Revisió mèdica

A primera vista, el diagnòstic sembla senzill, però sospite que vostè mateix és l‘únic virus de la seua pròpia malaltia. A veure… Flexione els genolls… Mmm… Gràcies. Per favor, ara llance el seu omòplat dret contra la paret. Perfecte. Pot obrir-se de cames, per favor? Molt bé… A veure…. d‘acord. Ho tinc clar. No és tristesa. Pateix vostè el dolor de les estàtues: l‘abisme dels còncaus. Mire‘s bé. Dedique uns instants a observar amb deteniment els rovells dels seus dits. Ací, per exemple…, una vegada, fa temps, ací mateix hi va haver una carícia, o potser dues. Ho veu? Tres com a molt. No ho sé per les petjades que van deixar; ho sé per l‘absència que vostè desprèn quan toca. No em toque! La vacuïtat és contagiosa. Vostè, quan abraça, no usa mans, sinó buits, i és probable també que se li comencen a corcar els llavis. Les natges se li enfonsen com balons desunflats, la saliva li asseca les paraules i, quan camina, pegats a la planta dels peus se li queden els passos. És dur. Ja ho sé. Però hi ha remei. Per favor, tombe‘s en la llitera. Mmm… No es preocupe. No és terminal… Quan sagna encara taca.

L’aerotort del voltoret

Que l’han amenaçat ja ho sabíem, però l’hauran intentat ensabonar? La magistrada ha decretat el coit consumat i, contra pronòstic, ha declarat espècie protegida al Gyps Fabrus, també anomenat Voltoret Tort, en volta de protegir l’esparver Cendròs i el seu hàbitat natural. «Las consecuencias lesivas irreversibles para el medio ambiente ya se han producido», és el rudimentari argument que ha usat la jutge per a aixecar la suspensió cautelar de les obres de l’Aerotuerto de Castellón. I ho ha fet setanta dues-hores després de fer una prova pericial en el terreny, ço és, un estudi ben exhaustiu dels cagallons més pudents del Voltoret Tort:

«El terreno está totalmente roturado, desbrozado, se trata de una planicie carente de vegetación, en las que quedan dos pequeñas pinadas que, según manifestaron -la adjudicataria- no van a verse afectados. Hay un yacimiento Torrelló que ha sido objeto de estudio y tienen previsto adoptar medidas de conservación, aún cuando en el estudio arqueológico de la DIA no está inventariado (…). En la cabecera de la pista hay dos cimas, una ya ha sido objeto de voladuras y está parcialmente desmontada y hay un talud y en la otra -Santa Bárbara- , donde estaba la ermita, que ya no existe, queda pendiente de desmontar el pico de la montaña hasta el límite exigido por las condiciones de seguridad aérea y sólo falta desmontar la cima y nivelar. Con todo esto se quiere decir que el daño ya es irreversible al ser imposible o de dificultad extrema retornar a la situación anterior a la entrada de las máquinas al lugar, la alteración y perdida producida es irrecuperable. No hay nada que preservar y proteger, por lo que la medida cautelar carece de razón de ser aún existiendo la justificación de la medida».

Res a preservar i protegir? La dignitat, potser? Senyora magistrada, de què aprofita ara aquesta rendivú postcoit que insisteix a investigar delictes mediambientals i prevarició en concessions administratives, si els delinqüents saben que, al capdavall, se n’ixiran amb la seua? Perquè la seua ressolució judicial ve a ser aquesta: com ja l’heu violada i està quasi morta, vos la podeu seguir follant, que ara ja no hi ha res a fer.

Societat insostenible

L‘entitat cívica Escola Valenciana acaba de publicar un important estudi sobre el panorama del medi ambient a la Comunitat Valenciana: el Llibre verd del territori valencià, coordinat per Carme Miquel. En ell han col·laborat 17 especialistes en distints camps, els quals ofereixen tots plegats un diagnòstic molt preocupant sobre la sostenibilitat del nostre desenvolupament de cara al futur. D‘acord amb Diego Gómez, president de l‘entitat i col·laborador en l‘estudi, la Comunitat Valenciana és un paradigma de societat insostenible en el segle XXI. Cal, per tant, que s‘adopten mesures urgents en distintes àrees per tal de poder invertir la situació actual i fer de la nostra una societat sostenible.

