Pesebre

66 milions dels nostres euros gastats en futbol. Direu, alguns, que el titular és tendenciós i que els milions que la Generalitat subvenciona són a canvi de retransimissions, de publicitats, carxofes i tot això, val, molt bé, justifiquem el pus, el pas i el pes de la passió… Però no per això deixen de ser —cal dir-ho— 66 milions dels nostres euros gastats en futbol, o no? Onze mil milions de les antigues pesades. Violència en estat pur. Per no parlar del superplus salarial de l‘estol d’assessors del voltoret tort. Mentrestant, la gent no sap on caure‘s morta perquè no es fan VPO’s, ni lloguers accessibles, ni… Ni res. En fi, la cantilena de sempre, la cantilena a la qual ens hem acostumat ja tantíssim que semblem porcs a punt d‘entrar a l‘escorxador. Amb aquest panorama reblert de merda, no ens hauria d‘estranyar gens que, per exemple, qualsevol dia, alguns escriptors valencians puguen deixar d‘escriure. El gas metà és asfixiant.

Cesura

Com aixecar-se un matí i descobrir que hem perdut les ratlles de les mans. Com tornar a casa i comprovar que hem caminat descalços per tota la ciutat. Com treure el cap per la finestra, saltar i descobrir de sobte que tot el planeta ha estat pintat a l‘oli. Com no callar mai però no parlar sempre. Com escopir a les pedres per pur exercici de punteria. Com cantar en silenci i cap a dins, on no desafinem les cançons. Com l‘insòlit gir de cintura al que ens obliga beure gitats al llit sense mullar-nos. Com trobar per fi aquesta empremta dactilar que de menuts vam perdre al tobogan del parc. Com escriure paperets amb els llavis per a poder besar set dones d‘un sol bes. Com el mar. Com ballar claqué amb les dents. Com eixir de copes, drogar-se bé i caminar en equilibri per la vora de totes les voreres. Com la llibertat empresonada de Quevedo, però sense Quevedo. Com construir una casa de la qual no hi coneixem totes les sortides. Com pujar-se a tots els fanals de la ciutat per a no renunciar a tocar el cel. Com adjectivar qualsevol objecte que ningú utilitzaria ni tan sols com a complement circumstancial. Com el núvol que avui passa amb retard i, damunt, amb el cartell de no hi ha bitllets. Com el meu amor.

Ideologia de la dilació

No tingues pressa. Són ells. Ells són els que tenen pressa. Ells inventen la urgència. La inoculen. Tu tarda. Demora‘t. Més. No acceleres… Lent, més lent. Més lent encara. Atura‘t. Prou! No acabes encara. No ho faces ara. No ho penses més. No existeix cap necessitat d‘acabar, de fer-ho tot, de fer-ho ja. Pensa que tot això que fas en aquest mateix instant, ho pots deixar per a d‘ací a unes hores. O per a una altra vida. Ajorna-ho tot. Però a poc a poc, molt a poc a poc. No tingues pressa, tampoc, d‘anar massa a poc a poc. Si els altres corren, què importa? No, tan veloç no… Frena suau, sense pressa. La velocitat per als tigres. Retarda‘t. No t‘avances; no hi ha res a fer de seguida. No hi ha ara res d‘imprescindible, ni tan sols tu. t‘estic veient: acceleres. Et precipites. No suportes aquesta pau, aquesta calma immensa. Baixa el ritme, no t‘apures, no passa res, no passa absolutament res. Està tot a les teues mans: el teu cervell demana ajuda al teu cos. Et necessites. Tens els nervis mastegats per la rutina, sota pressió. És indispensable ralentir-ho tot. Adéu als preavisos, als plans, als projectes, al temps. Qui t‘atabala? Per què et deixes? Arribaràs abans? Guanyaràs més? Què guanyaràs? Perdràs menys? Què perdràs? Per què aquesta velocitat letal, si cada dia les estàtues arriben a la vida molt abans que tu?

Morralla

Un company que es preocupa per si no cobrem, jo que em preocupe perquè es preocupa, l‘oix que hui ens arriba amb retard, el telèfon, el so d‘espera, Let it be, Let it be, les peces de ceràmica que no encaixen, rebenten, espaguetis per dinar, cadàvers iraquians dins la ràdio, la lluor d‘un pont que se‘ns promet felicíssim, com si la vida després guanyara sentit, màquines de fons, 10 mil·límetres de llom per al llibre fugaç, l‘edició, la guillotina, targetes de visita per al odontòleg, per al notari, per al propietari dels puticlubs de la contornada, el sol lluent sobre les naus industrials, sobre el greix de l‘asfalt, sobre l‘allioli, com el desig ajornat, recer absent, illa pura, migdia, la pressió salvatge de la força de la gravetat.

Cucarella tanca

Un home que sovint dona moltes explicacions —i moltes d‘encertades— ha tancat el seu blog sense donar-ne cap. Incoherència del discurs? Sempre acabe preguntat-me per què mor un blog, i no per curiositat morbosa. Cansament? Desgana? Desfici? Cucarella havia estat últimament carregant contra l‘aVL. De sobte ens ha comunicat que deixarà d‘actualitzar-lo.

És una llàstima.