Dinar de Reis

Mire per la finestra per a comprovar si existeix la possibilitat, remota o no, de tornar-te a veure i, més encara, de tornar a escoltar la teua veu serena. És un gest inútil, ja ho sé, però això ara no compta. ¿Què és una cosa útil en una situació així? En qualsevol cas, em queda clar que el cel no diu res. No ara. No valen ferramentes. Mire i mire el cel per la finestra i no veig res, i és natural que així siga. Has mort, o això va dir un metge. També erren, no cregues, per molt que tu en ells confiares. Hui he pensat molt en tu. Has estat present al dinar, més que mai, encara que ningú haja aixeca‘t per tu ni una sola copa. Era d‘esperar. De vegades, un silenci val més que mil paraules.