La presó de l‘aigua

poemari «La presó de l‘aigua», Premi Ibn Hazm de Poesia Ciutat de Xàtiva, l‘ultim dels poemaris de Josep Lluís Roig (Oliva, La Safor, 1967), serà presentat el proper dijous, 23 de març, a les 19’45 hores a la Casa del Llibre de València (passeig de Russafa, 11). Presentaran Aaron Franco i l‘autor. «Jo sóc la impura. / De carn i pedra feta, i ferida. / Revolta pura dels dits amb tristesa / d‘àncora perduda». En paraules furtades a l’Avui, «la veu poètica de Josep Lluís Roig s‘ha confirmat com una veu de la plenitud, de ferma celebració de la vida. Una celebració que comporta una tria molt clara d‘una poesia d‘accés immediat, que arribi als lectors des de la complicitat de les experiències contades i amb un estil aparentment planer que busca l‘objectivació sintètica de cada moment. Tanmateix, Roig juga una carta una mica més complexa, ja que la seva ascendència vinyoliana el condueix cap a un territori en què un apuntat escepticisme li és germà. Deutor del que ell anomena “elogi de la imperfecció”, accepta un món que no cedeix al canvi que suposa la poesia».

«Alabatre», la poesia subterrània

«LaBreu edicions» crea una nova col·lecció de poesia amb llibres de Josep Pedrals, Jordi Vintró i Andreu Subirats. A tot el país es consolida un corrent subterrani de poetes que es fan conèixer i difonen la seva obra a través de recitals. Els espais des d‘on es volen fer sentir es tornen petits. Aquest fou el cas, fa pocs dies, del bar Horiginal de Barcelona, en la presentació de la col·lecció de poesia ‘Alabatre’, que s‘estrena amb tres llibres: ‘Cartes de sotamà’ de Jordi Vintró, ‘l‘ull entorn’ d‘andreu Subirats, i ‘El furgatori’ de Josep Pedrals. El blog Segona Perifèria li dedica un post.

Tremolor

Passaven de les 20.30 d‘ahir quan ma casa va tremolar, molt lleument, però segur que va tremolar perquè la meua dona i jo, que estàvem en dues estances diferents de la casa, ens vam anar a buscar de seguida… Ho has notat? Sí. I ara què? No ho sé. Esperem, a vore. Vam consultar als veïns, però no havien notat res. Vam telefonar a familiars, alguns amics i res de res. En fi. Aquest matí, encuriosit, busque la paraula “terremoto” al servei de notícies de Google i com a resultat trobe que, efectivament, un terratrèmol de 4,5 en l‘escala de Richter es va enregistrar ahir, però no passades les 20,30 hores sinó a les 19.33 h., concretament en la comarca del Racó d‘ademús, entre les localitats de Casas Altas i Casas Bajas. No hi ha haver danys materials ni personals, però sí pànic entre els habitants, segons informa hui la premsa local. A Castelló, sembla que els que més ho van notar van ser els grauers, una tremolor de nou segons de duració; d‘aquest moviment sísmic és interessant comprovar que els grauers —com jo a ma casa— asseguren que el van sentir a les 20.45 mentre que, en Ademús, es va produir a les 19:33, i això em fan pensar que el Grau de Castelló va patir un nou terratrèmol, un altre diferent i de menor escala, tot i no haver-se registrat al Instituto Geográfico Nacional. El Levante de Castelló es fixa en aquesta diferència horària, tal com informa Nacho Martín. Serà això, segurament, sobretot si atenem a què en els últims dies s‘han produït altres moviments sísmics de rellevància al sud del País Valencià, com el que es va sentir a Totana, nordest de Lorca (Múrcia), fa un parell de dies. La Unitat d‘enregistrament Sísmic de la Univesitat d‘alacant ha previst algunes rèpliques durant els pròxims dies, però que no són precupants ni cal alarmar-se.

La qüestió és que, d‘un temps ençà, la nostra costa Mediterrània es mou i ens fa tremolar. Som zona sísmica, i no solament en un sentit geològic. Podríem queixar-nos de què els científics no ens han explicat prou tots estos moviments de la terra, però probablement perquè tampoc els hem preguntat. La premsa té ací un filó.

