Avaria en la versió oficial

Avaria i accident de la versió oficial sobre les causes de la tragèdia. Ahir, en la comissió de no investigació, un tècnic, curiosament convidat pel PP, Manuel Benegas Capote, director general d’ADIF, afirmà primer que, efectivament, una balisa podria, podria —clímax de l‘oposició— haver evitat la desgràcia i, després, puntualitzà que, en principi, el descarrilament no pot explicar-se exclussivament per l‘excés de velocitat. Aquest últim aclariment tècnic de l‘especialista d‘ADIF (que, per cert, no és un expert qualsevol: era fa poc el director-gerent de la unitat de Manteniment d‘infraestructura de Línies) ha obert, per fi, el meló de les hipòtesis sobre les causes concretes, probables, racionals i realment investigables, una de les quals ja ha començat a rodar: al túnel, els tècnics van trobar el bogi davanter, és a dir, les rodes i els eixos, completament separats de la màquina, tirats sobre la via, girats en sentit contrari a la marxa del comboi i «brutalment» arrencats de la travessa balladora i la corona. Aquestes circumstàncies —insòlites en els descarrilaments— ha aixecat fortes sospites en treballadors de FGV, en experts, en l‘oposició i en els sindicats, que ja havien mantingut anteriorment la tesi de l‘existència de diverses deficiències en el material rodant. Els sindicats s‘han afanyat a exigir una investigació tècnica independent, ja que fins ara —ja veus tu com és això possible— únicament han disposat de l‘informe de l‘empresa i, no sols això, tampoc han tingut accés a la unitat sinistrada. Increïble però cert. Com va dir l‘alcalde de Torrent, serà la veritat la víctima 44?

«Desamor», per Toni Mestre

«Desamor», segons els diccionari, és la mancança d‘amor, la desafecció envers una persona o cosa. O país, com és el cas de molts habitants del País Valencià que no senten pel territori que els acull, per la seua història, per la seua cultura, per la seua llengua, el més mínim afecte. Ben al contrari: l‘odien i s‘odien per odiar-lo, situació que els porta a estats francament patològics com, per exemple, defensar la llengua pròpia, que no parlen mai, en una altra de forastera; destruir l‘Horta i disfressar-se, presumptament, amb vestits que diuen ser els dels habitants antics del que destrueixen; negar les arrels nacionals genuïnes i abraçar les de la nació del costat; destruir barris sencers si són constructors; embrutar els llocs públics, etc.
Això és desamor. Com ho és el fet d‘anomenar-se amb noms no valencians, en general castellans, però últimament també anglo-nord-americans. Clar que ací la responsabilitat de la coentor recau, mentre ets menor, sobre els pares que han decidit per tu, però a partir de la majoria d‘edat ja ets responsable, perquè la llei et permet de valencianitzar-te el nom amb un tràmit senzill i gratuït que molts, però no tants com caldria, hem fet des que el canvi és legal. Fa un dies aquest diari publicava els noms que els habitants del País Valencià, que no tots es mereiexen el nom de valencians, posen als seus fills. Tot i que n‘hi ha de fidels, que els anomenen amb els noms propis de la terra i de la llengua, la immensa majoria no ho fa. Els noms més corrents són Alejandro i Pablo en xiquets i Lucía i María, amb accent castellà, en xiquetes. Tan bonics que són Alexandre, Pau, Llúcia i Maria! I els que es diuen Kevin, o Iván, o Erik, o Jesssica o Azahara? L‘altre dia parlava amb un ciutadà xinés i en comentar aquest cas dels noms o la brutedat de les nostres ciutats em deia escandalitzat: «És que els valencians no estimen allò més seu?». No, senyor, ací regna el desamor.

Toni Mestre
Publicat a Levante-EMV (11-12-2005).

Vilaweb:
Commoció al valencianisme per la pèrdua de Toni Mestre.

El blanc no és negre

Investiguem, un dia més, un dia menys, la no-comissió. Comparegueren ahir els tècnics convidats pel (del) PP. Res de nou. Les consignes oficiades: tot és insegur, tot és inevitable. El maquinista com a causa i la velocitat com a causa i la culpa fue del chachachá. Després, en la roda de preguntes, tot un festival de condicionals contra tautologies. La pell contra la pedra. Condicional: «Hauria evitat la tragèdia un altre sistema de seguretat?» Tautologia: «Ningún sistema de seguridad asegura la inexistencia de accidentes». Quin geni el de Dómine, director general de Transports. El blanc no és negre. Premi per al xiquet. ¡Iguales para hoy…! I sembla que d‘ahí no els trauràs, ni als uns ni als altres.

Una de les bones: «No hay ningún sistema de seguridad de riesgo cero que garantice al 100% la seguridad». Espera, que m‘he perdut, Dómine. Si hi intercanviem la clau: «No hay ningún sistema de seguridad totalmente seguro que garantice al 100% la seguridad». No ho desxifre… Deu ser massa tècnic. Escolte‘m una cosa… Què se sap del risc 5 que ens garantisca el 95%? Torna-li: el blanc no és negre, val. I el gris? Què és el gris? El director gris.

