Ideologia de la dilació

No tingues pressa. Són ells. Ells són els que tenen pressa. Ells inventen la urgència. La inoculen. Tu tarda. Demora‘t. Més. No acceleres… Lent, més lent. Més lent encara. Atura‘t. Prou! No acabes encara. No ho faces ara. No ho penses més. No existeix cap necessitat d‘acabar, de fer-ho tot, de fer-ho ja. Pensa que tot això que fas en aquest mateix instant, ho pots deixar per a d‘ací a unes hores. O per a una altra vida. Ajorna-ho tot. Però a poc a poc, molt a poc a poc. No tingues pressa, tampoc, d‘anar massa a poc a poc. Si els altres corren, què importa? No, tan veloç no… Frena suau, sense pressa. La velocitat per als tigres. Retarda‘t. No t‘avances; no hi ha res a fer de seguida. No hi ha ara res d‘imprescindible, ni tan sols tu. t‘estic veient: acceleres. Et precipites. No suportes aquesta pau, aquesta calma immensa. Baixa el ritme, no t‘apures, no passa res, no passa absolutament res. Està tot a les teues mans: el teu cervell demana ajuda al teu cos. Et necessites. Tens els nervis mastegats per la rutina, sota pressió. És indispensable ralentir-ho tot. Adéu als preavisos, als plans, als projectes, al temps. Qui t‘atabala? Per què et deixes? Arribaràs abans? Guanyaràs més? Què guanyaràs? Perdràs menys? Què perdràs? Per què aquesta velocitat letal, si cada dia les estàtues arriben a la vida molt abans que tu?

Morralla

Un company que es preocupa per si no cobrem, jo que em preocupe perquè es preocupa, l‘oix que hui ens arriba amb retard, el telèfon, el so d‘espera, Let it be, Let it be, les peces de ceràmica que no encaixen, rebenten, espaguetis per dinar, cadàvers iraquians dins la ràdio, la lluor d‘un pont que se‘ns promet felicíssim, com si la vida després guanyara sentit, màquines de fons, 10 mil·límetres de llom per al llibre fugaç, l‘edició, la guillotina, targetes de visita per al odontòleg, per al notari, per al propietari dels puticlubs de la contornada, el sol lluent sobre les naus industrials, sobre el greix de l‘asfalt, sobre l‘allioli, com el desig ajornat, recer absent, illa pura, migdia, la pressió salvatge de la força de la gravetat.

Cucarella tanca

Un home que sovint dona moltes explicacions —i moltes d‘encertades— ha tancat el seu blog sense donar-ne cap. Incoherència del discurs? Sempre acabe preguntat-me per què mor un blog, i no per curiositat morbosa. Cansament? Desgana? Desfici? Cucarella havia estat últimament carregant contra l‘aVL. De sobte ens ha comunicat que deixarà d‘actualitzar-lo.

És una llàstima.