Ploure aprofita

Ploure aprofita per a pensar
les ombres que el sol t‘enlluerna.
Has treballat i, cansat, arribes
a ta casa, la casa fidel i eterna
on constates, abans de caure mort
sobre el sofà feliç, que ploure
aprofita per a dir quatre versos
que et recorden, exactes i cruels,
com s‘ha buidat el pou
que del tot s‘acabarà buidant
per molt que ploga hui,
per molt que t‘aprofite ploure
per a omplir un poc la mar
d‘una aigua dolça que edulcora
la sal de totes les ferides.
Ploure aprofita per a pensar
que t‘han canviat els espills de la paret,
que t‘han modificat les ombres,
que ja no ets qui pensaves ser,
que ja mai no ho seràs
abans d‘adormir-te el cos
una altra nit per a sempre.

Manel

Vaig anar a l‘esperança, l‘església de Castelló on tanta gent li vam donar l‘últim adéu al poeta Manel Garcia Grau. Han passat tres dies des del soterrament, i continua sent per a mi dificilíssim escriure algunes paraules que no acaben traïnt els sentiments que durant un temps vam compartir. Se‘m cau el cor a terra cada vegada que recorde els rostres de dolor d‘aquell dia; no oblidaré mai el de la seua dona, recitant els seus versos, la seua família, professors, alumnes, amics, escriptors… A Manel no el vaig tenir de professor, però, ja veus, quan li van guardonar «Els noms insondables» en els premis Octubre, vaig saber que impartia en el mateix institut de secundària del què jo era alumne. De fet, quan vaig començar a interessar-me per la poesia, diria que «Els noms insondables» va ser, després del «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estelles i el «Refugi absent» de Marc Granell, el tercer poemari que vaig comprar i llegir. Manel Garcia Grau, com Gaspar Jaen, Lluís Roda o Granell, va influir decisivament en l‘estil dels meus primers versos, em recomanava lectures i m‘animava a presentar-me a premis. Més tard, em vaig traslladar a València, a la universitat, i ens distanciàrem un poc. Des d‘aleshores no havia tornat a tenir relació amb ell, per decisions personals alienes que no vénen ara al cas. La justícia, en la vida, no existeix i déu, els déus, o Qui Siga, s‘ha emportat a una bona persona, bona persona de veritat, i a un bon poeta. Recorde que en un partit, fa anys, de futbol sala a l‘institut, entre professors i alumnes, Manel corria a cent per hora amb la pilota als peus i que un contrari li va posar la cameta; va caure i es va alçar rapidíssim, sagnant pels genolls. Quan un altre professor li va dir que no calia tant, que solament era un partidet, ell va contestar: «Jo és que no ho puc evitar: sempre jugue amb molta sang». També els seus versos estan escrits amb molta sang, la sang d‘un home que ha viscut intensament. Com a ell li agradava dir, recordant Whitman: ara no estàs tocant un llibre, toques a un home. Quan llegim a Manel estem tocant a Manel. Viu ja per sempre.

Manel Garcia Grau, poeta

«Mai no oblidaré el que em vas dir quan vaig anar per última vegada al teu despatx: “Per gent com tu val la pena ensenyar, Clara”.
En aquell moment no vaig saber què dir-te; tan de bo un dia ens retrobem i puga fer-te l‘abraçada que em vaig amagar després d‘escoltar allò.
»
[ A Rajaploma ]

Apunt imprescindible

Persones que un dia et diuen una cosa i a l‘altre la contrària, per a salvar-se ells deixant-te a tu fora de joc. Persones que es miren a l‘espill i, naturalment, es diuen: sóc una bona persona. Persones que tenen fills, treball, hipoteca, monovolumen i adossat. Que, fins i tot, han estudiat. Persones. La vostra hipocresia i la vostra traïció no mereixen el luxe de rebre la meua revenja. És més, sóc generós: us regale el meu silenci. Bon profit.

Que ve el llop

El procès de pau entre el PSOE i el PP va per mal camí. És veritat que no tenim gens clar el d‘ETA, però el del PP és evident que no funciona. Per als líders ultradretans no és suficient que De la Vega comparega cada dia per a repetir l‘eterna cantilena: que no es pagarà cap preu polític, que es farà justícia, que es respectarà el dolor de les víctimes, etc. Tant és així, que fins i tot sembla que no podria començar el procés de pau amb ETA sense una negociació prèvia i fiable amb el PP. Pecaré d‘innocent, ja ho sé, però estaria bé això, i ningú clamaria que «amb la dreta no es pacta» ni que per això «l‘esquerra es trenca».

De moment no està quallant, o no del tot, la crispació que la dreta tracta d‘activar, però no tant perquè les esmentades cantilenes del Govern estiguen treballant com a mur de contenció de les ofensives dretanes, sinó perquè les arengues del PP estan ja gastadíssimes: anys i anys del «se rompe España» i del «no se negocia con terroristas» segurament deu passar factura quan, al capdavall, no veiem cap trencament ni cap sacrilegi en convéncer els terroristes per tal que abandonen la violència.

Aleshores, de què es tracta? Per què Rajoy, la setmana passada, va posar el crit en el cel? Per haver perdut el debat sobre l‘Estat de la Cosa? No crec. Cal no oblidar que estem parlant de vots, de partidisme brutal i tornem a comprovar, com tantes altres vegades, que les qüestions fonamentals de l‘Estat es juguen a la ruleta russa. Per a Rajoy ha sigut una catàstrofe l‘anunci d‘una primera reunió dels socialistes vascos amb Batasuna. Com pair totes les “catàstrofes” que han de vindre?

La guerra de les galàxies a l‘iraq

La guerra de les galàxies a l‘iraq és un nou reportatge de Maurizio Torrealta i Sigfrido Ranucci. El treball s‘origina amb l‘inquietant testimoniatge de Magued Al Ghezali, primer violí de l‘orquestra de Bagdad, que va presenciar durs combats de l‘exèrcit d‘eUA per la conquesta de l‘aeroport de Bagdad. Al Ghezali va veure que els cossos de les víctimes de la batalla presentaven dimensions reduïdes i va escoltar dir que s‘havien usat armes làser.

També el metge en cap de l‘hospital General d‘hilla, Saad al Falluji, conta un episodi relatiu a mutilacions horribles sofertes per passatgers d‘un autobús que va rebre l‘impacte d‘un arma misteriosa i silenciosa en un control nord-americà. El que li sorprèn al metge iraquià és que no s‘ha detectat la presència de projectils en els morts ni en els ferits. Els periodistes de Rai News 24 han demanat informació al Pentàgon sobre l‘ús letal d‘armes làser, els seus efectes i el seu ús en zones de guerra, però fins a avui no han rebut cap resposta. Partint precisament d‘aquests testimoniatges, el reportatge de Rai News 24 analitza l‘ús actual d‘una nou tipus d‘armament, destinat a marcar el pas històric de les armes cinètiques a les d‘energia.

s‘ha experimentat ja amb dispositius làser muntats sobre vehicles Humvee a Afganistan i l‘iraq, oficialment per a il·luminar mines i bombes ocultes. Així mateix, en la investigació, es descriu, en particular, un arma considerada no letal: el llamp del dolor. Les característiques d‘aquest instrument, que usa un llamp invisible i provoca un intensíssim dolor, però no la mort, preocupen a les organitzacions que actuen en defensa dels drets humans i veuen en aquesta nova arma el risc d‘un instrument de tortura gradual i legalitzada. Una alarma motivada també pel fet que els estudis dels efectes d‘aquestes armes en l‘organisme humà estan encara sota secret militar.

Via rebelion.org