Coincidències

«A la poca alimentació pot acostumar-se l‘estómac, però no el cos; el cos pateix la infraalimentació encara que l‘estómac no li reclame més, fins i tot quan rebutja més aliment. Passa una cosa semblant amb l‘expressió de l‘afecte: simpatia, agraïment, etc. Poden reprimir-se artificialment aquestes manifestacions fins a arribar a acovardar-se davant d‘allò que abans era natural, però la resta de l‘organisme anímic pateix per la infraalimentació».

«Només puc treballar realment quan puc conversar amb mi mateix en alemany. Però ara he d‘organitzar les coses en anglès per a les meues lliçons i això altera el meus pensaments en alemany; almenys, fins al moment en què s‘haja establert una situació de pau entre els dos i això dura un temps, potser massa».

Ludwig Wittgenstein
Movimientos del pensar. Diarios», Pre-Textos, València, 2004)

Estatutururú

Un exemple de funambulisme periodístic. Extracte de la mascletà:

Sin embargo, el nuevo Estatut en realidad es un paso importante hacia la normalización y el reconocimiento de la unidad de la lengua, porque incorpora a la AVL como institución de la Generalitat, establece con claridad que es la institución encargada de dictar la “normativa del idioma valenciano” y señala que esas normas serán “de aplicación obligatoria en todas las Administraciones públicas de la Comunitat Valenciana”.

Si l‘aVL és la institució encarregada de dictar la normativa, però ja teníem la dictada per l‘institut d‘estudis Catalans, on collons veu aquest periodista la unitat de la llengua? La presumpta “notícia” és una de les mascletades de hui, dia en què el PPSOE s‘ha fet la foto de la concòrdia. El periodista podria acabar perfectament així: “vota al PSOE, o sea, vota al PP”.

La prudència

Tots els partits polítics i mitjans de comunicació han repetit, fins a buidar-la, la paraula “prudència” davant del nou panorama polític que s‘obri amb l‘alto-el-foc d‘eTA. Els comunicats de la banda estan plens de prudència, la seua, és clar, la que els interessa. Ara bé, el que no sabem és fins a quin punt s‘han aplicat la prudència els propis partits i mitjans. I la prudència no és tanta com la pretesa, la veritat. d‘imprudents, per exemple, Ibarretxe el primer, qui —recordant-nos a tots la seua veloç i poc meditada comparecència després de l‘atemptat de l’11M— ja ha començat a fer discursos paternalistes, plans multilaterals i taules, pluripartites, això sí.

Però no és l‘únic imprudent. Qui més ha demanat prudència ha sigut el Partit Popular, però no descobrirem res si afirmem que el seu excès de prudència també podria ser terriblement imprudent. Els socialistes corren també el risc de la imprudència si es deixen dur per un cert triunfalisme abans de tenir totes les figues al cabàs; potser per això Zapatero, sagaç, ha insistit tant en la necessitat de “verificar” quina és la “permanència” de l‘alto-el-foc. Però en realitat això ja no és prudència; això és guardar-se una carta a la mànega, per si de cas. Mai no se sap el que pot passar.

La imprudència més gran seria, sens dubte, no aprofitar l‘oportunitat de trobar un camí real per a la pau i, per això mateix, els qui han fet ultrapartidisme amb el terror, haurien de ser els primers en aplicar-se un sentit real de prudència. Si l‘alto-el-foc és “permanent”, temps n‘hi haurà per al diàleg i la negociació; i per a arribar a això haurem d‘aprendre primer, mès que a proclamar-la, a practicar una prudència que reclama moltíssima audàcia.

De la bota al botelló

l‘autoritat, poc competent, ha decidit enguany que el Casal del Vi de les festes de la Magdalena de Castelló s‘esdevinga un botelló per a adolescents —que és com l‘ajuntament a voltes tracta a la ciutadania—, però no exactament en un d‘aquells botellons que ara està de moda convocar gràcies a missatges per mòbil o correu electrònic, sinó en un botelló oficialment programat amb el vist i plau de les autoritats festívoles: el Casal del Vi. Van a menys les diferències entre el botelló que els joves castellonencs (imitant altres ciutats d‘espanya) han convocat per al dia 24 a l‘esplanada de l‘auditori de Castelló i el botellons reglamentaris que es produiran al Casal del Vi. I dic que les diferències són mínimes perquè ja és oficial que, si no estàs en la barra, el vi del “mesón” serà servit en recipients de plàstic per a evitar, diuen, certs incidents.

Així que, entre beure‘t al Casal un bon Penedès per 20 euros en un poalet i beure‘t el mateix Penedès, però del supermercat, per 6 euros en un poalet a l‘esplanada de l‘auditori, la diferència és escandalosament econòmica. d‘ambient, de gent fent festa, no en faltarà. Per això, l‘any vinent, l‘ajuntament podria evitar-se muntar el seu Mesón del plàstico i directament enviar als mòbils dels castellonencs el missatge “Botelló diari al Parc de Ribalta, passa-ho!”. Seria també més popular; els pobres captaires, cada dia més a la capital de La Plana, podrien unir-se a la Festa Plena. Vítol!

