Primavera cruel

Per a plorar esta vesprada cal resignar-se
a viure com si hagueres de ser feliç
Quan el petit matí vinga
hauràs de recuperar la confiança
Oh els carrerons foscos i els castanyers encesos
els primers freds sobre els teus ulls pansits
I el teu cor que a penes batega
Mira sobre la teulada el penell de tardor
i els fums abandonats dels ravals
Espera encara oblida els records amargs
Tornaràs a veure potser el sol

Després de la desaparició de Jean Grosjean, de Pierre Bettencourt i de Claude Esteban, el passat 18 d‘abril va morir un altre gran poeta francés: Bernard Delvaille. Encara que sone en excés recurrent la repetició del vers del T.S., tornar-lo a citar és quasi inevitable: abril ha sigut un mes cruel per a la poesia francesa. Quatre poetes morts en una sola primavera. Delvaille (del qual, més amunt, he traduït sense gràcia alguns versos), era poeta, antologista, autor de relats i assajos (sobre Valéry Larbaud i Paul Morand, entre altres). Les seues antologies «La Poesia simbolista» i «Mil cent anys de poesia francesa» demostren el seu gran coneixement de la poesia del passat i del present. Treballà com a periodista en «Combat» i va ser director de la col·lecció «Poetes d‘avui» a edicions Seghers. Col·laborava en els quaderns literaris de Figaro. Formà part de l‘acadèmia Mallarmé i dels jurats dels premis Apollinaire i Max Jacob. Era president de l’Associació internacional dels Amics de Valery Larbaud. Que descanse en pau. La meua pregària: que cap dels quatre poetes morts tarden massa a ser traduïts al català.

Via Poezibao