Cagalló amb floretes

Recorde un conegut article de Joan Fuster que parlava de les xifres de la delinqüència amb un cert relitivisme. Criticava Fuster les escandaloses estadístiques sobre delinqüència i reclamava desdramatitzar la publicitat dels fets criminals. Certament, les xifres han de ser contextualitzades i la responsabilitat informativa ens obliga a ser equànims en les nostres interpretacions. Ara bé, algunes xifres es tornen absolutes i terrorífiques quan, de sobte, resulten incomparables amb circumstàncies pretèrites. Per exemple: en la Plana de Castelló s‘han produït 10 accidents laborals mortals en els dos mesos que portem d‘any, molts d‘ells en el sector de la construcció. Més xifres: en la Plana de Castelló, que jo sàpiga, els tribunals de Justícia mai no havien necessitat set jutges i tres fiscals, per a emetre una sentència. Em referesc, com no, al cas Fabra.
Aleshores entrem en la discussió sobre el concepte de normalitat. És normal que tinguem 10 morts en dos mesos? És normal el ritme al que s‘està urbanitzant en Castelló? És normal que un cas per corrupció exigisca tants jutges per a ser resolt? I, sobretot, em pregunte per què passa tot això? Em pregunte per què els sindicats no funden una Associació de Víctimes del Sector de la Construcció, que de ben segur que en són moltíssimes més que de terrorisme. Perquè aquest és un altre terrorisme… O no? I em pregunte per què el ciutadans de Castelló no li neguen la confiança a una persona que està pendent de tants judicis per corrupció? Una persona que no té la vergonya de dimitir i, mentrestant, es llava la cara amb aeroports, mundoilusiones, ciutats de les llengües, etc. Tot això no és normal. És un cagalló amb floretes.

La Plana Fa Olor

«Què tindrà la Plana que és tan pudenta?», és el seu lema. Fa dies que visite La Plana Fa Olor, un bloc satíric i festiu feliçment alicatat a l‘epicentre pudent del triangle ceràmic castellonenc (un altre triangle de les Bermudes); un bloc del tot incorrecte que té la facilitat d‘exhibir, amb tota la desvergonya, les historietes més «pudentetes» —com bé diuen els autors— relacionades amb les nostres comarques. Més d‘una història costarà d’entendre als germans i germanes més enllà del Sènia o del Millars, però no per això deixaran d‘adelitar-se amb les profitoses pardalades i espectaculars acescències de l‘equip satíric de La Plana Fa Olor. Un extracte…

Només cal anar un dia per la serra i mirar cap a la mar, eixe cagalló marron que sura damunt La Plana és això, un trunyo de dimensions descomunals, la contaminació de les taulelleres. La nostra comarca s‘en diu Plana (alta i baixa) per això, perquè és una plana entre muntanyes, Benicàssim/Orpesa a vora costa ja tenen muntanyes que frenen corrents d‘aire, l‘altra banda és Almenara, i la serra d‘Espadà ens tapa les esquenes. Com a conseqüència, La plana és una vall on la merda emesa a l‘aire què pese un poc es queda atrapada asobre. Som el què menjem i respirem, i La Plana fa olor, fa olor a podrit, no ens molesta i si alguna persona o col·lectiu alça la veu contra la contaminació de l‘aire, per a variar se l‘ignora o se li diu què se calle, que si obliguem a les empresses a muntar filtres o a pagar per contaminar se les emportaran i ens quedarem a l‘atur.

La Plana Fa Olor me recorda ara a La Traca, un setmanari més satíric que festiu, fundat el 1912 per l‘il·lustre i maleït Miquel Carceller, que assolí una extraordinària difusió durant la II República. El fulletó parlava corrosivament de la monarquia i l‘església. Suspesa per ordre governativa el 1923, «La Traca» reaparegué en castellà el 1931, i arribà a tiratges de mig milió d‘exemplars. En fi, recomane La Plana Fa Olor. I no us perdeu les notes al piu de la pàgina.

Barra de bar

Conyac!
Una més…. Qui queda? Se n‘han anat tots?
Abans parlàvem d‘amor, de la necessitat
de sentir-nos
vius sense afegir cap altre argument
al fet màgic i poc freqüent de tenir cos.
Conyac!
Una més… Toni ja no hi és. Tampoc l‘alexandre.
Han fugit? Optimització de la gremial presència?
Potser. Diuen les males llengües que tenien son, que es fan vells,
pèro jo dic
que anaven massa bufats. És un dir.
No fòtigues. s‘han cremat abans de fer foc.
Conyac!
Vas pel tercer, amic. Fins a quan?
I tu què?
Fins a la mort del capitalisme? Va, va! Tu delires, nen.
Necessites explicacions?
No, no… Cap. Fins a la mort del capitalisme!
Conyac!
Mira, jo vaig estimar una dona, fa molts anys.
No diré el nom. Ni cal.
Jo l‘estimava i ara ja no.
De veritat.
Quin amor és el nostre que era i ja no?
Quin sentit, si cal sentit, té un amor que, si no desapareix,
mata? Puc jurar-te que mata. Mira‘m! No estic mort?
No.
I després la nostàlgia… Mira‘m. La mentida, el cadàver i la nit.
Però què vols…? Això és la vida. La teua. Juga.
Conyac?
Sí. Un més… Qui queda? Se n‘han anat tots?

