Vesprada

La vesprada fou un passeig per la platja.
Podríem resumir-la en un crepuscle.
l‘èxode de les ombrel·les, les presses
dels banyistes que no s‘ofegaren,
els vols rasants de les gavines,
els castells d‘arena enrunats
com un país que ningú no plora.
Tu portaves unes sandàlies blaves i un dolor
als peus; jo, un sentiment del mar,
la soledat callada per a no ruboritzar-me,
la fràgil responsabilitat de les ones
bleixant en els turmells
per a esborrar cada petjada.
Et vas sorprendre davant del naufragi
d‘un gran os de sèpia. I et vaig contar
que Eugenio Montale es va inspirar en ells
per a titular un dels seus poemaris.
La vesprada fou un paseig per la platja.
Podríem resumir-la en un crepuscle.
Mirar-lo fou donar la volta al món.