Recomane paraules

Sembla que l‘escrit anterior, naturalment, ha posat una mica nerviós a més d‘un pardal. Pardals que s‘han deixat dur per les tenebroses autopistes de la violència i no per les pacífiques sendes de la paraula. En fi. Això d‘agredir els Salms amb més de 300 missatges d‘e-s-p-a-m per correu electrònic resulta ben trist i ineficaç.

No passareu

Ricardosbellvesers o Arcadisescates, tantomonta; heu de saber que no podreu. No passareu. Estalvieu energies per a unes altres derrotes. El verí, si no mata, acaba desemmascarant al camaleó. Perquè sou —què si no—, camaleons a sou, i això, tard o d‘hora, s‘acaba pagant. Digueu-me, quina és la glòria? És aquesta la glòria dels escriptors frustrats? No era tenir un bloc, això? De professor (si és que a això arriben), no vaig tenir al Bacardí amb Cola, però sí al Bellve amb Llima i al Peter J. Of de Rocks, tot un entusiasme histriònic, el primer, ben revellit i abillat amb solemnes pantalons de cuïro proclamant, sturm und drang, les meravelles líriques de Byron i del menys conegut —això deia ell— Thomas de Quincey. Pobre Tomàs, no ho mereixies. El mateix Bellve academitzat, aquell que envià —ho sé de bona tinta— a tota una generació de periodistes, als rics i als pobres, a jugar-se a un únic examen final l‘assignatura de Literatura Universal, per ordre administrativa —nazi, volia dir— de l‘opus Dei, organització que a principis dels noranta, com ara també, dirigia el lucratiu Ceusanpablo de l‘alfara del Patriarca i/o Montcada. Ascensión n‘estarà ben contenta, hem de suposar, i més encara el sinyo Camps de Golf, de tenir entre els seus apòstols a una de les més antigues joies de la corona… No podreu. No passareu.

Dejuanachaos

En diran justícia, amb totes les majúscules, però això que els espanyols fan d‘un temps ençà amb una insistència abans poc freqüent, de fer-los passar a tots per eixa pedra de sotmetre‘ls a un judici tancats dins d‘una gàbia de vidre —tan enlluernadora i efectista en qualsevol pantalla de televisió— em recorda les escenes medievals d‘execució pública a la plaça del poble. La justícia dels espanyols podria fer igualment aquesta tasca de neteja sense tant d‘aldarull mediàtic. Però no els interessa: el PSOE necessita l‘aldarull, com el PP, i que sobretot l‘aldarull qualle al seu favor, almenys tant com el PP ho va necessitar en el seu moment. Llevat dels judicis d‘eTA, no he vist en molt de temps, a la tele, cap altre acusat de qualsevol altra cosa dins d‘aquesta gàbia de vidre. Probablement, és una de les maneres de fer veure al personal que, aquesta cosa que els espanyols en diuen estat de dret i democràtic, mínimament funciona, que va, que no se sap on va però va, que no s‘atura, mentre fan com si dialogaren amb aquells que probablement, si no els va bé, dispararan sense dubtar-ho.

l‘art de l‘edició [U. Eco]

Aquest ofici està en crisi i no solament en les cases editorials. En els diaris un es troba de tot ja, i en la ràdio sembla que hi ha un comissari expressament encarregat de vetllar perquè els locutors pronuncien incorrectament els noms estrangers, encara que hagen estat italianitzats.
Tinc a mà dos llibres publicats per dos importants editors. En la traducció a l‘anglès d‘una obra de divulgació històrica se‘m diu que dos grans filòsofs àrabs van dominar l‘edat mitjana: Avicena i Ibn-Sina. Es dóna la casualitat (notòria per a molts) que Avicena i Ibn-Sina són la mateixa persona (com ara Cassius Clay i Muhammad Ali). s‘equivocava ja l‘autor a l‘original? Ha confós el traductor un “and” amb un “or”? s‘ha barrejat una prova en què ha saltat una línia o un parèntesi explicatiu? Misteri. El fet és que un editor, encara que no sabés res d‘Avicena, hagués hagut de cerciorar-se en una enciclopèdia de si els dos noms estaven ben escrits, i se n‘hauria adonat de l‘error.

+ Via «Basar de les espècies»

Senyals

1. En principi, l‘eternitat no pot durar ni un segon més que l‘existència de l’ésser humà. No és eterna, per tant, l‘eternitat, i s‘extingirà amb la nostra espècie. A no ser que alguna criatura extraplanetària ens plagie la idea. O que arribe el dia improbable en què un gat es pregunte, mig esbudellat enmig de la carretera, per la seua resistència a morir.

2. Per a poder eixir d‘un laberint primer hem de voler eixir. Per a qualsevol ésser humà escollit a l‘atzar, la probabilitat d‘eixir per casualitat és matemàticament improbable. Això, sobretot, facilita la fabulació del minotaure i la confabulació de Borges.

Poesia a Abastos

Dijous 26 d‘octubre de 2006. La Regidoria de Cultura de l‘Ajuntament de València, a través de la seua Xarxa de Biblioteques, ha anunciat les lectures públiques del primer certamen de POESIA A ABASTOS, que tindran lloc a les 19 hores a la Biblioteca Municipal Eduard Escalante, situada a l‘antic Mercat d‘Abastos, carrer d‘Alberic, núm. 18 (València). PROGRAMA: Lectura del poemari “Dues veus per a una història” de Maria Calvo Palomares (poeta seleccionada I Certamen de Poesia a Abastos). Lectura homenatge al poeta Manel Garcia Grau: intervindran les poetes Marisol González Felip i Maria Calvo Palomares i el recitador Vicent Camps.