Una altra: «No me consta que se trabaje con otra hipótesis que no sea el exceso de velocidad». Espera, espera, que m‘he caigut de la cadira… Que no consta? Quina novetat, no? La frase gloriosa és de l’emocionat Sebastián Argente, cap de la línia 1. Anem a veure, torna-li: l‘excés de velocitat no és una hipòtesi; és un fet. Una evidència evidenciadíssima per la caixa negra. La pregunta del milió que espere —condicional: esperaria— com aigua de maig, des de l‘oposició als tècnics, és la següent: una per una, enumere‘ns, per favor, totes les possibles causes que poden tenir com a efecte un excés de velocitat. d‘ací les hipòtesis. Tinc, però, la personal hipòtesi de què, ni als uns ni als altres, no els interessa trobar més hipòtesis. Perquè el blanc no és negre, perquè tot és insegur, tot és inevitable i, a més, mana el PP. Com va dir Buda, el dolor és inevitable, però el patiment és opcional.

En guerra i de vacances

«Per a entendre el que està passant [al Líban], front a les interpretacions del neocon Samuel Huntington, qui defén l‘explicació del xoc de civilitzacions, semblen tenir més trellat les tesis combinades de dos excel·lents escriptors: la del paquistanés Tariq Alí, qui parla del xoc de fonamentalismes, i la del libanés Amin Malouf, que apel·la als efectes de les identitats assasines. Lamentablement, els fonamentalismes i els polítics fonamentalistes han anat arribant al poder en diverses àrees del món i ara xoquen entre ells: això ocorre en els Estats Units del protestantisme ultrapurità, en el catolicisme integrista occidental, en l‘Islam shiíta i sumnita, en el judaisme, en algunes branques de l‘hinduisme o en els neopopulismes religiosos que s‘estenen per l‘est d‘Europa. Això, unit a la resposta reactiva de les identitats tancades en sí mateixes, genera comportaments sectaris, intolerants i enormement refractaris als conceptes de diàleg, comprensió i convivència.»

Gil Manuel Hernàndez i Martí – Llegir +

Beirut [ J. Botella ]

Els dies passen amb la inèrcia d‘un canvi de guàrdia /
Lent i llefiscós com l‘indici del llimac /
Rera els murs tan sols aguaiten bruixes i boirines però /
Pensa que els déus han lliurat els designis al vent /
Sabent que a cada nafra teua tota llosa vessa flors d‘asperges /
I no et caldran bitllets per a pujar als trens de la nit /
El jorn que arrere deixes un munt d‘instants amb flaire d‘hússar

Malgrat que has aprés de Nietzsche l‘ús d‘insecticida per als
[enemics /
I dels xinesos que la venjança és una tasca sense mèrit /
No reservaràs un espai al jardí bromós de l‘oblit /
Per aquells que han fet de la por un altar /
I de la mort un ídol amb cent fuets sagnants /

Jordi Botella, Editorial Prometeo, València, 1983
Via el blog de l‘associació «Amics de Joan Valls»

Valencians sense papers

Titular de mèdium el del diari Levante-EMV hui: «Convocan para mañana una manifestación contra el accidente y por la seguridad del transporte público». Contra l‘accident. I qui és l‘accident? I què és un accident? En la pràctica, manifestar-se contra l‘accident és impossible. En algun lloc, això sí, no deu passar un dia en què 43 espectres es manifesten contra el seu propi accident. Una altra cosa seria manifestar-se obertament contra la impunitat, però fa calor. A no ser que l‘accident titulat siga l‘autonàstic i autopàtic govern que patim. La comisió de no investigació havia rebut l’autòpsia abans de morir, però encara l‘oposició insisteix a indignar-se perquè l‘administració no li facilita tots els documents de la necrosi. Què indignant… Serà possible… Després de reduir a quatre dies cagats la no-comissió, veritat que és estranyíssim, insòlit, misteriós i espectral que no et subministren tot el paper higiènic, eh, eh? Després del «Jo no t‘espere», ara podríem penjar als balcons el «Jo m‘indigne». O simplement, intercanviant el macabre joc d‘espills: «Els valencians som un accident».

metro

Dijous 27 de juliol
El diari El Pais també s‘astora. Com Levante, també dedica hui un editorial a la investigació de la comissió de investigació i repassa la indignació: 1) El PP imposa una comissió d‘un mes; 2) La documentació s‘entrega de forma parcial i tard; 3) l‘oposició haurà disposat de només 14 hores (si no dorm) per a estudiar —si els estudia— els documents; 4) Vet del PP a les declaracions d‘experts independents; 5) Les compareixences duraran solament quatre dies; 6) Únicament 24 hores per a determinar les conclusions de les compareixences… Però la indignació real era una altra, no?

Exèquies

Juliol crema bruixes,
inaugura l‘apocalipsi,
sota els bancs d‘esta església
destapa l‘infern
amb un concert de ventalls
que no s‘acaben de creure
la resurrecció del difunt.