Coma

És un pati fosc, al final d‘un passadís.
Totes les nits regolfa i brama la mateixa música.
Tres xiquets i dos xiquetes entonen la mateixa cançó.
De dia em desperte i somie, miserable,
amb aquell pati fosc. I tot el día és després
aquell pati fosc, tres xiquets i dos xiquetes cantant
la mateixa cançó. Jo els veig: agafats de la mà, no perden
el compàs del director del cor que els marca amb foc
totes les hores. La pel·lícula és de por.
Hi ha dies, també, pocs, que desperte i crec
que em desperte; probablement passetge
a la vora d‘una mar desconeguda,
en una illa remota, estranya i bellíssima.
Agnòstic, la meua creença és llavors insistent i absoluta,
i els déus un invent llastròs per a la supervivència de l‘espècie.
No hem vingut, cabrons, a morir per un tros de pa, pense.
Més que l‘amor, hi ha una felicitat profunda que esgarrem
contra un dolor constant que al capdavall ens justifica.
A la vora d‘aquesta mar desconeguda, salvatge,
jo mateix em desconec i la meua vida és viscuda
per ànimes secretes, intrèpides, abocades sense por
al risc de descobrir-se dessagnades a tota la realitat mentida.
Tot l‘amor i l‘odi tot són
alhora un amor insòlit, formidable,
i jo no sóc, no existisc; tu i jo som vides captives
d‘un eternitat immensa i incompleta.
Al final del passadís, al patí fosc, regolfa i brama
perdurable la mateixa cançó fàcil que ens nega
la ràbia de ser, la violència injusta i necessària
per a fotre ara mateix els nostres murs.

Fogueres, falles i gaiates

Jordi Pujol volia saber, l‘any 97, quin era el sentiment nacionalista dels valencians. Hui, salvant les distàncies, «Por qué no somos una nación?» s‘ho pregunta també l‘exdirector del diari castellonenc Mediterraneo (botat al carrer pel Grupo Zeta fa uns mesos i reciclat ara com a columnista d‘el PAIS-Comunidad Valenciana). l‘exdirector —que, per cert, té un blog enginyosament batejat «Mi columna»—, vol saber en castellano per què ell no té una nació i els catalans sí que en tenen, en un article embafòs sobre un presumpte auto-odi interprovincial, raó per la qual l‘exdirector creu que no pot tindre una nació. No li vaig a explicar jo ara per què alacantins, valencians i castellonencs no som una nació… Ni s‘ho mereix ni l‘interessa saber-ho. Les tres maries de la valenciana autonomia no seran mai una nació perquè, entre d‘altres raons, no ho han sigut mai. No així, interprovincialmente. De fet, amb les inversions rebudes per Alacant o Castelló, està clar que no som ni regió. La queixa de l‘exdirector, com a experimentat intoxicador, és pura comèdia. De fet, en l‘article s‘ho passa de puta mare elaborant una llisteta dels odis provincians, que segurament seran els que aquest periodista postmodern s‘encarregarà d‘alimentar des del nou diario digital que ens volen fer pagar als alacantins, als castellonencs i als valencians, però també als alcoians, als morellans, als torrentins i, en fi, a tota la comunitat de corredors i regants, probablement per això mateix, perquè les fogueres, les falles i les gaiates no són cap nació. Imaginava que la nova capçalera del diario de funcionarios seria Libertad Digital-Comunidad Valenciana… En fi… Divideix i venceràs.

La presó de l‘aigua

poemari «La presó de l‘aigua», Premi Ibn Hazm de Poesia Ciutat de Xàtiva, l‘ultim dels poemaris de Josep Lluís Roig (Oliva, La Safor, 1967), serà presentat el proper dijous, 23 de març, a les 19’45 hores a la Casa del Llibre de València (passeig de Russafa, 11). Presentaran Aaron Franco i l‘autor. «Jo sóc la impura. / De carn i pedra feta, i ferida. / Revolta pura dels dits amb tristesa / d‘àncora perduda». En paraules furtades a l’Avui, «la veu poètica de Josep Lluís Roig s‘ha confirmat com una veu de la plenitud, de ferma celebració de la vida. Una celebració que comporta una tria molt clara d‘una poesia d‘accés immediat, que arribi als lectors des de la complicitat de les experiències contades i amb un estil aparentment planer que busca l‘objectivació sintètica de cada moment. Tanmateix, Roig juga una carta una mica més complexa, ja que la seva ascendència vinyoliana el condueix cap a un territori en què un apuntat escepticisme li és germà. Deutor del que ell anomena “elogi de la imperfecció”, accepta un món que no cedeix al canvi que suposa la poesia».

«Alabatre», la poesia subterrània

«LaBreu edicions» crea una nova col·lecció de poesia amb llibres de Josep Pedrals, Jordi Vintró i Andreu Subirats. A tot el país es consolida un corrent subterrani de poetes que es fan conèixer i difonen la seva obra a través de recitals. Els espais des d‘on es volen fer sentir es tornen petits. Aquest fou el cas, fa pocs dies, del bar Horiginal de Barcelona, en la presentació de la col·lecció de poesia ‘Alabatre’, que s‘estrena amb tres llibres: ‘Cartes de sotamà’ de Jordi Vintró, ‘l‘ull entorn’ d‘andreu Subirats, i ‘El furgatori’ de Josep Pedrals. El blog Segona Perifèria li dedica un post.