Josep Mª Jordan

Llegir +

Gerard Manley Hopkins

l‘arrufada de celles del pastor
que planta cara als llamps conté la glòria,
els seus estralls i tot l‘horror. Del cel
cauen àngels com torres, una faula
de trons majestuosos i infinits.
Però l‘home, nosaltres, armadura
d‘un grapat d‘ossos trencadissos, som
un respir que en fatics va a poc tornant-se
memento mori. Insignificant,
defeca avergonyit, i viu a penes,
o d‘il·lustre llinatge és un Ningú,
meuca sembla la dona. I jo, que encara
muir de totes les morts, deforme he vist
el meu rostre en l‘argent d‘una cullera.

Gerard Manley Hopkins, Sonets Complets, Edicions de la Guerra, València, 1999.

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Versió Original

+ Poemes de G.M.H.

Circus pygargus

El gran capo de la Costa Nostra ataca de nou. L’ull de l‘huracà. El circ és cada dia més pudent. La fàbula domèstica castellonenca més moderna, la més marjalera i entranyable després del nostre benvolgut Tombatossals és, sens dubte ja, la historieta del voltoret tort contra l’esparveret cendròs, també anomenat Circus Pygargus, que és curiosament el nom científic d‘aquest ocellet especialment protegit que a les nostres comarques ja és molt més famós que els últims concursants de Gran Hermano. Montagu‘s Harrier, Busard cendré o Aguilucho Cenizo. Com que a Castelló tenim pardals ben exòtics, amb un ull fora de sèrie per a detectar delictes i amb una altura moral capaç de volar per damunt de tots els contribuents —per això necessiten aeroports—, hem tornat a presenciar un altre numeret de circ protagonitzat per l‘au més nostrada, el voltoret tort, del qual hem sabut ara que ordenà investigar i vigilar a la jutge, com si d‘un delinqüent es tractara, perquè li havia decretat la suspensió cautelar de les obres de construcció del presumpte aeroport castellonero de Vilanova d‘Alcolea, basant-se en proves documentals que alertaven de la necessitat de preservar l’hàbitat de l’esparveret cendrós. Circus Pygargus! Aquest reality de vora sèquia, cacic i provincià, mereixeria, si més no, una falla memorable a Burriana o a Benicarló, un ninot borni cremat com cal, o bé un sainet pirotècnic a la manera d‘escalante. Amb un final apocalíptic! Tots a la presó! Al capdavall, siga tot per a glòria de la sàtira autòctona!

fabra_i_esparver.jpg

Programació

Si Cullera acaba com Manhattan, si la sociovergència forma part del pacte entre Mas i Zapatero, si la reedició del tripartit és com una reedició del lermisme o de la bíblia en vers, poc importa quan l‘urbanització de l‘espai i el temps és dictadura i l‘encara presumpte canvi climàtic t‘injecta virus tan magnífics com per a fer-te passar un dia sencer al llit. Ja estic millor, gràcies. El fred ha arribat a Castelló… El de la Plana. La tardor s‘havia fet mínimament visible en la natura, en la caiguda d‘algunes fulles, no per la temperatura, sinó per pura rutina, per avorriment, perquè havia d‘arribar, en fi, com els anuncis prenadalencs de perfums que ja per tot arreu germinen. Hom diria, però, que encara ahir era estiu. l‘hivern arriba també per rutina, com el meu refredat. La mateixa rutina d‘aquesta melodia que obliga a xiquets i xiquetes a entrar, com a so de corneta, a les aules de l‘escola religiosa d‘ací al costat de ma casa. A les vesprades, abans d‘anar-me‘n a treballar, escolte eixa música que també a mi, malauradament, em recorda que he d‘agafar el cotxe dels collons per a clavar-me dins d‘una nau industrial no massa ventilada. Em pregunte quants diners hi aporta el BBVA, a aquestes escoles, per tal que la seua melodia, la d’Adelante, sone cada vegada que volen avisar les mares (pocs són els pares) de què han d‘empotrar els seus fills en les santíssimes aules. Això no és publicitat subliminal; això és pura doctrina goebeliana. Ací ho deixe estar. No tinc més ganes de parlar de camps de concentració de luxe, quan tenim el país ple de barracons de plàstic. Aquesta nit compartiré un bon sopar, beurem vi, ho oblidaré tot, m‘oblidaré de mi, cosa sempre difícil, i ella potser m‘explicarà que un client seu li ha dit que fa poc va patir un infarto de mediocardio (!) o que la dona de la neteja volia concentrar los relojes de l‘oficina. Riurem. Després, tocat per Bacus, intentaré llegir, sense l‘esforç exigible, alguns versos de Gamoneda.