Ciència valenciana? (Peretó)

s‘encreuen informacions aparantment sense connexió però que una al costat de l‘altra, resulten inquietants i indicadores de la mala política científica que estem patint al País Valencià durant la darrera dècada. Des que el PP agafara cadira al carrer Cavallers (i, tal i com va el pla, per molts anys més) la política relacionada amb la recerca ha anat, per dir-ho de manera marxista, de la degradació més subtil a la putrefacció cadavèrica. Ja no és únicament una qüestió fiscal, sinó de neurones o de mala fe.

Tant de bo l‘únic problema fos l‘empobriment abismal de la Generalitat. Si almenys hi hagués un President i uns Consellers honestos i sincers, amb imaginació i idees brillants, amb projectes de futur ambiciosos però sense mitjans per executar-los… però és que ací les úniques idees vàlides són les del negoci i l‘atobó, els únics projectes que brillen són els dels camps de golf i els monstruosos PAIs.

Llegir + Juli Peretó

La catàstrofe

Les catàstrofes ja no són el que eren. No fa molt, el nombre de víctimes i els danys materials prou ens alertaven de la magnitud d‘una tragèdia. Existia la commoció. Hui, això no és prou i s‘han de donar, en un cert grau, dues peculiaritats més perquè el consumidor d‘informació puga entendre que està davant d‘una veritable catàstrofe: primer, que siga espectacular i, segon, que afecte directament a la vida dels occidentals. Cap de les dues és indispensable, però la catàstrofe és immediatament percebuda quan conflueixen les tres particularitats: massiva, espectacular i occidental. D‘exemples, en tenim un fum. Un de clamoròs: tot i la terrible devastació produïda recentment pel sunami asiàtic, hui encara són informativament preferents les notícies sobre l‘huracà Katrina a Nova Orleans, —menys mortal i menys espectacular, però molt occidental—, i si de rebot algun mitjà recorda el sisme submarí —molt mortal i molt espectacular—, és nomès per a retratar, al detall, la mort dels turistes suecs. De com es troben ara els indonesis i els tailandesos afectats, en fi…, no interessa.
Podem aplicar el mateix métode de cobertura informativa en una altra escala, a cataclismes menys globals. Cap mort per ETA últimament, però, en canvi, milers de morts a les carreteres, moltes dones assassinades i treballadors morts per accident laboral. Tots són morts, per descomptat, però els valors que tradueixen això a les primeres planes dels mitjans estan absolutament viciats. ETA marca tota l‘agenda de la política i dels mitjans, mur de contenció de qualsevol alternança comunicativa. La catàstrofe, per tant, sovint és doble: la pròpia catàstrofe i l‘ocultació de la catastrofe. Conseqüència imminent: la realitat.

La gran culpa

És culpa meva? He de negar la culpa.
No veig la culpa, una culpa tan gran.
A molts llocs passaré per foraster.
No seré ben rebut com a alemany.

Ara no em trobo reunit amb els meus
i, cansat d‘estar sol, em quedo sol,
condemnat a plorar allò que es va perdre.
Ho he merescut, això? Jo us dic que no!

Veig novament com s‘acosta el passat,
i torno a examinar el que succeí,
sense poder oblidar la meva part.

d‘aquest examen veig com s‘aixeca
la culpa, la gran culpa. He de dir: Sí!
Cal que afirmi la culpa, la gran culpa!

Johannes Robert Becher
(Trad. Artur Quintana)

No s‘admeten reclamacions

Ja estaves sol abans d‘estar sol.
No ho sabies i no volies saber-ho.
Ser-ne conscient tampoc modifica
el paper del teu personatge.
t‘espera algú a l‘altra banda del mur?
Ja estaves sol abans d‘estar sol.
No ho sabies i no volies saber-ho.
Mira, tampoc ho sap aquest arbre
que, com tu, també respira, però tot ell és
una soledat infinita que lluita a mort
sense cap noció de lluita, sense espai ni temps.
Sense la felicitat que tu sempre exigeixes.
No vull demostrar-te cap teorema.
La mar serà la mateixa i també els teus ulls.
Ja estaves sol abans d‘estar sol.
Per què dius ara que t‘has quedat sol?
Sempre has estat sol. Digues, qui t‘acompanya?
Penses que potser són pensaments inútils,
i que, a viure, millor t‘ajuden els arguments
que et regales en benefici nomès del teu propi cos.
Pensa, per un moment, que la supervivència
no ha justificat mai la teua existència,
que estàs sol per voluntat dels teus déus.
Pensa que algun acte, ni que siga mínim,
és necessari per a no sentir-te sol.
Els déus ho han deixat tot en les teues mans.