Tremolor

Passaven de les 20.30 d‘ahir quan ma casa va tremolar, molt lleument, però segur que va tremolar perquè la meua dona i jo, que estàvem en dues estances diferents de la casa, ens vam anar a buscar de seguida… Ho has notat? Sí. I ara què? No ho sé. Esperem, a vore. Vam consultar als veïns, però no havien notat res. Vam telefonar a familiars, alguns amics i res de res. En fi. Aquest matí, encuriosit, busque la paraula “terremoto” al servei de notícies de Google i com a resultat trobe que, efectivament, un terratrèmol de 4,5 en l‘escala de Richter es va enregistrar ahir, però no passades les 20,30 hores sinó a les 19.33 h., concretament en la comarca del Racó d‘ademús, entre les localitats de Casas Altas i Casas Bajas. No hi ha haver danys materials ni personals, però sí pànic entre els habitants, segons informa hui la premsa local. A Castelló, sembla que els que més ho van notar van ser els grauers, una tremolor de nou segons de duració; d‘aquest moviment sísmic és interessant comprovar que els grauers —com jo a ma casa— asseguren que el van sentir a les 20.45 mentre que, en Ademús, es va produir a les 19:33, i això em fan pensar que el Grau de Castelló va patir un nou terratrèmol, un altre diferent i de menor escala, tot i no haver-se registrat al Instituto Geográfico Nacional. El Levante de Castelló es fixa en aquesta diferència horària, tal com informa Nacho Martín. Serà això, segurament, sobretot si atenem a què en els últims dies s‘han produït altres moviments sísmics de rellevància al sud del País Valencià, com el que es va sentir a Totana, nordest de Lorca (Múrcia), fa un parell de dies. La Unitat d‘enregistrament Sísmic de la Univesitat d‘alacant ha previst algunes rèpliques durant els pròxims dies, però que no són precupants ni cal alarmar-se.

La qüestió és que, d‘un temps ençà, la nostra costa Mediterrània es mou i ens fa tremolar. Som zona sísmica, i no solament en un sentit geològic. Podríem queixar-nos de què els científics no ens han explicat prou tots estos moviments de la terra, però probablement perquè tampoc els hem preguntat. La premsa té ací un filó.

Ciència valenciana? (Peretó)

s‘encreuen informacions aparantment sense connexió però que una al costat de l‘altra, resulten inquietants i indicadores de la mala política científica que estem patint al País Valencià durant la darrera dècada. Des que el PP agafara cadira al carrer Cavallers (i, tal i com va el pla, per molts anys més) la política relacionada amb la recerca ha anat, per dir-ho de manera marxista, de la degradació més subtil a la putrefacció cadavèrica. Ja no és únicament una qüestió fiscal, sinó de neurones o de mala fe.

Tant de bo l‘únic problema fos l‘empobriment abismal de la Generalitat. Si almenys hi hagués un President i uns Consellers honestos i sincers, amb imaginació i idees brillants, amb projectes de futur ambiciosos però sense mitjans per executar-los… però és que ací les úniques idees vàlides són les del negoci i l‘atobó, els únics projectes que brillen són els dels camps de golf i els monstruosos PAIs.

Llegir + Juli Peretó

La catàstrofe

Les catàstrofes ja no són el que eren. No fa molt, el nombre de víctimes i els danys materials prou ens alertaven de la magnitud d‘una tragèdia. Existia la commoció. Hui, això no és prou i s‘han de donar, en un cert grau, dues peculiaritats més perquè el consumidor d‘informació puga entendre que està davant d‘una veritable catàstrofe: primer, que siga espectacular i, segon, que afecte directament a la vida dels occidentals. Cap de les dues és indispensable, però la catàstrofe és immediatament percebuda quan conflueixen les tres particularitats: massiva, espectacular i occidental. D‘exemples, en tenim un fum. Un de clamoròs: tot i la terrible devastació produïda recentment pel sunami asiàtic, hui encara són informativament preferents les notícies sobre l‘huracà Katrina a Nova Orleans, —menys mortal i menys espectacular, però molt occidental—, i si de rebot algun mitjà recorda el sisme submarí —molt mortal i molt espectacular—, és nomès per a retratar, al detall, la mort dels turistes suecs. De com es troben ara els indonesis i els tailandesos afectats, en fi…, no interessa.
Podem aplicar el mateix métode de cobertura informativa en una altra escala, a cataclismes menys globals. Cap mort per ETA últimament, però, en canvi, milers de morts a les carreteres, moltes dones assassinades i treballadors morts per accident laboral. Tots són morts, per descomptat, però els valors que tradueixen això a les primeres planes dels mitjans estan absolutament viciats. ETA marca tota l‘agenda de la política i dels mitjans, mur de contenció de qualsevol alternança comunicativa. La catàstrofe, per tant, sovint és doble: la pròpia catàstrofe i l‘ocultació de la catastrofe. Conseqüència imminent: la realitat.