Espill amb barba

Mira‘t… Brut i cansat.
I tornes a arribar tard!
No tens vergonya?
Massa carrer i massa bar!
Massa versos! Massa vi!
Tens la desagraïda mania
de pujar massa alt, de caure
massa baix, d‘anar
massa lluny.
Volgudament oblides
que, al final de la mar,
quan els teus ulls pugen
a l‘altura d‘aquest horitzó,
la mirada cau i és
també nafra, un tall net,
l‘esquerda esmolada;
és ja l‘horitzó obert
que es dessagna i raja
tota la sang de l‘alba
com aquesta fulla d‘afaitar
que ara et passes, higiènic
i ferm, per la barba.
Diràs després
que no li cal xarxa
al funambulista intrèpid que assaja
esguards en una corda de foc.
Diràs que un pas en fals
no limita el coratge insòlit
de qui explora lliure i tempta
el vèrtex mortal de l‘equilibri,
el vertigen del món sotjat
per damunt de l‘abisme.
Diràs, potser amb raó,
que això no són manies,
que és la més bella acrobàcia,
que és la glòria de reconéixer
la necessitat del dubte
contra els fabricants de la por
i tanta desesperança.
Amb raó no necessites rescat.
No saps dubtar, en canvi,
quan te traus la màscara,
quan mirant-te me mires
i tan pulcrament t‘afaites
deixant-te, dins de l‘espill,
la barba.

Ecologia

Els ecos naturals
estan en perill d‘extinció.
l‘eco d‘un crit entre dos cingles.
l‘eco d‘un crit de desesperança.
l‘eco del crit d‘un poble assetjat.
l‘eco del crit d‘una xiqueta assassinada a Bagdad.
l‘eco del crit dels torturats.
l‘eco del crit dels morts.
l‘eco del crit de totes les ferides.
l‘eco del crit de tots els dolors.
l‘eco del crit sense eco.
l‘eco segrestat
per l‘economia capitalista del crits
produïts, distribuïts i rendibles.
Ecos econòmics, telemàtics, plàstics, globals.
Heus ací l’ecosistema.
Els ecos naturals
estan en perill d‘extinció, excepte
l‘eco que mor a la vora de l‘abisme, l‘únic
qué algú escolta:
el cadàver.

Una pedra és una pedra

El poeta creador, el creador de poetes i el poeta creat que es recrea. Joc de màscares contra els arraps del lector? Probablement. Laberint d‘espills defugint l‘actitud moral i ideològica? Potser també… O bé el seu contrari, la més profunda i completa de totes les actituds, aquella on hi són totes i no n’és cap? Com diria Oliverio Girondo: «Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades». Si fabricar-se heterònims és una manera de defugir la irresponsabilitat d‘uns versos que el poeta creador mai no escriuria, l‘heronimat múltiple, els poetes creats, podrien interpretar-se no solament com una reacció del poeta creador contra les seues rutines ideològiques, sino també com una acció de covardia des del punt de vista moral, quan no, ben mirat, i heus ací la glòria, com una exhibició de coratge des del moment que el creador fa pública i, per tant, accepta una de les seues màscares més íntimes com una sinceritat pressentida amb la qual s‘identifica plenament humà. Ergonomia de l‘ànima! Diria Caeiro que covardia i coratge són dues idees que li són totalment alienes, buides, incertes, artificials, ultracivilitzades, i contestaria: «Tu, místic, veus una significació a totes les coses. Per a tu, tot té un sentit velat». Vivim, doncs, en un món reblert de místics! On volia arribar jo, al capdavall, és a uns versos de Pessoa…, perdó, de Caeiro, el poeta zigot, mestre de poetes, l‘objectivista pagà i absolut. Traducció de Joaquim Sala-Sabahuja:

El fet de la injustícia és com el fet de la mort.
Jo mai no faria un pas per alterar
allò que anomenem injustícia del món.
Mil passos que fes per a això,
no serien més que mil passos.
Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui
[rodona
i que un surer no hagi nascut pi o roure.

