Espases o garrots

Per als peperos castellonencs, és absolutament igual que pinten espases o garrots, que sigue ferma una sentència o que el jutge acabe notificant les condemnes fent el pi, volantins o un estriptís enmig de la plaça Major de Vila-real. Democràcia de collons. Amb raó (però amb una ingenuïtat poc efectiva), s‘esmussaven ahir certs mitjans no adjacents quan es preguntaven —com si encara no tingueren prou clar qui mana al convent—, per què l‘alcalde de Vila-real, Manuel Vilanova, tenia la poca vergonya de presidir el ple municipal després de la condemna d‘any i mig de presó, i els vuit anys d‘inhabilitació per a càrrec públic. I després diran que som meninfotistes… Amb el voltoret tort fent de mare superiora, i amb l‘ajut de tota la plana major del provincial PP, tots a una, empararen al gall ferit en la sessiò plenària, deixant una vegada més amb el cul a l‘aire la tradicional hipocresia de la dreta que sobrevola aquestes terres. Sens dubte, a Castelló patim la dreta més cavernícola. Mireu, si no, les cavernes més urbanitzades: Matas demanant perdó, no als contribuents, clar, sinó al seu partit.

Segrestats

l‘hora de retard amb què he arribat a la feina gràcies a les llumetes de puticlub que tots els anys l‘ajuntament ordena penjar pel Nadal. Comença un dilluns magnífic. Tres grues infinites col·lapsant dos carrils que, a primera hora del matí, usa mitja ciutat per a eixir en direcció als polígons industrials de la perifèria i als centres de producció ceràmica de Vila-real, Onda i Alcora. No es poden penjar de nit, les nadalenques llumetes de puticlub, quan tots dormen? No… Ha de ser en hora punta de tràfic. I ningú pita! Castellonencs, no teniu sang a les venes? Tothom és civilitzat i decorós, presumptament comprensiu i amable —la perfecta síndrome d‘estocolm—, excepte el meu dit salvatge, que li fot al clàxon com si el clavara a l‘ull del concejal de torn. Com enyore els antics carros dels llauradors! Gossos nugats, antic camí de la mar, de la Plana, a mamprendre l‘arròs. Com enyore els assalts al consistori!

Eugenio Montale

Encara no s‘ha pogut provar que els morts
vulguen ressucitar.
De vegades els sentim ben a prop de nosaltres
car és aquesta llur herència.
No és massa, un gest, una paraula
i tanmateix res no explica
dir que són fraus de la memòria.
El nostre cap és làbil, no suporta
res més que allò que ha sigut, que és o que serà;
el nostre cap és dèbil, solament amb un gran esforç
pot assampar allò millor d‘un ectoplasma
que s‘ha anomenat vida i que fins ara
no ha rebut cap altre nom més definit.

Eugenio Montale
Fragment del «Quadern de Quatre Anys».

Penyagolosa

Penyagolosa, gegant de pedra…! La vesprada al cor. l‘institut Penyagolosa és on vaig estudiar i hui he tingut l‘honor impagable de poder tornar, per unes hores, a aquell edifici de la meua pubescència gràcies al fet d‘haver estat escollit un dels recitadors de l‘homenatge al poeta Manel Garcia Grau. He recordat mestres i estances, l‘arbre sota el qual esmorzava, el fang de novembre i els forats davant dels bancs fusta florida; he reconegut la meua adolescència en els gestos del estudiants que fumaven qualsevol cosa a l‘entrada, eixa porta de ferro verd deslluït, i he passejat corredors d‘una mèmoria que imaginava perduda i no exiliada. Existeix una mena de llegenda urbana que diu que els escriptors no saben recitar bé. No és així. Hauríeu d‘haver assistit a l‘acte de hui en memòria de Manel per a comprovar quines cadències, quin sentit del ritme, quin sentiment sobretot, quina humanitat, quines veus! Després, tot un regal dels déus el poder tornar a xarrar amb aquell que va ser el meu professor de filosofia, que em comentava preocupat quantes i què interessades són certes fal·làcies al voltant del mediàtic tema de la violència als centres educatius. Tema d‘agenda, he pensat, com la grip aviària. Els mitjans de comunicació van per darrere de la poesia, he pensat després; la poesia ja no s‘escriu com si s‘acabara el món… Això ha passat de moda. En canvi, molts periodistes escriuen a sou tots els dies com si el món s‘acabara, com si el camí cap al no-res fora el camí únic en la venda de diaris o d‘anuncis de televisió. A estes hores, Àfrica tindria quatre habitants, si l‘oNU i Donald Rumsfeld no anaren errats o venuts, és a dir, si no tingueren interessos en empreses de medicaments… A Rumsfeld ja l‘han fet fora i a Annan poc li queda ja… Fills de puta. Ferramentes rovellades. En fi. Això és una altra història… Penyagolosa, gegant de pedra…! La vesprada al cor.

Homenatge

Hui dijous, a les set de la vesprada, retrem un homenatge al mestre i poeta Manel Garcia Grau. l‘acte serà al saló d‘actes de l‘institut Penyagolosa de Castelló. Professors, alumnes i escriptors recordarem al poeta de Benicarló llegint alguns dels seus poemes. No cal dir que hi esteu tots convidats.

De moliner fugiràs…

Em fa gràcia que els periodistes instal·len al final de les notícies un paràgraf que potser desitjarien haver col·locat al principi. Tot i això, la intervenció d‘alfons Garcia a EMV acaba molt finament: «El Ivitra (Institut Virtual Internacional de Traducció de l’AVL) cuenta en los presupuestos de 2007 con 70.500 euros, aunque surge un programa similar con la Jaume I por 27.500 euros que también coordinará Palomero. Las ayudas a la investigación sobre el valenciano pasan de 120.000 a 100.00 euros y las becas de prácticas, de 69.000 a 46.000. El fomento de la lectura pasa de 18.000 a 15.000. El fondo para pagar a los académicos se mantiene en 450.000 euros.»

És el servei de manteniment: mig milió d‘euros en secessió. Són euros incivilment violents i implacables, serveis de manteniment del càrrec i de l‘espoli ciutadà, com ho són els 240.000! (quaranta milions de les antigues pessetes) que enguany els voltorets —per no dir lladres— de la Diputació de Castelló han malgastat en mòbils, una factura de la Telefònica que suposa quasi un increment del 300% sobre els pressupostos. Déu mos guard! Roig me‘n pèl, cullera de mel; sal i vinagre, cara de lladre… De moliner fugiràs, però de lladre no t‘escaparàs.