El cant dels corruptes

Levante parla hui del nou negoci de Vilar, l‘empresari que denuncià la corrupció de Fabra, president de la Diputació de Castelló:

«El empresario Vicente Vilar ha decidido llevar más allá de los tribunales su enfrentamiento con el presidente de la diputación de Castelló, Carlos Fabra, y ha optado por producir un disco con diez canciones “en el que contaré a mi manera la relación de todo lo que pasó años atrás” -en alusión al caso Fabra– y que piensa distribuir gratuitamente en las próximas fiestas de Navidad. Vicente Vilar comentó ayer a este diario que el CD se titulará La banda del tuerto y distribuirá unas 10.000 copias ya que “no voy a parar en mi apuesta para que salga a la luz todo lo que ha pasado y contarlo con música es una buena fórmula, que le gustará a la gente”.»

I per a quan el CD de La banda del bronceado?

Contra els porcs

Diu el diccionari que el civisme és el comportament respectuós del ciutadà amb les normes de convivència pública, però sembla que no tothom vol entendre-ho, o bé no s‘ha ensenyat amb la intensitat necessària. El passat cap de setman vaig contemplar com, en un cèntric carrer de Castelló, un taxista treballava la lluentor de la seua ferramenta de treball, un flamant i pulcríssim BMW que ja, per sí mateix, resplendia sense necessitat d‘una condícia addicional per part del genet urbà. No obstant això, servint-se d‘un mocadoret de paper, l‘home mamprenia amb entusiasme els retrovisors, llandes, fars, llunes…, i torna a començar, com si la mirada dels vianants poguera tacar el seu magnífic carro. Quanta puresa!

Read more...

… tot animal brut

… ningú sabria dir quan o de què es moria,
desesperadament, amargament sonava
una guitarra oculta, la guitarra profunda,
una guitarra amarga, amarga i profundíssima,
i poua didals d‘aigua d‘un aljub remotíssim.

Vicent Andrés Estellés

«Cagapoquitos»

«Tot plegat arribà a una tal bullida que Walter Benjamin a les primeries del segle passat pogué defensar que allò més original i innovador seria escriure un llibre nou que consistís en un estricte collage o retalls de citacions de llibres antics. Un llibre de llibres, un llibre tot ell farcit de citacions, expressaria segons el filòsof alemany, la màxima nova originalitat perquè exalta el vell i l‘omple de nou sentit. És clar que un text així resultaria il·legible i ni el propi Benjamin no el va intentar mai seriosament.»

+ Alcoberro

Poesia, plagis i premis de vídeo

Original no és ni el pecat. Ara bé, l‘autenticitat és, si més no, un sentiment valuós i, per tant, sempre he pensat que, en la literatura, la citació de l‘autoria marca la diferència entre l’original i la còpia («plagi» és, segons com, una paraula massa violenta). No costa res, poquíssim (i ho dic per experiència), afegir al final, en blanc i negre, un plec de quatre pàgines a un llibre de poesia (14×18 cm.) amb les referències textuals alienes incorporades per l‘autor. I això no té res a veure amb què el poeta es comporte de forma professional (no té, el poeta, per què ser «professional»), sinó més bé amb l‘autenticitat…, que encara és un valor artístic, no? O ja no? Una altra cosa és el collage o, posem per cas, el marquetin de l’Ana Rosa Quintana. Si és que això és marquetin…

Seguretat

Buscar incessantment la seguretat provoca inseguretat. I quanta més seguretat vol una persona, una societat, un govern, molta més va a necessitar per a sadollar el seu desig de seguretat, la seua bulímia de sobreprotecció. Interés creat, necessitat rendible: tanques, parets, tàpies, murs, targetes de crèdit, detergents amb oxigen actiu. l‘ergonomía de la immunitat com a nou actiu! Compreu!
Un persona que necessita assegurar-se de quasi tot el que pensa i de quasi tot el que fa és una persona extremadament insegura, sens dubte incapacitada per a l‘autocrítica. Una persona veritablement segura, aquella que no posa constantment a prova la seua sinceritat i la seua voluntat, no necessita estar pendent de la seua pròpia seguretat; acata la seua responsabilitat quan erra, analitza els seus errors i refa el seu camí.
La seguretat voraç no solament provoca inseguretat; a més, contagia inseguretat al proïsme i es multiplica gràcies a persones profundament temeroses. Deu ser herència moral d‘alguns dels dogmes més cruels de les religions. l‘estimulació de la por, la promoció del pànic, el mercat del terror, una cosa tan original com el pecat, però indiscutiblement ja un intrument decissiu de dominació burgesa, és la pandèmia del segle. No els mitjans de producció, no les divises, no la grip aviària, no el petroli, o no solament, sinó la por… La por és el nou capital. Una energia renovable…, ara com ara. Els rics fan cursets i aprenen a administrar-la.
T.W. Adorno: «Quan en el camp de concentració els sàdics anunciaven a les seues víctimes: ‘demà t‘enfilaràs com el fum d‘esta xemeneia al cel‘, eren exponents de la indiferència per la vida individual a la qual ens aboca la història.»