Realisme

La guerra preventiva sempre exigeix manipular al màxim les circumstàncies abans que les crisis apareguen i frenar així les amenaces abans que arriben a ser extremes. Esta és la teoria. Fa poc ens hem assabentat de les presons secretes nordamericanes, de les seues tortures, del transport clandestí de presoners per Europa i de la violació massiva de la privacitat que el govern dels Estats Units ha practicat impunement. I, en canvi, l‘escàndol s‘ha minimitzat amb una extraordinària habilitat, amb una facilitat que no s‘explicaria sense la complicitat, per exemple, de la Unió Europea. Era d‘esperar que això passara després de practicar durant anys la guerra preventiva, no solament a l‘orient sinó també en sudamèrica i en Europa de l‘est. La violència preventiva és l’expressió clàssica de la filosofia imperialista. És a dir, el que alguns analistes han denominat “el retorn al feixisme per acció del capitalisme mundial”.

És així com Estats Units, malgrat les crítiques plogudes, ha aconseguit fabricar la realitat abans que la realitat començara a funcionar en les rotatives i en les càmeres de televisió. El govern de Bush ha sigut absolutament realista en la defensa del seus interessos i ha treballat la pel·lícula amb tots els detalls. I bé sabem que el realisme és una construcció ideal definida per seleccions temàtiques i per restriccions formals i estètiques. No existeix una altra opinió pública que la publicada, ni més idees que les idealitzades. Quin desencís descobrir en els llibres d’història del segle XXII que el terror del segle XXI era una qüestió de realisme i que el terrorisme no era més que una estètica, un estilisme dels rics. Novel·la rosa… O roja, com la sang. Bon Nadal.

Rics i pobres

Va dir Plató que la pobresa no ve per «la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos». I el cordovès Lucius Annaeus Séneca va voler confirmar que «no és pobre qui té poc, sinó aquell qui molt desitja». Molt i massa. No obstant això, comprovem diàriament que l‘excès de desitjos dels rics quasi mai no els converteix en pobres. Si de cas, ben al contrari, els rics que més destigen sovint augmenten la seua fortuna.
Exemple actual: recentment, l‘oNU ha retratat el món que vivim en un document batejat amb el títol de “The inequality predicament”, és a dir, “La cruïlla de la desigualtat”, i explica que som sis mil tres-cents milions d’habitants, dels quals mil milions vivim en països desenvolupats, acaparant el 80% de la riquesa mundial. En les últimes quatre dècades la renda per cápita dels països més rics quasi es va triplicar. Entre els més pobres, només va créixer un 25%. De 73 països amb estadístiques fiables, entre 1950 i 1990 va créixer la desigualtat en 46 països, en 16 es va mantenir estable, i només es va reduir en 9. El 86% dels béns de consum mundials pertanyen al 20% de la població mundial.
Així doncs, tinc la impressió de què Plató i Séneca, a més de rics, eren uns cínics. Cínics molt cultes, val, però cínics al capdavall. Igual que tota la colla de diplomàtics de l‘oMC que aquests dies s‘han negociat un nou marc mundial per a la regulació del comerç. I tot això em recorda el que va dir François Marie Arouet Voltaire, qui, per cert, tampoc era pobre: «Si els pobres comencen a raonar tot està perdut». Imagine que, abans de començar, els pobres necessitaran una mica de diners per a comprar la raó i, després, una mica més per a vendre-la.

Pobres enriquits

Galetes enriquides amb fibra, amb vitamines, sense sal, sense sucre, sense colesterol; llet desnatada enriquida amb calci, amb omega-3, amb àcid oleic; iogurt enriquit amb fibres; suc 100% enriquit amb vitamines i minerals; oli enriquit amb àcid eicosapentaenoic; cereals dextrinats enriquits amb fructooligosacàrids; purés enriquits amb hidrats de carboni d’origen vegetal; margarina enriquida amb fitosterols; sopes enriquides amb proteïnes… ¿Per què tot això? És necessari per a viure? Viurem més? Serem més feliços? I una altra cosa encara, probablement no tant important: millorarà la nostra salut? Semblaria que la moda dels aliments enriquits ha arribat ja als seus límits publicitaris, i que el boom ja ha passat, però tot i això sembla que continuaran extremant-se les fórmules publicitàries i de maketing que fan del valor afegit un valor sagrat a l‘hora de vendre.
Si les galetes es feren amb ou, i tota la llet vinguera de la vaca, i el iogurt fermentara naturalment, i els sucs contingueren alguna fruita, i l’oli d’oliva no fora tan car, i els cereals els pogueren menjar les vaques per a donar-nos bona llet, i els purés foren de creïlla de veritat, i la margarina no haguera substituït a la mantega, i les sopes foren de peix i de carn… Aleshores no necessitaríem tants enriquits. I la seua publicitat es reduiria a la meitat, i no hauria de sofrir jo l’estrès de canviar de canal cada vegada que aquests anuncis de fem enllaunat apareixen en les pauses televisives, i em podria anar al llit molt abans, i no m’aixecaria cansat, i no hauria de desdejunar un got de llet enriquida i una càpsula de vitamines per poder mantenir-me dempeus tota la jornada de feina… Pobre enriquit de mi.

Cambra d‘hotel

En el mirall
et veig al llit llegint

allà
dins el mirall
tot és igual
tot es duplica

el llit
el coixí blanc
el llum
les flors de la paret

només el llibre
que sé que ara tot just comences
al mirall sembla
que estiguis acabant-lo

¿la simetria
afecta també el temps?

Albert Ràfols-Casamada
(d’«Espiral del temps»)

Nadal solidari

La solidaritat ja no és el que era. Ara ve Nadal i correrá en boca de de polítics, d’ONGs, d’empresaris, bé per reclamar la unitat del pastís, per a exhibir uns sentiments nadalencs contra les injustícies del món o bé per a vendre una determinada imatge corporativa en una campanya publicitària. La solidaritat és hui una paraula contaminada i rendible, però no una acció, una pràctica real.

Els antics romans l’entenien com una responsabilitat personal de cadascun dels individus que pacten una prestació que no admet divisió i, per tant, la solidaritat era aleshores més bé una obligació efectiva i no un acte d’asistència al desvalgut, de caritat o de falsa empatia, que és al capdavall com hui s‘entén. Des d‘eixa concepció original clàssica, ningú és solidari (posem per cas) amb el tercer món perquè, en la pràctica, ningú sent l‘obligació d‘assumir i dur a terme compensacions per als pobles que pateixen. Probablement perquè tampoc no existeix contracte global al respecte.

l‘abandó d‘aquell concepte primigeni de solidaritat, és a dir, d‘obligació moral individual, ens ha dut al que és avui: marketing. De fet, es parla de «marketing solidari», és a dir, «totes aquelles formes de vendre una imatge o un producte recolzant-se en valors propers a la justícia social, de manera que tant l‘empresa com la societat es beneficien mútuament». Això és la teoria. Econòmicament, a l‘empresa li interessa tant ser solidària com a un rei ser republicà. l‘objectiu de les empreses no és ajudar a la societat sinó guanyar diners; si, a més, esborren càrrecs de consciència i fan possible el blanquejament de capital, doncs encara millor. El «marketing solidari» no és solidari. És, al capdavall, una altra campanya de marketing.[/CUT]