La Panderola postmoderna

Panderola

Ara que ja put a autonòmiques, Paquito Campsdegolf ens ha encolomat a Castelló una Panderola postmoderna que anirà, assegura, de la universitat a Benicàssim passant pel Grau…, això si abans una riuà inclement no se l‘emporta quan regolfe l‘aigua a conseqüència del soterrament de la llera del riu Sec. A flor de pell tenim el cas sagnant del soterrament del ferrocarril, que inunda la nova estació cada tres per tres i ens obliga a transbordar en patera per a agafar el tren. Evidentment, en la foto-sonda, el TVR (Transport de Via Reservada, o autobús guiat, en diuen) llueix molt més la corbata que una inauguració de noves línies d‘autobús, del tot vitals en una ciutat en expansió i en la que, actualment, la gran majoria dels residents viu almenys —i no exagere— a vint minuts de la línia d‘autobusos més propera, amb una freqüència de servei vergonyosa que excedeix de bon tros la mitja hora i que sovint frega els 60 minuts. Falten línies, la gent desconeix les existents, i les que funcionen ho fan amb una precarietat tan dessoladora que fan ganes d‘emigrar. Amb aquest panorama, al qual hem de sumar els escandalosos pressupostos 2007 destinats per la Generalitat a Castelló, la plana major de la mitjoueria dominant tornà a fer gala de la seua més deplorable inverecúndia i desplegà un estudi fotogràfic a la ribera del Riu Sec per a posar això que en diuen la primera pedra, que en realitat hauria d‘anomenar-se la primera foto.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«La panderola», cantada per Els Llauradors.

Revisió mèdica

A primera vista, el diagnòstic sembla senzill, però sospite que vostè mateix és l‘únic virus de la seua pròpia malaltia. A veure… Flexione els genolls… Mmm… Gràcies. Per favor, ara llance el seu omòplat dret contra la paret. Perfecte. Pot obrir-se de cames, per favor? Molt bé… A veure…. d‘acord. Ho tinc clar. No és tristesa. Pateix vostè el dolor de les estàtues: l‘abisme dels còncaus. Mire‘s bé. Dedique uns instants a observar amb deteniment els rovells dels seus dits. Ací, per exemple…, una vegada, fa temps, ací mateix hi va haver una carícia, o potser dues. Ho veu? Tres com a molt. No ho sé per les petjades que van deixar; ho sé per l‘absència que vostè desprèn quan toca. No em toque! La vacuïtat és contagiosa. Vostè, quan abraça, no usa mans, sinó buits, i és probable també que se li comencen a corcar els llavis. Les natges se li enfonsen com balons desunflats, la saliva li asseca les paraules i, quan camina, pegats a la planta dels peus se li queden els passos. És dur. Ja ho sé. Però hi ha remei. Per favor, tombe‘s en la llitera. Mmm… No es preocupe. No és terminal… Quan sagna encara taca.

L’aerotort del voltoret

Que l’han amenaçat ja ho sabíem, però l’hauran intentat ensabonar? La magistrada ha decretat el coit consumat i, contra pronòstic, ha declarat espècie protegida al Gyps Fabrus, també anomenat Voltoret Tort, en volta de protegir l’esparver Cendròs i el seu hàbitat natural. «Las consecuencias lesivas irreversibles para el medio ambiente ya se han producido», és el rudimentari argument que ha usat la jutge per a aixecar la suspensió cautelar de les obres de l’Aerotuerto de Castellón. I ho ha fet setanta dues-hores després de fer una prova pericial en el terreny, ço és, un estudi ben exhaustiu dels cagallons més pudents del Voltoret Tort:

«El terreno está totalmente roturado, desbrozado, se trata de una planicie carente de vegetación, en las que quedan dos pequeñas pinadas que, según manifestaron -la adjudicataria- no van a verse afectados. Hay un yacimiento Torrelló que ha sido objeto de estudio y tienen previsto adoptar medidas de conservación, aún cuando en el estudio arqueológico de la DIA no está inventariado (…). En la cabecera de la pista hay dos cimas, una ya ha sido objeto de voladuras y está parcialmente desmontada y hay un talud y en la otra -Santa Bárbara- , donde estaba la ermita, que ya no existe, queda pendiente de desmontar el pico de la montaña hasta el límite exigido por las condiciones de seguridad aérea y sólo falta desmontar la cima y nivelar. Con todo esto se quiere decir que el daño ya es irreversible al ser imposible o de dificultad extrema retornar a la situación anterior a la entrada de las máquinas al lugar, la alteración y perdida producida es irrecuperable. No hay nada que preservar y proteger, por lo que la medida cautelar carece de razón de ser aún existiendo la justificación de la medida».

Res a preservar i protegir? La dignitat, potser? Senyora magistrada, de què aprofita ara aquesta rendivú postcoit que insisteix a investigar delictes mediambientals i prevarició en concessions administratives, si els delinqüents saben que, al capdavall, se n’ixiran amb la seua? Perquè la seua ressolució judicial ve a ser aquesta: com ja l’heu violada i està quasi morta, vos la podeu seguir follant, que ara ja no hi ha res a fer.

Societat insostenible

L‘entitat cívica Escola Valenciana acaba de publicar un important estudi sobre el panorama del medi ambient a la Comunitat Valenciana: el Llibre verd del territori valencià, coordinat per Carme Miquel. En ell han col·laborat 17 especialistes en distints camps, els quals ofereixen tots plegats un diagnòstic molt preocupant sobre la sostenibilitat del nostre desenvolupament de cara al futur. D‘acord amb Diego Gómez, president de l‘entitat i col·laborador en l‘estudi, la Comunitat Valenciana és un paradigma de societat insostenible en el segle XXI. Cal, per tant, que s‘adopten mesures urgents en distintes àrees per tal de poder invertir la situació actual i fer de la nostra una societat sostenible.

Josep Mª Jordan

Llegir +

Gerard Manley Hopkins

l‘arrufada de celles del pastor
que planta cara als llamps conté la glòria,
els seus estralls i tot l‘horror. Del cel
cauen àngels com torres, una faula
de trons majestuosos i infinits.
Però l‘home, nosaltres, armadura
d‘un grapat d‘ossos trencadissos, som
un respir que en fatics va a poc tornant-se
memento mori. Insignificant,
defeca avergonyit, i viu a penes,
o d‘il·lustre llinatge és un Ningú,
meuca sembla la dona. I jo, que encara
muir de totes les morts, deforme he vist
el meu rostre en l‘argent d‘una cullera.

Gerard Manley Hopkins, Sonets Complets, Edicions de la Guerra, València, 1999.

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Versió Original

+ Poemes de G.M.H.