La dreta alienada

Mentre servidor estudiava Ciències de la Desinformació en una universitat de periodisme i de dretes o, és igual, de dretes i de periodisme —que, compte, no és el mateix que una universitat de periodisme de dretes (però s‘assembla); doncs, això, quan estudiava periodisme per a no ser periodista, quina contradicció, anava jo regalant una especial atenció a escenes docents que representaven el curiós fenomen pel qual part de l‘ideari d‘acció marxista s‘ha anant transformant en un artilugi polític sensiblement més eficaç en els arguments dels liberals que en les falçs i destralades dels comunistes, per molt reveladores i convincents que estes arribaren a ser.

Read more...

«Nit i carrer, fanal…»

Nit i carrer, fanal, una farmàcia,
una llum pàl·lida sense sentit.
Viu fins i tot un quart de segle encara –
no hi ha sortida. Tot seguirà així.

Moriràs – naixeràs una altra vegada,
com als vells temps tot es repetirà:
nit, llum trement gelada sobre l‘aigua,
canal, farmàcia, carrer, fanal.

Aleksandr Blok (1912)

Marea de corrupció

«Permítanme que celebre, en medio de esta marea de corrupción que nos invade, impelida no sin razón por las fuerzas zaplanistas, la magnífica y trascendental entrevista que ha conseguido mi compañero Francesc Arabí con el ex delegado del IVEX en Miami. José Marquina, en la que confirma las graves irregularidades denunciadas por Levante-EMV en las que incurrió el instituto para que el cantante Julio Iglesias pudiera cobrar la cifra completa (contrato oficial más el oculto) a la que se comprometió Eduardo Zaplana a pagarle como embajador de la Comunidad Valenciana por el mundo entero. Me refiero, claro está, a los pagos en paraísos fiscales con dineros que salían de facturas abultadas que giraban algunas oficinas del IVEX para poder eludir el control de la Sindicatura de Cuentas.»

Llegir + Pedro Muelas (Levante-EMV)

La por en les cantoneres

La globalització de la por és un fet diari innegable. Cada Estat del món ha aportat el seu granet de por, les seues eines de dominació i vassallatge. Sense menysprear la seua influència, l‘església catòlica ha perdut gran part d‘aquell poder feudal de fabricar i provocar pànic. d‘això s‘encarreguen ara els guardians de la democràcia. l‘apocalipsi fa temps que cotitza a borsa i és ja un esdeveniment quotidià que es reprodueix industrialment, es multiplica planetàriament a través dels mitjans de comunicació del capitalisme, portaveus dels interessos dels grans propietaris i de les multinacionals, enderiades en acomplir, siga com siga, les seues estratègies de mercat. Els polítics no són més que la ferramenta amb què es legitima tot això… Frares d‘un monestir que obeeixen a un sol déu: el capital. Frares que treballen dia a dia el seu jardinet de terror, que ens alarmen, per exemple, de què els pollastres exterminadors acabaran amb gran part de l‘espècie humana. «La por en les cantoneres, / la sang rebentant els cànters.» (Vicent Andrés Estellés)

Religió a l‘escola, qüestió econòmica

«La despesa pública en ensenyament en el curs 2002-03 era de 31.500 milions d‘euros, d‘aquesta despesa un 12 %, és a dir, uns 3.500 milions d‘euros estaven destinats a concerts i subvencions de l‘ensenyament privat. A aquesta inversió pública en concerts caldria afegir altres quantitats corresponents al pagament dels salaris dels aproximadament 30.000 professors de catolicisme (uns 1.000 milions d‘euros), així com ajudes en concepte de transport i menjadors escolars per als centres privats (uns altres 250 milions d‘euros). En total uns 4.750 milions d‘euros de despesa pública que reverteix en les empreses privades dedicades a l‘educació. Si a aquesta quantitat afegim bona part dels 8.000 milions d‘euros de despesa de les famílies en educació, ens trobem amb una xifra de negoci que gira al voltant del 12.000 milions d‘euros.»

Llegir + «Església Catòlica i Ensenyament Públic», de F. Colom

«Irracional, però no inexplicable»

«Ara és a França on es fa manifesta la desintegració social. Alguns ho voldran reduir amb una simplicitat populista a la qüestió ja quasi atàvica (l‘islam que no s‘integra) que ens porta a veure tots els mals en el mateix orígen (abans va ser el comunisme; anteriorment els anarquistes, ara el suposat fonamentalisme islàmic… sempre hi ha un enemic per justificar els mals i les incoherències del sistema). El cert és que, un cop encesa l‘espurna, probablement, només ens queda esperar per veure que triga en saltar i encendre la nostra banda del bosc. A menys que algú comenci a pensar i a prendre decisions que acabin amb la misèria d‘un món que tenim a dins i ens neguem a veure».

+ Antoni Casals

«¿Antes rota?»

Del debat sobre l‘admissió a tràmit de l‘estatut d‘autonomia de Catalunya, podríem traure moltes conclusions, però en destacaria una: que el conflicte no és, en absolut, que molts catalans no puguen «sentir-se espanyols» (una qüestió a priori emocional), sinó que a la dreta ibèrica, paradoxalment, no li interessa de cap manera que la majoria dels catalans puguen «sentir-se també espanyols» (una qüestió política). El PP no ha fet mai res de res per tal que això siga democràticament possible, encara que tot el Parlament de Catalunya haja decidit traslladar-se a Madrid per a demanar, en cada intervenció, la seua doble nacionalitat. Són sords? No. El PP no vol que els catalans puguen «sentir-se també espanyols» perquè no és rendible: si abandonen el camorrisme diari, en els pròxims comicis reduirien els seus vots a la meïtat. Solament accepten, per tant, la doble nacionalitat dels jugadors de futbol.

Read more...

Crits

Escolte crits que vénen de fora, que vénen de lluny, i els crits són meus. Em pregunten si recorde d‘on vinc i si sé on vaig, si puc justificar-me el present sense mamprendre evasives. Els dies són més fugaços que mai. Les nits ni tan sols existeixen. En qualsevol cas, tampoc em sembla honorable assassinar a la criatura que s‘adorm dins de mi, però potser caldria ferir-la. Ara està clar… Els crits són meus, segur.