Happy new year [ Cortázar ]

Mira, no pido mucho, /
solamente tu mano, tenerla /
como un sapito que duerme así contento. /
Necesito esa puerta que me dabas /
para entrar a tu mundo, ese trocito /
de azúcar verde, de redondo alegre. /
¿No me prestás tu mano en esta noche /
de fìn de año de lechuzas roncas? /
No puedes, por razones técnicas. /
Entonces la tramo en el aire, urdiendo cada dedo, /
el durazno sedoso de la palma /
y el dorso, ese país de azules árboles. /
Así la tomo y la sostengo, /
como si de ello dependiera /
muchísimo del mundo, /
la sucesión de las cuatro estaciones, /
el canto de los gallos, el amor de los hombres. /

Julio Cortázar

Chopin i Sand [López Crespí]

George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l‘illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d‘aquella època. Els articles que s‘arrepleguen en el volum Dos viatgers romàntics: George Sand i Fréderic Chopin publicats recentment per Edicions Can Sifre volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l‘escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l‘esperit del músic polonès i de l‘escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca.

Llegir +

Esperpento

En el partit d‘ahir va quedar clar, definitivament, que Raul és el xiquet mimat de la seleción. En el tan solvent i espectacular partit davant d’Ucraïna, l‘absència de l‘aveciat no es notà gens ni mica. Tot i això, sense demostrar res al camp, ahir va rebre el premi de ser titular contra França amb uns pretextos ben ximples: per la seua veterania i perquè va posar un golet important —que no decisiu— contra Tunísia. I, en fi, perquè és el mimat de certa premsa i de certs poders fàctics del gremi. Ahir, el madrileny, no va fer res de res, tal com auguraven alguns entesos. La destroça fou total: la inclusió del mimat obligà Aragonés a reorganitzar les línies i a sacrificar a gent tan en forma com Marcos Senna o Luis Garcia. I errà del tot. Quan l‘entrenador intentà corregir-ho, ja era massa tard i, no sols això, també contraproduent perquè, amb les forces tan igualades, i en qüestió de minuts, Aragonés s‘arrebatà en el recanvi de tres jugadors: Reyes i Joaquin primer, i Senna (per Xavi!) poc després. Massa jugadors en tant poc de temps: és de llibre, i de sentit comú, que tants canvis de cop podrien gelar el joc de l‘equip. Com va passar. Es va perdre el control del centre del camp i tot era jugar a la desesperada. En definitiva, una altra vegada la seleción i la seua premsa escenifiquen un esperpento valleinclanesc i moren en vuitens. A més d‘això, fou eliminada amb fatxenderia (mireu els videos previs al partit dels jugadors francesos), pel seu veí del nord. I, mentrestant, Ucraïna en quarts. És molt difícil, però si Ucraïna arribara a les semifinals, o més enllà, l’esperpento seria total.

seleccions_cat.gif

Apostasia

És més difícil escriure contra la realitat que negar-la o inventar-ne una de nova. Al circ mediàtic, l‘atac asèptic i estèril a la realitat sovint es produeix quan s‘imposa la llibertat d‘opinió en la condemna de la mera existència de llibertat d‘informació sobre una qüestió social o individual. El domador d‘arguments, com el de lleons, mai no morirà de por, però moriria si perdera la poca por que li queda. El contorsionisme intel·lectual, quan no la poca vergonya, és gairebé un gènere periodístic i, com a mostra, el de Mariscal ahir en El Pais, en el que intentava explicar que com «aquí las llamas ya no queman a judaizantes, moriscos o apóstatas», i com «la religión es algo demasiado personal e intransferible, y merece mucho respeto y tolerancia», i com estem obligats (no sé per què) a «evitar crispación y tensiones», doncs aleshores, escriu, quin sentit té ara l‘aparició d‘una pàgina web que «hace llamamiento para apostatar masivamente»… Amb els mateixos pretextos, el columnista podria atacar, i alhora defendre, qualsevol realitat: l‘existència de campanyes per a l‘ús de preservatius, per exemple. Sense entrar en valoracions religioses, una pàgina a Internet que ens explica com apostatar és un servei necessari, si més no per al qui volen fer-ho. Diria més: l‘església hauria de ser la primera interessada en fer públic aquest servei. Hauria.

Fumata blanca a la Plana

Mira que els castellonencs hem viscut tranquils i en pau durant set mesos, en obres, sí, però feliçment abandonats de la mà de Deú, en concret des que enviaren a pastar fang a eixe moniato de bisbe de Reig Pla, un fidelíssim servidor de l‘altíssim, de Roma i del Movimiento, trinitat santísisma que en estes comarques nostres són encara la mateixa i única cosa. Però la bona vida s‘acaba i ara toca sacrifici; la gent de la Plana potser haurem de tornar a patir les ninotades del nacionalcatolicisme amb un altre enviat de Roma. A Sa Il·lustríssima Senyoria li diuen Casimiro, com el ninot de la tele, i ve de més enllà de la fonda Messeta, imagine que parlant un finíssimo samorano de socarrel i exhibint, com diu la premsa, la seua fervorosa humilitat cristiana. Per cert, l‘exhibició fervorosa d‘humilitat no deixa de ser pur exhibicionisme… En fi, un altre viciós. m‘ha fet una gràcia divina això de què un altre ninot, l‘alcalde de Sogorb, li entregara «un pectoral». Pectoral? Un bisbe in pectore. Això deu ser tot un símbol: l‘alcalde, poder polític, reinstitueix així la mamelleta de la qual xuplarà l‘església. Mamelleta de monja. Solemne missa pontifical i ciris tibants. Quina llet més dolça, Maria! En definitiva, a mamar i a repartir hòsties.

Afaitat

Fins a cert punt, mirar-se sovint a l‘espill és una cosa absolutament irrellevant. Més enllà de l‘afaitat, darrere de la barba, en la primera neu dels cabells, en l‘envestida tectònica de l‘arruga inaugural, l‘important és descobrir com et mires i, més encara, adonar-te del pretext crucial pel qual et mires.

Meló d‘alger [Salvador Vendrell]

En el nostre imaginari agrari de gent de poble -però també de casa bona- hem tingut molt clar sempre que un meló, d‘Alger o de tot l‘any, és un enigma. Que sabem que l‘encetem, però mai no sabem com eixirà de bo o de roí, si no el tastem abans. Mireu aquest refrany: «El meló i el casament han d‘ésser d‘encertament». O si us agrada més aquest de Mallorca: «Meló i casament o l‘err o l‘avenc». O de Menorca: «Es meló i es casament, solen enganyar sa gent».

Salvador Vendrell