Manel Garcia Grau, poeta

«Mai no oblidaré el que em vas dir quan vaig anar per última vegada al teu despatx: “Per gent com tu val la pena ensenyar, Clara”.
En aquell moment no vaig saber què dir-te; tan de bo un dia ens retrobem i puga fer-te l‘abraçada que em vaig amagar després d‘escoltar allò.
»
[ A Rajaploma ]

Apunt imprescindible

Persones que un dia et diuen una cosa i a l‘altre la contrària, per a salvar-se ells deixant-te a tu fora de joc. Persones que es miren a l‘espill i, naturalment, es diuen: sóc una bona persona. Persones que tenen fills, treball, hipoteca, monovolumen i adossat. Que, fins i tot, han estudiat. Persones. La vostra hipocresia i la vostra traïció no mereixen el luxe de rebre la meua revenja. És més, sóc generós: us regale el meu silenci. Bon profit.

Que ve el llop

El procès de pau entre el PSOE i el PP va per mal camí. És veritat que no tenim gens clar el d‘ETA, però el del PP és evident que no funciona. Per als líders ultradretans no és suficient que De la Vega comparega cada dia per a repetir l‘eterna cantilena: que no es pagarà cap preu polític, que es farà justícia, que es respectarà el dolor de les víctimes, etc. Tant és així, que fins i tot sembla que no podria començar el procés de pau amb ETA sense una negociació prèvia i fiable amb el PP. Pecaré d‘innocent, ja ho sé, però estaria bé això, i ningú clamaria que «amb la dreta no es pacta» ni que per això «l‘esquerra es trenca».

De moment no està quallant, o no del tot, la crispació que la dreta tracta d‘activar, però no tant perquè les esmentades cantilenes del Govern estiguen treballant com a mur de contenció de les ofensives dretanes, sinó perquè les arengues del PP estan ja gastadíssimes: anys i anys del «se rompe España» i del «no se negocia con terroristas» segurament deu passar factura quan, al capdavall, no veiem cap trencament ni cap sacrilegi en convéncer els terroristes per tal que abandonen la violència.

Aleshores, de què es tracta? Per què Rajoy, la setmana passada, va posar el crit en el cel? Per haver perdut el debat sobre l‘Estat de la Cosa? No crec. Cal no oblidar que estem parlant de vots, de partidisme brutal i tornem a comprovar, com tantes altres vegades, que les qüestions fonamentals de l‘Estat es juguen a la ruleta russa. Per a Rajoy ha sigut una catàstrofe l‘anunci d‘una primera reunió dels socialistes vascos amb Batasuna. Com pair totes les “catàstrofes” que han de vindre?

La guerra de les galàxies a l‘iraq

La guerra de les galàxies a l‘iraq és un nou reportatge de Maurizio Torrealta i Sigfrido Ranucci. El treball s‘origina amb l‘inquietant testimoniatge de Magued Al Ghezali, primer violí de l‘orquestra de Bagdad, que va presenciar durs combats de l‘exèrcit d‘eUA per la conquesta de l‘aeroport de Bagdad. Al Ghezali va veure que els cossos de les víctimes de la batalla presentaven dimensions reduïdes i va escoltar dir que s‘havien usat armes làser.

També el metge en cap de l‘hospital General d‘hilla, Saad al Falluji, conta un episodi relatiu a mutilacions horribles sofertes per passatgers d‘un autobús que va rebre l‘impacte d‘un arma misteriosa i silenciosa en un control nord-americà. El que li sorprèn al metge iraquià és que no s‘ha detectat la presència de projectils en els morts ni en els ferits. Els periodistes de Rai News 24 han demanat informació al Pentàgon sobre l‘ús letal d‘armes làser, els seus efectes i el seu ús en zones de guerra, però fins a avui no han rebut cap resposta. Partint precisament d‘aquests testimoniatges, el reportatge de Rai News 24 analitza l‘ús actual d‘una nou tipus d‘armament, destinat a marcar el pas històric de les armes cinètiques a les d‘energia.

s‘ha experimentat ja amb dispositius làser muntats sobre vehicles Humvee a Afganistan i l‘iraq, oficialment per a il·luminar mines i bombes ocultes. Així mateix, en la investigació, es descriu, en particular, un arma considerada no letal: el llamp del dolor. Les característiques d‘aquest instrument, que usa un llamp invisible i provoca un intensíssim dolor, però no la mort, preocupen a les organitzacions que actuen en defensa dels drets humans i veuen en aquesta nova arma el risc d‘un instrument de tortura gradual i legalitzada. Una alarma motivada també pel fet que els estudis dels efectes d‘aquestes armes en l‘organisme humà estan encara sota secret militar.

