La corrupció de moda

Ara que s‘ha posat una mica de moda —una miqueta— destapar casos de corrupció, alguns casos (si més no per a poder cantar que se fa alguna cosa en contra), doncs ara podria aprofitar-se la seguideta per a descobrir-ne uns altres no menys perillosos per a la salut pública, com ara l‘esclavatge laboral en els mitjans de comunicació —gent que ho cobra tot en negre— o les infeccions i suborns del sector immobiliari valencià o el tenebrós desviament dels diners del poble cap a partides pressupostàries desconegudes pel conjunt del nostre parlament, com per exemple les factures de la construcció —una altra volta la construcció!— d‘escoles i instituts.

Ja que les Marbelles i les Campanarios embafen la premsa de tots els colors, seria també higiènic que no ens quedarem només en la superfície dels casos, i que tota la merda es posara damunt la taula, tant si la taula aguanta, com si no, el pes del fem. Perquè el cagalló color rosa de la Campanario fa olor, però més n‘he fa el femer de l‘inspector mèdic del SAS, funcionari d‘alta graduació també acusat per la falsificació d‘informes mèdics per a obtenir la incapacitat laboral. Això sí que és una bomba fètida que, ja ho veiem, al costat del cas de la cònjuge del torero, a penes guanya ressó.

I posats ja a destapar inspectors corruptes, no estaria de més crear la figura del inpector dels inspectors de treball, perquè existeix un gran nombre de ciutadans, amb uns ingressos aparentment molt baixos, que en realitat gaudeixen d‘ingressos més alts, perquè els cobren “en negre”, en hores extra o amb altres subterfugis, pels quals els seus contractadors s‘estalvien seguretat social. L‘economia submergida —especulació, suborns, diners negres, treballadors esclaus— acaba transformant-se en economia afonada. I l‘afonament no li interessa ni a Solbes ni a molts empresaris, o sí?

País

De vegades se rebel·la algun porc
que es desganyita i desconcerta al corral,
però el carnisser és el millor director
d‘orquestra d‘un silenci sec que a mort
els marca quan trinxa la seua llengua.
No hi ha compassió per a les veus blanques.
No hi ha privilegis per als escandalosos.
Ni hi ha clemència per als heretges.
La carnisseria funciona a ple rendiment
amb uns guanys del tot insuperables.
Un a un passen tots per la màquina
que multiplicarà la política del greix.
A univers massa real put
el país dels porcs esquarterats
amb l‘esplendor d‘aquest crepuscle
que a l‘aparador lluu al·lucinant
en els ulls astorats dels cadàvers.
l‘únic misteri que queda és
el dels ganivets que no s‘amaguen
després del crim.

Jàfer

Ibn Haldûn.«Magistrat, diplomàtic i cortesà, Ibn Haldûn està considerat en el sentit actual del terme, com el més gran dels historiadors musulmans clàssics. Membre d‘una noble família sevillana que havia hagut d‘emigrar al nord d‘àfrica, Ibn Haldûn tingué una vida agitada. Estigué al servei de diversos prínceps del Màgrib i de l‘àndalus. Més tard residí a Damasc i durant el setge de la ciutat es va salvar gràcies a l‘admiració que el terrible Tamorlà tenia pels savis. Finalment, s‘establí com a magistrat a Egipte, on morí».

Llegir + sobre Ibn Haldûn en Šarqu-l-Alandalus

Castelló normal

Castelló és, en crèdits financers, la quarta zona d‘espanya més endeutada, per darrere només de Madrid, Barcelona i Araba, segons el Banc d‘espanya. Lògicament, per davant de València i Alacant, també és la més estalviadora; tot i això, no deixa de ser preocupant que els castellonencs deguen als bancs un 45% més del que tenen estalviat.

El negoci de la rajola —de construcció més que de producció—, ha sigut excepcionalment rendible durant els últims anys en les comarques de la Plana, i els seus ciutadans, com a inversors, especuladors o necessitats de vivenda, potser no han mesurat les contrapartides que, a llarg termini, tenen aquestes operacions. Com explicar, si no, que les comarques de Castelló, amb mig milió d‘habitants, estiguen més endeutades que zones molt més poblades, com ara Bilbao, Sevilla, Saragossa o València?

Estats Units aumentava recentment els interessos al 4,75. I es preveu que l‘euribor fregue el 4% a final d‘any. Això significa que, a l‘especulació, a l‘enriquiment fàcil i veloç, a la destrossa del territori, a l‘explotació de la mà d‘obra, sobretot immigrant, i a la inexistència de transparència en les requalificacions de sòl o a la llòbrega adjudicació d‘obres públiques, haurem d‘afegir, en poc temps, l‘esclavatge i la misèria de ciutadans castellonencs, hipotecats i agafats pels collons d’ un tipus d‘interés que, de seguir pujant, convertiria les nostres comarques en un “corralito” espantòs.

Mentrestant, indiferent a totes aquestes preocupacions, el portaveu del PP en l‘ajuntament, M.A. Mulet, proclamava la setmana passada, en sessió plenària, que és “normal” l‘intercanvi d‘informació privilegiada entre tècnics i promotores. Normal… A la Plana tot és tan normal…