Al sud del sud

Últimament, la mirada dels mitjans de comunicació i, per tant, la nostra, s‘ha volgut dirigir cap a les fronteres de Ceuta i de Melilla, però no més enllà, un poc més al sud, més avall, allà on creix l‘infern. Al sud del sud. Darfur, per exemple, a l‘oest de Sudan: 6,5 milions d‘habitants i 1,4 milions de persones desplaçades i refugiades, la majoria de comunitats sedentàries expulsades dels seus pobles. Viuen atemorides des de fa molt de temps. Massa. Tot i les sirenes d‘amnistia Internacional i la pròpia ONU, Sudan no interessa, no almenys com Iraq, com el pollastre constipat o com els huracans de força 5. A Sudan es pateixen huracans dia i nit, però la premsa amb influència internacional fa la vestruç i amaga el cap sota l‘ala.

A Sudan, més de 100.000 persones han mort ja a causa del conflicte. La regió és, des de febrer de 2003, l‘escenari d‘una guerra entre l‘Exèrcit sudanés i grups insurgents de subsaharians que es van armar contra l‘abandó i la pobresa en la qual viu la zona. Els atacs de les forces de seguretat i de la milícia janjawid contra civils no cessen, milers de dones i xiquetes han sigut violades i la mortalitat s‘ha disparat entre els desplaçats. Mentrestant, el Govern sudanés, que segueix negant les seues responsabilitats i la magnitud de la crisi, segresta a treballadors de la Unió Africana i empresona a responsables d‘oNGs comptant, com si no, amb el meninfotisme dels Estats europeus afectats.

Les reunions celebrades la setmana passada entre el govern i els milicians, auspiciades per la Unió Africana, no han dut enlloc. A Sudán, la neteja ètnica continua mentre la UE, cega, aixeca un mur ignorant que, siga com siga, al sud del sud, la vida s‘obrirà camí.

Les móres

El meu país fa gust de móres silvestres
a l‘estiu.
Ningú ignora que no és gran,
ni intel·ligent ni elegant el meu país,
però té eixa veu dolça
de qui es desperta prompte per a cantar en els esbarzers.
Rarament he parlat del meu país, potser
ni tan sols m‘agrade, però quan un amic
em duu móres silvestres
els seus murs em semblen blancs,
i me n‘adone que també al meu país el cel és blau.

Eugénio de Andrade

Poetes en La Drova

Amb motiu dels Premis Literaris de Gandia, torno amb plaer a la ciutat dels Borja, i gaudesc de l‘àmplia hospitalitat de l‘amic Josep Piera, compartida amb altres poetes, també amics, a la seva casa de La Drova. Ja no queda gaire gent que entengui el fet de rebre visites a casa com ho fan Josep Piera i Marifé Arroyo. És un honor que aquestes dues persones et considerin el seu amic, i un intens privilegi compartir amb ells a Ca Maria una paella o un arròs al forn, o passejar al seu costat per la falda del Cingle Verd, demostració bellíssima que la literatura és capaç de reinventar la natura…

+ Sebastià Alzamora

El diàleg associat

Diàleg social, diu Caldera, hui en la Cadena SER. A veure, deuen pensar que els treballadors som idiotes. Segurament el partido [socialista obrero] español deu estar pensant alguna cosa pitjor, dels obrers, a este altures ja del sociatisme, com per exemple que no han anat mai a l‘escola. Que no saben sumar i restar, com a mínim. Diu el ministre que en la nova reforma laboral l‘objectiu principal serà reduir la precarietat laboral i que, per això, s‘hauran d‘abaratir els acomiadaments. Quadrat. De quina precarietat està parlant? Serà de la «precarietat laboral» dels empresaris? l‘excusa per aplicar l‘abaratiment és tan absurd com miserable: “si als empresaris els costa menys l‘abariment es decidiran a contratar més indefinits i, per tant, es reduirà la temporalitat”. Intel·ligència artificial…Pero que me está contando usted, señor ministro! Un cuento chino, no? Xinès del tot, xinès mandarí, és a dir: o treballes segons les meues condicions –diu l‘empresari– o te tire al carrers per quatre xavos. No sé quina mena de causa-efecte hi aplica el ministre quan arriba a l‘orgasme amb la palla mental que s‘ha fet este matí en la SER, perquè, al capdavall, si als empresaris els costa menys l‘abaratiment, una cosa es segura: es decidiran a acomiadar més. I això sí que és causa-efecte.

Ortopèdia

Escolte hui al Telenotícies de migdia que, als Estats Units, la investigació de biomaterials i, en general, la indústria de l’ortopèdia va millor que mai, a causa, diuen, de les guerres mampreses els últims anys pels nordamericans. Cames, braços, mans, peus, dits i altres zones anatòmiques menys exhibibles són suplantades per artefactes d‘una certa autonomia. Mentre dine contemple les imatges d‘un mutilat i pense que és una llàstima que, quan Bush i la seua colla de vampirs van perdre el cap en la guerra, ningú no n‘inventara un altre, de menys ortopèdic, no tan avar i, sobretot, més pacífic. Però sembla que als Estats Units no interessa fabricar una massa encefàlica d‘aquestes característiques.

Reraguarda

Aixeca‘t, aixeca‘t!
No hem estat admesos,
el missatge arribà amb l‘ombra dels estels.

És l‘hora de marxar com els altres.
Ells van posar els seus carrers i cases buides
sota la protecció de la lluna. Ella té poc poder.

Les nostres paraules han estat escrites pel silenci.
s‘obren escletxes a les tapes de les clavegueres.
s‘han girat els senyals indicadors.

Si ens recordéssim dels senyals indicadors de l‘amor,
llegibles a la superfície de l‘aigua i dins la neviscada!
Anem, abans que ens tornenm cecs!

Günter Eich

[Trad. Anna Presas]

Aclariment

Alguns correus que he rebut em fan pensar que no s‘ha entés prou bé un text que vaig escriure ací l‘altre dia. Quan dic que el secessionisme lingüístic podria acabar legitimant-se a causa de la inclusió de l‘acadèmia Valenciana de la Llengua en la restauració del vell Estatut d‘autonomia, no estic dient que estic “en contra” de l‘esmentada entitat. Ni “a favor”, de fet (no posaria la mà al foc). Si és cert que tinc gran confiança en alguns dels acadèmics que en formen part, i pense que no trencaran la unitat de la llengua catalana. Ells no. Tot i això, no deixa de semblar-me preocupant, quan no esperpèntic, que s‘haja de portar a l‘estatut la normativa d‘una varietat del català. O no?