La pregunta

Van molt solts alguns socialistes estos dies entonant la cantilena de què gràcies a l‘estatutet l‘espanyassa “no se rompe”, que “al menos por Valencia no se rompe” i que això pansirà les arengues de Rajoy. L‘autoengany és addictiu. Per a una part decissiva de ciutadans poc importa ja tot el que puga redreçar el PSOE per tal de retrobar-se, al País Valencià, amb una energia democràtica que —una vegada s‘ha perdut— és difícilment recuperable: la dignitat. Si els partits minoritzats al nostre parlament acaben duent a la pràctica tot el que han udolat després de l‘estatutària traïció, hauríem d‘augurar la derrota més desfavorable a Pla, l‘avanç notable del Bloc, EU-Entesa-Els Verds i ERPV, a més de la rutinària victòria d‘un PP que, malgrat totes i cadascuna de les corrupcions i tisorades socials perpetrades, el reafirmaria en l‘arrogància i la fatxenderia amb què fins ara ens ha desgovernat. Però, probablement, la pregunta que més importa ara als ciutadans desorientats que se senten venuts i profundament traïts, no és quants vots assolirà Camps en els pròxims comicis ni tampoc si el PSOE salvarà els mobles, sinó si els partits minoritzats seran capaços de matenir-se lleials i fidels a tot allò que recentment han manifestat i si, al capdavall, sabran fer-se alternativa i administrar, amb nervi, amor propi i honradesa, la confiança dels ciutadans que ja no pensen ni creuen, ni creuran ja mai, que al País Valencià la millor manera de fer fora al PP es votant al PSOE.

Poesia i pluralitat

A principis de l‘any 2000, un projecte de reforma del programa de literatura a les escoles públiques israelianes suscità intensos debats en la premsa i en la Knesset, el parlament israelià. Pocs mesos després d‘haver imposat als manuals d‘història la introducció d‘algunes tesis desmitificants dels orígens de l‘estat, Yossi Sarid, l‘heterodox ministre d‘educació, llançà una altra pedra a la bassa anunciant la seua decisió d‘incloure, en el pla d‘estudis de secundària, a tres poetes palestins: Siham Daoud, Naim Araidi i Mahmoud Darwish.

La polèmica estava servida, sobretot per la inclusió d‘aquest últim poeta, Mahmoud Darwish, considerat pels palestins el guia espiritual de la seua causa nacional i pels ultres israelians un partidari de l‘anihilació de l‘estat jueu. Tota l‘obra de Darwish (el poble natal del qual, Birwa, va ser arrassat el 1948 per a construir dos kibboutzim), expressa el dolor pel desarrelament de la terra natal i per l‘expropiació identitària. Fins a 1969 va viure a Israel, on va ser empresonat a causa de la seua poesia, jutjada com a «excessivament nacionalista», i de la seua militància en el partit comunista israelià, el Rekah. Escollit membre del Comitè Executiu de l‘oLP, el 1987 va dimitir després de la firma dels acords d‘oslo.

l‘hostilitat cap al procés de pau (*) va ser ben aprofitada pels opositors al ministre Sarid i la seua poètica política, començant, és clar, pel Likoud, que inicià una moció de censura en la Knesset. Tres partits de l‘heterogènia coalició governamental (ultraortodoxos sefardites, esquerra laica, ortodoxos sionistes…) amenaçaren de passar-se a l‘oposició. La qüestió és que col·laboradors i socis de govern d‘ehud Barak no vacil·laren a l‘hora de fer responsable de la defecció del partit ultraortodox Shas a la intransigència de Sarid i l‘empentaren a l‘abandó del projecte de reforma. I, de fet, el cap del govern acabà declarant, el 6 de març, que «les condicions no eren les adequades per a ensenyar Darwish a les escoles».

Des de la seua residència de Ramallah, a Cisjordània, Darwish observà tot aquest conflicte com un espectacle, sorprés de què «l‘estat militarment més poderós de l‘orient Pròxim tinguera por de ser escombrat per un simple poema». Recordava que ell mateix va ser escolaritzat a Israel i que va estudiar a Nachman Bialik, el poeta nacionalista jueu, sense fer-se sionista.

