I ara la llengua…

Potser caldrà que engeguem l‘enèsima campanya pedagògica per explicar a l‘Estat que a Catalunya tenim una llengua, que és patrimoni de tots, etc., etc. No, senyors, no. Perquè hi hagi pedagogia cal algú amb ganes escoltar, i deguéssim que aquest no és el cas, com s‘ha demostrat després dels milers de diners llençats en aitals afers amb els resultats que tots podem comprovar diàriament.

La resposta també és senzilla. Això passa perquè no tenim un estat, o sí, en tenim un però en contra. Cap ciutadà de Jaen, de Toledo o de Valladolid no es planteja si el seu metge de capçalera, el jutge que li ha pertocat en el plet o el funcionari públic que l‘atendrà se li adreçaran en la seua llengua. És evident que si no fos així, si parlés una llengua diferent a la que li va ensenyar la seua estimada mare, clamaria al cel i els precs serien escoltats des de la COPE que denunciaria aital situació i el seu Estat hi donaria una resposta immediata.

+ Col·lectiu 1707

Decepció

A més d‘imparables, ara també en tenim d‘imprescindibles. Maragall diu que, per a aprovar l‘estatut de Catalunya, no és imprescindible CIU. No sóc convergent ni en la micció, però aquestes paraules del president decepcionen. És més: defrauden. Decepcionen en general, perquè significa desistir i abandonar-se a les voluntats de fractura de la unitat nacional catalana procedents de l‘espanyolisme peper i socialista. Fa ràbia i toca els collons, sobretot, saber que el desistiment pren certa intensitat poc després de què un general fòssil de l‘exèrcit amenaçara amb quatre escopinades olioses en època de rebaixes comercials i/o estatutàries. Bava podrida. Cert que no cal ser pessimistes abans d‘hora, però no ens farà gens de mal contemplar ja el circ amb un bon cabàs d‘escepticisme. Ara bé, anar tan descreguts no vol dir que deixem de pendre nota de, per exemple, com el diario espanyol El País (que porta hui a la portada la notícia que fa pudor a retirada), està començant a jugar fort la carta de la intoxicació inhibitòria, per tal de quedar indemnes si finalment la criatura en discòrdia no s‘encaixa, un Estatut del qual Zapatero diu que “si no sale, no pasa nada”. I sí que passa. Passen moltes coses. Passaran.

l‘encaix

d‘un temps ençà s‘ha tornat a posar de moda la paraula castellana «encaje» per a definir la restauració dels lligams de les nacions catalana, gallega i basca amb l‘estat espanyol, a conseqüència de les discussions estatutàries posades en marxa. I certament és un bon terme per a significar un procès que, paradoxalment, està trobant tants boicots (un altre mot de moda) o més que en aquella època pseudodemocràtica en què es van dur a terme els primers estatuts d‘autonomia. L’«encaje» actual és, sens dubte, de bolillos, una tasca tan difícil i delicada com artificial des del moment en què el quimèric aprofundiment en l‘autogovern i l‘autonomisme topa frontalment no solament amb l‘absoluta intransigència de la dreta sinó també amb el solapat i llastròs espanyolisme de no pocs socialistes.

Quan este partit parla de l‘encaix de Catalunya o d‘euskadi en Espanya sol fer-ho com si mai no hagueren estat encaixades. De fet, porten segles encaixant-se amb molt poca fortuna. El repte és ara reconéixer que l‘encaix pendent és el de l‘estat. Sense una aposta ferma i didàctica pel federalisme i una efectiva descentralització, qualsevol «encaje» serà de bolillos. En canvi, hui sembla que la consigna és encaixar-ho tot siga com siga, rebaixar el que faça falta, que tot parega un èxit i després ja veurem… Des de Catalunya s‘ha parlat, i amb raó, de la idolatria de l’encaix, fonamentada, com sempre, en un concepte d‘Estat uniformitzador que mai no permetrà que puga posar-se en dubte la sobirania nacional espanyola.Si resulta així, si finalment l’encaix no fa justícia a la realitat vertaderament plurinacional de l‘estat, tot apunta a què no tardarem a veure una rèplica independentista sense precedents.

