Albaïna

No dius bona nit i potser no importa
Tornaran a morir tots els àngels
I la nit és solament perspectiva
Jo m‘arrecere amb quatre paraules
Tu t‘has heretat dues mans de silenci
Que no ens obliguen a ser més humans
Si bé a les entranyes un adéu falta i dol
Eixa violència del capitalisme en els acomiadaments
El buit tan harmònic de la carícia negada
Argumentar la memòria seria una fe d‘errades
Jugar a la culpa, una demostració d‘orgull
I la venjança a deshora, pura comèdia
La casa crescuda es fonamenta en uns mobles
Damunt dels mobles ha florit molta pols
I la infelicitat de la pols és ja un fet empíric
Els fets ja els hem fet ingènuament discutibles
Però damunt dels fets, en la consumació dels fets,
Sempre hi ha un abisme a l‘aguait
Hi ha el vertigen del despreniment
I a esta altura de les circumstàncies
El destí que ens avorreix