Via rebelion.org

Que difícil [Enric Sòria]

Que difícil alçar-se /
i mirar l‘altre cos, tan nou encara, /
amb una amarga serenitat d‘esquerda. /
d‘una nit conegut. Només i per a sempre. /
Anit, la bogeria… Units en un espasme, /
comunitat de flama, carns trenades. Anit. /
Aquell cos tan distant que es deixondeix i tu /
deixant una paraula, llast, sobre els llençols. /
Que difícil alçar-se, la dutxa, la gillete, /
l‘ordre lent de la roba, com un ritu. /
Per sempre i per a sempre. Nits. Matins. /
Altra vegada nits. Recança. /
Alguna cosa s‘abandona a la cambra que deixes. /
Sempre passa. /

Un gest, una mirada, un abraç indolent /
vaga pels corredors mentre la llum s‘imposa. /
Avui, els gestos de tots el dies naixen enyoradissos, /
sempre passa. Tens son. Alguna broma sura /
com en un fràgil pont oscil·latori. Un bes. Una rialla. /
—Hasta pronto. Volveremos a vernos—. Hasta pronto. La porta. l‘ascensor.

Enric Sòria. Varia et memorabilia. Gregal Llibres. València, 1988.

La porta. l‘ascensor.

Recorda una dona que a penes recorda. No recorda ni el nom. Era pintora. Probablement restaurava llenços antics. O era del gremi. Ell havia anat a la capital a llegir un parell de poemes, convidat per un grup de poetes emergents. Abans, cal dir-ho, els poetes sempre tenien vint anys i eren emergents, i no imparables. Emergents, sí, però ara això no té cap importància. Ell anava a conéixer a Maria Mercè Marçal. Quin privilegi! Al capdavall, però, tampoc això tenia aleshores tanta importància. O no tanta com aquell pati de la universitat, l‘escenari del bes, de la commoció, de la veritat. Recorda el saló de la universitat, solemne, i una dona bellíssima de la que podria haver-se enamorat, sens dubte. s‘hauria enamorat si ella no li haguera dit, després a l‘hotel, que el més important en la vida és l‘amor. Estimar-se. Quina contundència! Una afirmació desoladora per a una primera cita, per a un bes i dos carícies. I l‘odi què? l‘odi que, per exemple, ella encara li guarda. Més que raó, ella tenia sentiments. Molts, i tots alhora. No com ell. Ell havia begut massa, recomanava tenebres i l‘amor era encara una cosa estranya, perspectiva, una ciència de frares, llunyania pura. l‘hotel, el pati de la universitat, l‘erecció, la dona que per sorpresa l‘esperava a l‘hotel. Quina sorpresa! Una nit tancada en fals. Ell encara s‘amaga la por de tornar a Barcelona, de visitar el pati i dissecar per fi el cadàver fugaç, aquell amor impossible que per sempre restarà unit als versos d‘un poeta de la Safor que acaben així… La porta. l‘ascensor.

Primavera cruel

Per a plorar esta vesprada cal resignar-se
a viure com si hagueres de ser feliç
Quan el petit matí vinga
hauràs de recuperar la confiança
Oh els carrerons foscos i els castanyers encesos
els primers freds sobre els teus ulls pansits
I el teu cor que a penes batega
Mira sobre la teulada el penell de tardor
i els fums abandonats dels ravals
Espera encara oblida els records amargs
Tornaràs a veure potser el sol

Després de la desaparició de Jean Grosjean, de Pierre Bettencourt i de Claude Esteban, el passat 18 d‘abril va morir un altre gran poeta francés: Bernard Delvaille. Encara que sone en excés recurrent la repetició del vers del T.S., tornar-lo a citar és quasi inevitable: abril ha sigut un mes cruel per a la poesia francesa. Quatre poetes morts en una sola primavera. Delvaille (del qual, més amunt, he traduït sense gràcia alguns versos), era poeta, antologista, autor de relats i assajos (sobre Valéry Larbaud i Paul Morand, entre altres). Les seues antologies «La Poesia simbolista» i «Mil cent anys de poesia francesa» demostren el seu gran coneixement de la poesia del passat i del present. Treballà com a periodista en «Combat» i va ser director de la col·lecció «Poetes d‘avui» a edicions Seghers. Col·laborava en els quaderns literaris de Figaro. Formà part de l‘acadèmia Mallarmé i dels jurats dels premis Apollinaire i Max Jacob. Era president de l’Associació internacional dels Amics de Valery Larbaud. Que descanse en pau. La meua pregària: que cap dels quatre poetes morts tarden massa a ser traduïts al català.

Via Poezibao