Dinar de Reis

Mire per la finestra per a comprovar si existeix la possibilitat, remota o no, de tornar-te a veure i, més encara, de tornar a escoltar la teua veu serena. És un gest inútil, ja ho sé, però això ara no compta. ¿Què és una cosa útil en una situació així? En qualsevol cas, em queda clar que el cel no diu res. No ara. No valen ferramentes. Mire i mire el cel per la finestra i no veig res, i és natural que així siga. Has mort, o això va dir un metge. També erren, no cregues, per molt que tu en ells confiares. Hui he pensat molt en tu. Has estat present al dinar, més que mai, encara que ningú haja aixeca‘t per tu ni una sola copa. Era d‘esperar. De vegades, un silenci val més que mil paraules.

Atac terrorista a ‘Salms’

Aquest blog ha sigut crackejat durant les últimes hores. No puc saber qui ha entrat en el servidor, però sí he comprovat que, sigue qui sigue, havia canviat el nom dels fitxers i de les carpetes. Probablement això té a veure amb el post anterior. No és la primera vegada que Salms pateix un atac d‘aquestes característiques. Ha passat cada vegada que el blog ha elevat un poc el to i ha cridat contra les consignes del poder, vinguen del partit polític que vinguen. Si és aquesta la llibertat d‘expresió que recull la Constitución Española, sens dubte caldrà cremar-la. Després de veure aquestes coses, se me‘n van les ganes d‘escriure (al blog).

El ‘encaje’ i la vaselina

Article de Vicent Soler (Universitat de València): diu que «España no es una Castilla ampliada» sinó «el encaje amable y justo de los españoles no castellanos en la España de todos». Es referirà als espanyols d‘extremadura o de Múrcia? No. Apunta a catalans, gallecs i bascos. Critica Bono explicant que, per al ministre, «hablar de España es hablar del estado-nación construido en el siglo XIX sobre la herencia incólumne del estado absoluto borbónico del siglo anterior homogeneizado a sangre y fuego sobre la identidad de una de sus partes, la de Castilla», i en canvi lloa a un altre «castellano de pura cepa», Santiago Carrillo, perquè denuncia als qui «entienden que España es “su” finca particular y se oponen a seguir profundizando en el estado de las autonomías». En fi, la mateixa cantilena socialera de sempre. I més vaselina ací.

Seure

Ens asseiem malament. Fatal. És un problema molt greu que ningú ha volgut resoldre amb determinació. En els pupitres de l‘escola, en la universitat, en els bancs de l‘església, en el sofà, en els seients del cotxe, en les butaques dels cinemes… És un error enorme que passa factura. Una decepció de segles. Durant segles hem rebut la informació en solitari, muts, assegudíssims, literalment. Un emissor únic, central, polaritza la nostra atenció: el professor, el sacerdot, la pantalla de cinema, del televisor, el periòdic.

Hem fet una cua immensa, un embús infinit d‘ombres i petjades; hem passat una eternitat asseguts d‘esquena al proïsme, de cul a l‘altre (així hem rebut), contemplant el clatell de l‘altre. Un clatell borrós, un clatell primer pla. Ens hem assegut malament. Sempre. Guardant les formes, l‘horitzontalitat, paral·lels, transversals solament per a fer tot allò imprescindible, inevitable. Per això hem anat perdent les complicitats i eixos somriures que els primats, en la selva, es regalen els uns als altres, penjats de les branques.

L‘ensenyament de la geografia, per exemple, és cruel: en batxillerat ens van ensenyar a marcar en el mapa les capitals del món, els pics més alts, els rius, però no els horts i les sèquies més fèrtils de la nostra comarca o, senzillament, el nom de les comarques. És sagnant. Per això dic que sempre ens hem assegut malament, que no és més que una forma de dir-ho. Encara sort que de tant en tant s‘edifiquen places noves, més per a regular el tràfic que les relacions humanes. En la ciutat on visc algunes places han recuperat una de les seues funcions: centenars d‘immigrants romanesos es reuneixen en elles cada tarda, s‘asseuen cara a cara i conversen.