Cançoneta

Una experiència que tant s‘espera, exaspera!
l‘himen fossilitza.
El gland es desespera.
l‘amor que no s‘encarna
no és pur. És pura comèdia!
Només s‘encén el far en la tempesta
si l‘orgasme de dos cossos fosforeja!

El foc del drac

És simptomàtic que la prova nuclear de Corea del Nord no haja reproduït consignes ni proclames des dels Estats Units, o no tan intenses ni tan pel·liculeres com les que, fa molt poc, se‘ns havien programat per a invadir Iraq, quan resulta evident que la veritable arma de destrucció massiva està en poder de les pobretes titelles nordcoreanes, com ho està en el de Rússia, Xina, el Japó o els Estat Units, potències que són, a primera vista, les que juguen la partida d‘aquest statu quo al Pacífic. Dic que és simptomàtic perquè ningú s‘arrisca a dir-ne una més alta que una altra, no sigue cosa que… Al contrari d‘aquell camí traçadíssim que s‘acabava en la guerra d‘iraq, aquest altre és molt més boiròs, contingudament dramàtic, calculat, pels passos tan medits amb què uns i altres es mouen. Recorda aquella tensió de la Guerra Freda, una espècie de mini-remake d‘uns quants dies en els quals, això sí, l‘oNU ha tornat a demostrar que és un solemne zero a l‘esquerra, al centre i a la dreta. La Condolezza va de bòlit i no sap a quin dimoni encomanar-se. l‘orient més pròxim s‘embolica com Vietnam, o pitjor, i l‘orient més llunyà posa a prova les forces de l‘imperi. Perquè sembla que d‘això es tracta, no, de posar certes coses a prova? Les proves nuclears són sempre molt més que això, i en realitat aprofiten per a posar a prova certs interessos; curiosament, la bomba nuclear no és més que la música de fons. Es tracta, al capdavall, de saber com va la salut de l‘imperi. Xina i Rússia no van nàixer ahir; bé saben quan han d‘estirar la cua al drac per a comprovar si li queda foc.

Espill amb barba

Mira‘t… Brut i cansat.
I tornes a arribar tard!
No tens vergonya?
Massa carrer i massa bar!
Massa versos! Massa vi!
Tens la desagraïda mania
de pujar massa alt, de caure
massa baix, d‘anar
massa lluny.
Volgudament oblides
que, al final de la mar,
quan els teus ulls pugen
a l‘altura d‘aquest horitzó,
la mirada cau i és
també nafra, un tall net,
l‘esquerda esmolada;
és ja l‘horitzó obert
que es dessagna i raja
tota la sang de l‘alba
com aquesta fulla d‘afaitar
que ara et passes, higiènic
i ferm, per la barba.
Diràs després
que no li cal xarxa
al funambulista intrèpid que assaja
esguards en una corda de foc.
Diràs que un pas en fals
no limita el coratge insòlit
de qui explora lliure i tempta
el vèrtex mortal de l‘equilibri,
el vertigen del món sotjat
per damunt de l‘abisme.
Diràs, potser amb raó,
que això no són manies,
que és la més bella acrobàcia,
que és la glòria de reconéixer
la necessitat del dubte
contra els fabricants de la por
i tanta desesperança.
Amb raó no necessites rescat.
No saps dubtar, en canvi,
quan te traus la màscara,
quan mirant-te me mires
i tan pulcrament t‘afaites
deixant-te, dins de l‘espill,
la barba.

Ecologia

Els ecos naturals
estan en perill d‘extinció.
l‘eco d‘un crit entre dos cingles.
l‘eco d‘un crit de desesperança.
l‘eco del crit d‘un poble assetjat.
l‘eco del crit d‘una xiqueta assassinada a Bagdad.
l‘eco del crit dels torturats.
l‘eco del crit dels morts.
l‘eco del crit de totes les ferides.
l‘eco del crit de tots els dolors.
l‘eco del crit sense eco.
l‘eco segrestat
per l‘economia capitalista del crits
produïts, distribuïts i rendibles.
Ecos econòmics, telemàtics, plàstics, globals.
Heus ací l’ecosistema.
Els ecos naturals
estan en perill d‘extinció, excepte
l‘eco que mor a la vora de l‘abisme, l‘únic
qué algú escolta:
el cadàver.

Una pedra és una pedra

El poeta creador, el creador de poetes i el poeta creat que es recrea. Joc de màscares contra els arraps del lector? Probablement. Laberint d‘espills defugint l‘actitud moral i ideològica? Potser també… O bé el seu contrari, la més profunda i completa de totes les actituds, aquella on hi són totes i no n’és cap? Com diria Oliverio Girondo: «Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades». Si fabricar-se heterònims és una manera de defugir la irresponsabilitat d‘uns versos que el poeta creador mai no escriuria, l‘heronimat múltiple, els poetes creats, podrien interpretar-se no solament com una reacció del poeta creador contra les seues rutines ideològiques, sino també com una acció de covardia des del punt de vista moral, quan no, ben mirat, i heus ací la glòria, com una exhibició de coratge des del moment que el creador fa pública i, per tant, accepta una de les seues màscares més íntimes com una sinceritat pressentida amb la qual s‘identifica plenament humà. Ergonomia de l‘ànima! Diria Caeiro que covardia i coratge són dues idees que li són totalment alienes, buides, incertes, artificials, ultracivilitzades, i contestaria: «Tu, místic, veus una significació a totes les coses. Per a tu, tot té un sentit velat». Vivim, doncs, en un món reblert de místics! On volia arribar jo, al capdavall, és a uns versos de Pessoa…, perdó, de Caeiro, el poeta zigot, mestre de poetes, l‘objectivista pagà i absolut. Traducció de Joaquim Sala-Sabahuja:

El fet de la injustícia és com el fet de la mort.
Jo mai no faria un pas per alterar
allò que anomenem injustícia del món.
Mil passos que fes per a això,
no serien més que mil passos.
Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui
[rodona
i que un surer no hagi nascut pi o roure.

He migpartit la taronja, i les dues parts no podien sortir iguals.
¿Envers quina part he estat injust —jo que me les menjaré totes [dues?

En llegir-los, el que m‘ha sorprés és, com fa temps deia un locutor, la més rabiosa actualitat d‘aquestos versos, que curiosament han triomfat entre la gent més civilitzada del món, i no solament des de la seua vessant més literària. Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui rodona… Una pedra duríssima, sens dubte.

Condició

Més begut que cansat.
I versos en la veu
com l‘aigua entre les mans.
Només així acceptaria hui
la meua condició d‘assalariat
que mira els seus records
amb la commiseració permesa
per un jo antic que es desespera
empresonat pel seu destí
com un pit de maniquí
dins de l‘espill.