He migpartit la taronja, i les dues parts no podien sortir iguals.
¿Envers quina part he estat injust —jo que me les menjaré totes [dues?

En llegir-los, el que m‘ha sorprés és, com fa temps deia un locutor, la més rabiosa actualitat d‘aquestos versos, que curiosament han triomfat entre la gent més civilitzada del món, i no solament des de la seua vessant més literària. Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui rodona… Una pedra duríssima, sens dubte.

Condició

Més begut que cansat.
I versos en la veu
com l‘aigua entre les mans.
Només així acceptaria hui
la meua condició d‘assalariat
que mira els seus records
amb la commiseració permesa
per un jo antic que es desespera
empresonat pel seu destí
com un pit de maniquí
dins de l‘espill.

«Lletres Valencianes», censurada.

Lletres Valencianes és la revista de la Direcció General del Llibre i Biblioteques de la Generalitat Valenciana, que fins ara havia estat un instrument digne per tal de donar a conèixer la producció editorial valenciana. Fins al número 16 (tardor 2005), aquest objectiu s‘aconseguia amb les ressenyes i crítiques que els col·laboradors remetien des del sanitós exercici de la llibertat d‘expressió. Però a partir del número 17 (primavera 2006) la publicació ha passat per un procés injustificat de revisió que ha indignat els qui fins ara col·laboràvem en la revista. La decisió ha estat presa per càrrecs polítics del PP, que no han donat la cara en cap moment, i han imposat un model lingüístic que no té res a veure amb el model que la comunitat educativa i editorial valenciana segueix des de les Normes del 32.(…)

Lamentem la complicitat d‘aquells que formen part de l‘AVL i es diuen defensors de la llengua. Més aviat sembla que només estan interessats en les lluites intestines, mentre la Generalitat que els paga censura llibres de text o revistes culturals excusant-se en l‘Acadèmia per tal de dur a terme aquesta política nefasta per a la llengua.

Marc Candela. Llegir tot l‘article.

Factura del temps

Fa més de 33 anys que reclame factures errònies a la CTVL, la Companyia del Temps de la Via Làctia, un negoci rodó amb uns objectius i uns productes interplanetaris que tothom usa i que, en canvi, pertanyen a una empresa que ningú no ha pogut veure mai! Qui podria confiar en una empresa així? Quins són els seus beneficis? I per a qui? Els telefone tots els dies, però sempre em deixen en espera. Des d‘aquest racó de la galàxia els reclame estius no consumits, les vesprades de diumenge, els tenebrosos i incòmodes talls nocturns del servei, els instants comatosos, els d‘autisme, els continus déjà vu —sens dubte, un error de comptabilitat—, els danys col·laterals a la memòria, la resurreció de Proust… i, en definitiva, hores i hores de la meua vida que van passar sense que m‘avisaren de què finalment me les anaven cobrar com si les haguera gastat. Jo no vaig contractar cap tarifa plana! Quina poca vergonya! En defensa pròpia, l‘empresa ha fet córrer consignes estúpides: que si el temps és or, que si és un gran escultor, que si és un misteri. És abusiu, injust. Més antiga i poderosa que l‘Església, més incontrolable que la del gas i que l‘elèctrica, més enganyosa que la telefònica, més letal que les nuclears, la Companyia del Temps funciona amb uns guanys del tot insuperables i uns falsos crèdits d‘eternitat absolutament interestelars. No cotitza en borsa; no ho necessita. Segles fa que els humans sabem que tot açò és un monopoli humiliant, una estafa insofrible, l‘estafa per antonomàsia, però acabem tots pagant religiosament. Poetes i físics s‘han rebel·lat inútilment i qualsevol revolució acabaria sent, com sempre, una qüestió temporal. Ja sé que reclamar és perdre el temps, però ajuda a matar-lo.