Les casetes del vi, com la Romeria, és un dels actes més participatius. Si l‘ajuntament vol augmentar la seguretat, per a què collons paguem una Policia Local? Per cert, l‘organització comprarà 300.000 poalets de plàstic. Quin bon negoci per a l‘empresa adjudicatària, eh?

Isidre Martínez i Marzo

d‘una altra manera.

Encara t‘he de trobar a faltar, /
quan el teu comiat t‘usurpe el gest /
d‘algun adéu perdut davant de mi /
i d‘una sola nit tremole el goig /
de les hores prostrades. Sigues tu /
la manera de fer real l‘intent, /
tingues certa l‘alegria que saps /
i dis-la sempre enllà del sí i del no. /
O tot o res. Voler-te com et vull. /

Isidre Martínez i Marzo
“Els adéus”, Edicions 62 (Barcelona, 2000).

«Autógrafo» de Pere Gimferrer

Elusiva, la escritura alude a nosotros, pero, al cabo, en ella nos aparecemos más nítidamente ante nuestra propia mirada. A esto aludió también Octavio Paz: “El poema se cumple a expensas del poeta”. Como en el amor, es nuestro ser entero el que entregamos en la escritura y a la escritura: el amor se dice en la palabra y amor de la palabra es la escritura: “Las palabras hacen el amor”, quedó dicho en los días del surrealismo, cuando André Breton escribió l‘amour fou, título que acaso a estos dos libros convendría tanto como los que llevan.

Més en «El Pais»

Coma

És un pati fosc, al final d‘un passadís.
Totes les nits regolfa i brama la mateixa música.
Tres xiquets i dos xiquetes entonen la mateixa cançó.
De dia em desperte i somie, miserable,
amb aquell pati fosc. I tot el día és després
aquell pati fosc, tres xiquets i dos xiquetes cantant
la mateixa cançó. Jo els veig: agafats de la mà, no perden
el compàs del director del cor que els marca amb foc
totes les hores. La pel·lícula és de por.
Hi ha dies, també, pocs, que desperte i crec
que em desperte; probablement passetge
a la vora d‘una mar desconeguda,
en una illa remota, estranya i bellíssima.
Agnòstic, la meua creença és llavors insistent i absoluta,
i els déus un invent llastròs per a la supervivència de l‘espècie.
No hem vingut, cabrons, a morir per un tros de pa, pense.
Més que l‘amor, hi ha una felicitat profunda que esgarrem
contra un dolor constant que al capdavall ens justifica.
A la vora d‘aquesta mar desconeguda, salvatge,
jo mateix em desconec i la meua vida és viscuda
per ànimes secretes, intrèpides, abocades sense por
al risc de descobrir-se dessagnades a tota la realitat mentida.
Tot l‘amor i l‘odi tot són
alhora un amor insòlit, formidable,
i jo no sóc, no existisc; tu i jo som vides captives
d‘un eternitat immensa i incompleta.
Al final del passadís, al patí fosc, regolfa i brama
perdurable la mateixa cançó fàcil que ens nega
la ràbia de ser, la violència injusta i necessària
per a fotre ara mateix els nostres murs.

Fogueres, falles i gaiates

Jordi Pujol volia saber, l‘any 97, quin era el sentiment nacionalista dels valencians. Hui, salvant les distàncies, «Por qué no somos una nación?» s‘ho pregunta també l‘exdirector del diari castellonenc Mediterraneo (botat al carrer pel Grupo Zeta fa uns mesos i reciclat ara com a columnista d‘el PAIS-Comunidad Valenciana). l‘exdirector —que, per cert, té un blog enginyosament batejat «Mi columna»—, vol saber en castellano per què ell no té una nació i els catalans sí que en tenen, en un article embafòs sobre un presumpte auto-odi interprovincial, raó per la qual l‘exdirector creu que no pot tindre una nació. No li vaig a explicar jo ara per què alacantins, valencians i castellonencs no som una nació… Ni s‘ho mereix ni l‘interessa saber-ho. Les tres maries de la valenciana autonomia no seran mai una nació perquè, entre d‘altres raons, no ho han sigut mai. No així, interprovincialmente. De fet, amb les inversions rebudes per Alacant o Castelló, està clar que no som ni regió. La queixa de l‘exdirector, com a experimentat intoxicador, és pura comèdia. De fet, en l‘article s‘ho passa de puta mare elaborant una llisteta dels odis provincians, que segurament seran els que aquest periodista postmodern s‘encarregarà d‘alimentar des del nou diario digital que ens volen fer pagar als alacantins, als castellonencs i als valencians, però també als alcoians, als morellans, als torrentins i, en fi, a tota la comunitat de corredors i regants, probablement per això mateix, perquè les fogueres, les falles i les gaiates no són cap nació. Imaginava que la nova capçalera del diario de funcionarios seria Libertad Digital-Comunidad Valenciana… En fi… Divideix i venceràs.