copulativa. Els subratllats són de l‘autor. Qüestions tècniques del sistema de publicació m‘obliguen a reemplaçar el doble subratllat de l‘autor per negreta+subratllat. La precària traducció és d‘un servidor (+ materials).

La literatura o la vida?

Sempre se m‘encén alguna cosa quan un escriptor clama que, després de molts anys d‘ofici i benefici, acaba constatant que, al capdavall, és més important la vida que la literatura. Vol dir això que, a partir d‘ara, viurà més i escriurà menys? No crec. La paraula “important” és, efectivament, el més important de l‘afirmació, i caldria comprovar per tant, amb un cansament de segles, quina és la importància real que l‘escriptor dóna a la vida i quina a la literatura, si és que això pot pesar-se amb alguna bàscula. Hi ha declaracions com l‘esmentada que queden molt bé en rodes de premsa i entrevistes postpremis, i qui sap si això és perquè l‘escriptor és tímid o anarquista o infeliç, o bé menysprea al periodista o al lector anònim que a l‘endemà llegirà unes declaracions que potser li sonarien molt més escandaloses si, en canvi, anaren de la següent forma: «Els anys m‘han demostrat que la vida és més important que el sexe». Ai! No seré jo ara qui clame que vida, literatura i sexe són una mateixa cosa, però la literatura (com la política, la ciència o el sexe), escrita en majúscules o minúscules, sovint necessita un poc més de mirament per part dels seus responsables.

Salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang,
ningú no conjura la nostra pols.
Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.
Per a amor de tu volem
florir.
Al teu
encontre.

Un no-res
vam ser, som, anem
a restar, florint:
la de no-res, la
rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,
l‘estam eixorquia celeste,
la corol·la roig
del mot purpurat, que vam cantar
damunt, oh damunt
l‘espina.

Paul Celan
[Versió d‘Antoni Pous]