De l‘equilibri dels líquids (II)

Els bruixots desvergonyits han capgirat l‘ordre de les coses sense cap contemplació i no ens han previngut del futur. Després quan ens hem contemplat davant d‘aquell espill sinistre ja no érem nosaltres o potser sempre havíem estat així, cruels i nefastos a la nostra nissaga, ara esperàvem la visita d‘una nimfa que ens devorarà amb cullereta de plata i mirada serena.

Josep Ballester
l‘odi, Edicions Bromera, Alzira, 2005.

Encara el mar

Nega‘m
la bellesa, la puresa
que t‘allunya, l‘hora
d‘anar-me‘n, el silenci
perfecte, sense esborranys.
Dona‘m
eixa abraçada on solament tu
m‘abraces, i torna al forat
nu que desocupes
quan et vesteixes
d‘absència.
No hi ha terra
promesa, banderes,
i la memòria és una fada
tan despistada, i tan dolça,
que correm el risc
d‘acatar-la.
Creixem, aprenem a ser
distància i llast, però
el teu llençol és encara
el meu llençol i és
un sol llençol i és
encara el mar.

Postal

Por i postal de Nadal. “Lo comte Tallaferro ja veu ses naus, / lluhint la mitja lluna damunt dels pals, / astre de mal auguri per nostres camps, / y exclama ab ulls encesos y braços alts: / Bon Deu, ¿s‘han fet pe‘l moro ports catalans?” (Mossen Cinto)

Avís

No hi ha res més lleig que un objectiu
Un horitzó que no esgarra el llenç
Un punt de mira foradat per un ull recelós
Posar la vida a joc d‘un déu definitiu
La fi d‘un camí no caminat al servei
d‘un desig certíssim com un míssil
No hi ha res més lleig que negar el marges
La veu dels qui callen però no atorguen
Prohibir la sang impura dels derrotats
Assassinar al funambulista tenaç
Molt abans de veure‘l caure corda avall
No hi ha res més lleig que la rendició
Celebrar que ací tot s‘acaba
Tindre fe i creure que demà
Podries guanyar la vida
Sense patir la necessitat inútil
De començar a viure-la