Els Paísos Catalans i Espanya estan, ja no dic en pluralitat sinó en intents de ser vertaderament plurals, molt més allunyades que Palestina i Israel. La diferència està en què ací no ens matem. Que no és poc. Ara bé, si per un moment ens atenem a l‘entelèquia de l’Espanya plural, cal dir que ací mai s‘ha proposat que en les escoles de Móstoles o de Cadis siga obligatori —ni tan sols s‘ha aconsellat—, l‘estudi de poetes com Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés o Josep Maria Llompart. Innocent! —em direu. Val. Un poquet, sí. Però abans innocent que botxí o sotmès. El que passa és que això de l’Espanya plural és la mentida més gran que mai ens han contat; una mentida dins de la qual hem après de vegades a autoenganyar-nos, una mentida on, a més, una part del nacionalisme perifèric s‘ha acostumat a viure amb una certa comoditat. Atès que l‘extrema dreta espanyola continua proclamant coses com aquesta, i amb el ressó mediàtic que se li dóna a bestieses d‘aquesta mena, veig impossible que els xiquets i xiquetes de Granada o de Pamplona arriben algun dia a llegir, per exemple, l‘illa amb llunes de Marc Granell. Quina llàstima. Ells s‘ho perden.

«s‘ha fet estret el camí?
«El senderol comença, amic en els teus passos?»
«Assetjat pel mar i pels llibres sagrats.»
«Hem acabat?»
«No. Persistirem com els vestigis dels antics,
com una calavera en el temps, persistirem.»

Mahmud Darwish
De «Només un altre any»

(*) Israel es comprometia a realitzar la retrocessió administrativa (que no evacuació militar, de moment) del 13% de territori en tres etapes, des del 5 de setembre fins al 20 de gener de 2000. En aquesta data la ANP passaria a controlar, amb diferents graus de sobirania, el 41% de Cisjordània. Barak va acceptar també alliberar a uns 350 presos palestins, d‘entre els 2.000 tancats en les presons israelianes. A canvi, Arafat es va comprometre a no declarar l‘estat palestí amb caràcter immediat.

La infinita paciència del laic

Ens agrade o no, el centre del món ja no l‘ocupa Déu sinó les multinacionals, per molt que algunes comunitats religioses intenten dir el contrari als seus fidels i infidels. Hui la llei prohibeix la crema de llibres que antigament practicaven les religions occidentals, però, per contra, la llei no les penalitza quan aquestes pregonen als quatre vents els seus propòsits de censura de determinats productes culturals, com per exemple El Codi Da Vinci. I no les penalitza perquè també és de llei que es respecte la seua llibertat d‘expressió, el dret a expressar -i només a expressar- la seua censura.

Se‘m preguntarà: per què estàs a favor de l‘ús de la llibertat d‘expressió d‘una pel·lícula en la qual s‘exhibeix una imatge de Crist diferent del dogma catòlic i en canvi retreus l‘ús de la llibertat d‘expressió que s‘ha fet amb les caricatures de Mahoma? Pense que la diferència és evident. A la pel·lícula, que és una obra de ficció, el membre d‘una comunitat religiosa es converteix en assassí en intentar que no puga trascendir una imatge diferent de la vida de Crist; en canvi, en les vinyetes, connectades a la realitat, a l‘actualitat diària, s‘exposa una ridiculització que denigra el profeta, divinitat que —ho entenguem o no— ho és Tot per a milions d‘humans. Compte, no estic afirmant que el cinema sigue art i que les caricatures no ho siguen; dic que en un cas es tracta de ficció i en l‘altra de realitat. A més, d‘acord amb el que he pogut llegir en la premsa, a la pel·lícula no es qualifica d‘assassí a l‘opus Dei, sinó que hi ha un personatge en aquest col·lectiu que assassina; en la vinyeta, en canvi, el profeta queda retratat com a terrorista.

«l‘opus Dei ha fet una crida a la productora Sony Columbia perquè elimine del film les escenes que puguen ‘ferir els catòlics’», diu un diari. I la productora, que desitja rendibilitzar la polèmica, ha reaccionat amb la creació d‘una pàgina web per debatre el conflicte. Efecte bumerang, doncs… Diu l‘opus, no volem que es parle d‘això a la pel·lícula, i contesta Sony, doncs obrirem un fòrum per discutir-ho. Bona jugada de la multinacional, que de part seua té, a més de la llibertat d‘expressió, el lliure comerç, el capital i la globalització tota.

El que passa és que, ben mirat, aquests conflictes no provenen d‘un problema de llibertat d‘expressió o de llibertat religiosa, sinó de tolerància i respecte. Imaginem per un moment que tots els agnòstics i ateus fórem, en el nostre laïcisme, tan radicals com ho són algunes persones religioses, sobretot els jerarques, tant els musulmans com els cristians, i no comprenguérem ni permetérem que, per exemple, una catòlica estiguera en contra de l‘avortament obligant-la a avortar amb raons molt fundades. Això seria una guerra constant. Però no és així. Espere que, als laics, mai no se‘ns acabe la paciència i que continuem fent el valuós sacrifici d‘intentar comprendre a la gent religiosa, perquè esta gent continua donant mostres de què també s‘esforça, però en no comprendre res de res.