Mitjouets de política lingüística

Quan, de menut, li vaig preguntar a ma mare per què els de Castelló anomenem «mig ouets» o «mitjous» als valencians de la capital del Túria, m‘explicà que el malnom prové de la manera amb què una part de l‘empobrida burgesia del capicasal anava a comprar al mercat durant la difícil postguerra: per favor, pose‘m mig ouet i mitja quarteta de pollastre, solien dir. No sé sap ben bé per què, la gent de les comarques de Castelló començaren a usar graciosament aquesta paraula per a referir-se als valencians de la ciutat de València. Aquesta escena, la de demanar mitjouets i mitges quartetes al mercat, me l‘han recordada tres mitjous com són Arturo Virosque, president de la Cámara de Comercio de Valencia, l‘amitjouat Alejandro Font de Mora, consejero de Educación, diu El Pais-Comunidad Valenciana (que no sap dir conseller), i José Luis Juan, el concejal de Comercio. El tres mosqueters de l‘autòctona llengua visitaren el Mercat Central de València «en su campaña para fomentrar la lengua autóctona» i repartiren 25.000 llibretes amb una llista dels aliments més consumits en valencià i en castellà, «a modo de diccionario básico» (sembla que hi ha aliments que es consumeixen en valencià i uns altres en castellà; deu ser nutrició disglòssica). I ara bé quan em farte de riure: «pretende fomentar el uso del valenciano en la compra diaria, trata de “romper inercias”, según un responsable del Consell. m‘imagine a les carnisseres suant oli… Què desea vosted, senyor consellero de la Generalidat, medio conejo o mig conill? Aquesta és la idea que té la Generalitat Valenciana del que és fomentar la llengua… Mig ouet de diccionari, mitja quarteta de rotulació en la vernàcula i un passeig en comitiva. I a córrer! Acabado el recorrido, Virosque se fue de compras y Font de Mora admitió que no se encarga de estos menesteres por falta de tiempo. “Voy de culo”, dijo. Eso sí, en valenciano.. De cul… I la llengua al cul, també.

Acció poètica

Una «barda», en castellà, és una tàpia que circumda una propietat privada. Equivaldria a la bardissa, vaja. I sembla que, de bardisses, la ciutat de Monterrey (Mèxic), com totes les ciutats del capitalisme nostre de cada dia, en té un bon grapat. La qüestió és que aquestes tàpies han servit per a executar una acció poètica que consisteix a pintar versos i citacions líriques de tota mena, anònimes o cèlebres, amb el permís de l‘autoritat. «Salga usted ahora mismo a pasear por nuestras calles y avenidas, y verá cómo se encuentra con versos que le saltan a los ojos desde las paredes», explica la notícia. l‘activista ha sigut el poeta Armando Alanis, i el seu objectiu ha sigut —diu— únicament difondre la poesia. Quin altruisme… És sorprenent, en els temps que corren, aquesta bonhomia. Aquesta acció poètica em recorda aquella del «Poetry on buses», a Seattle, un concurs on els escollits veurien després publicats els seus versos a l‘interior dels autobusos públics de la ciutat.

“La acción poética la hace el que lee, es el transeúnte, el automovilista, la persona que todos los días va a la escuela, a la oficina y lo ve y le provoca un efecto bueno o malo, que le alegra o le entristece el día. Los mensajes ahí están, además, la poesía depende mucho de las interpretaciones y en este caso, los mensajes están muy bien cuidados, la mayoría son textos de amor”.

El que em fascina de tot açò no és solament l‘altruisme i el magnífic entusiasme amb què algunes persones mamprenen hui l‘acció poètica. També em meravella imaginar com un vers de Vallejo, de Lorca o d‘un poeta anònim li fa la competència, en els carrers, a les tanques publicitàries de la Cocacola. Al dematí, quan me‘n vaig a treballar, veig dotzenes de tanques publicitàries i, és clar, posa‘ts a triar entre “la xispa de la vida” i l’«amorosa llavera de innumerables llaves, / si estuvieras aquí, si vieras hasta / qué hora son cuatro estas paredes. »… Però la màgia s‘acaba. La poesia en la bardissa no dura. Malauradament, els carrers i les bardisses també son de propietat privada. l‘ordre administrativa apareix. l‘autoritat competent decideix quan s‘acaba l‘espectacle.