De l‘equilibri dels líquids (II)

Els bruixots desvergonyits han capgirat l‘ordre de les coses sense cap contemplació i no ens han previngut del futur. Després quan ens hem contemplat davant d‘aquell espill sinistre ja no érem nosaltres o potser sempre havíem estat així, cruels i nefastos a la nostra nissaga, ara esperàvem la visita d‘una nimfa que ens devorarà amb cullereta de plata i mirada serena.

Josep Ballester
l‘odi, Edicions Bromera, Alzira, 2005.

Encara el mar

Nega‘m
la bellesa, la puresa
que t‘allunya, l‘hora
d‘anar-me‘n, el silenci
perfecte, sense esborranys.
Dona‘m
eixa abraçada on solament tu
m‘abraces, i torna al forat
nu que desocupes
quan et vesteixes
d‘absència.
No hi ha terra
promesa, banderes,
i la memòria és una fada
tan despistada, i tan dolça,
que correm el risc
d‘acatar-la.
Creixem, aprenem a ser
distància i llast, però
el teu llençol és encara
el meu llençol i és
un sol llençol i és
encara el mar.

Postal

Por i postal de Nadal. “Lo comte Tallaferro ja veu ses naus, / lluhint la mitja lluna damunt dels pals, / astre de mal auguri per nostres camps, / y exclama ab ulls encesos y braços alts: / Bon Deu, ¿s‘han fet pe‘l moro ports catalans?” (Mossen Cinto)

Avís

No hi ha res més lleig que un objectiu
Un horitzó que no esgarra el llenç
Un punt de mira foradat per un ull recelós
Posar la vida a joc d‘un déu definitiu
La fi d‘un camí no caminat al servei
d‘un desig certíssim com un míssil
No hi ha res més lleig que negar el marges
La veu dels qui callen però no atorguen
Prohibir la sang impura dels derrotats
Assassinar al funambulista tenaç
Molt abans de veure‘l caure corda avall
No hi ha res més lleig que la rendició
Celebrar que ací tot s‘acaba
Tindre fe i creure que demà
Podries guanyar la vida
Sense patir la necessitat inútil
De començar a viure-la

Pesebre

66 milions dels nostres euros gastats en futbol. Direu, alguns, que el titular és tendenciós i que els milions que la Generalitat subvenciona són a canvi de retransimissions, de publicitats, carxofes i tot això, val, molt bé, justifiquem el pus, el pas i el pes de la passió… Però no per això deixen de ser —cal dir-ho— 66 milions dels nostres euros gastats en futbol, o no? Onze mil milions de les antigues pesades. Violència en estat pur. Per no parlar del superplus salarial de l‘estol d’assessors del voltoret tort. Mentrestant, la gent no sap on caure‘s morta perquè no es fan VPO’s, ni lloguers accessibles, ni… Ni res. En fi, la cantilena de sempre, la cantilena a la qual ens hem acostumat ja tantíssim que semblem porcs a punt d‘entrar a l‘escorxador. Amb aquest panorama reblert de merda, no ens hauria d‘estranyar gens que, per exemple, qualsevol dia, alguns escriptors valencians puguen deixar d‘escriure. El gas metà és asfixiant.

Cesura

Com aixecar-se un matí i descobrir que hem perdut les ratlles de les mans. Com tornar a casa i comprovar que hem caminat descalços per tota la ciutat. Com treure el cap per la finestra, saltar i descobrir de sobte que tot el planeta ha estat pintat a l‘oli. Com no callar mai però no parlar sempre. Com escopir a les pedres per pur exercici de punteria. Com cantar en silenci i cap a dins, on no desafinem les cançons. Com l‘insòlit gir de cintura al que ens obliga beure gitats al llit sense mullar-nos. Com trobar per fi aquesta empremta dactilar que de menuts vam perdre al tobogan del parc. Com escriure paperets amb els llavis per a poder besar set dones d‘un sol bes. Com el mar. Com ballar claqué amb les dents. Com eixir de copes, drogar-se bé i caminar en equilibri per la vora de totes les voreres. Com la llibertat empresonada de Quevedo, però sense Quevedo. Com construir una casa de la qual no hi coneixem totes les sortides. Com pujar-se a tots els fanals de la ciutat per a no renunciar a tocar el cel. Com adjectivar qualsevol objecte que ningú utilitzaria ni tan sols com a complement circumstancial. Com el núvol que avui passa amb retard i, damunt, amb el cartell de no hi ha bitllets. Com el meu amor.