Relax i miratges

Escriu hui Partal que «trenta anys després ha arribat un moment que tot plegat sembla un malson. No sé si creure-m‘ho, però hem tornat al “volem l‘estatut”, al “som una nació” i al “llibertat Xirinacs“. I al “llibertat d‘expressió”, si molt m‘estrenyeu. Hi insistesc: trenta anys després. I la veritat és que l‘afer Xirinacs diu molt sobre la capacitat de tots plegats d‘avançar i de consolidar una democràcia avançada. Com aquella que somiàvem fa trenta anys.». Tal qual. Molta raó. Però no és moment, crec, per a practicar un catastrofisme que, al capdavall, l‘adversari tracta d‘homologar com a estratègia permanent en benefici del seu maniqueïsme i, per tant, caldria no perdre el nord recordant que, mentre alguns no han avançat ni un sol milímetre (ahi teniu la repressiva represa de la proclama apocalíptica «esppaña se rompe»), molts altres hem donat alguns passos molt importants i constructius, encara que siguen mínims o, per a segons qui, poc profitosos. I no sé si compensa… Es tracta d‘això? Parla Partal compensacions després de trenta anys? Aspiracions no acomplertes? Expectatives i desitjos insatisfets? Ahí està Vilaweb, que no és una fantasia, certa premsa en català, certa dignitat i mes coses… Molts poetes catalans, per exemple. Massa i tot. No és hora de fer inventari. Si aquella que somiàvem fa trenta anys s‘assembla molt a la democràcia que somiem ara, potser encara estiguem perdent la victòria, però no el temps. Això segur. La lluita no s‘acaba mai. Sembla que hi ha fets històrics, periodístics diria, que conviden a una relaxació que, després, s‘esdevé pura inèrcia. Com quan va guanyar el Tripartit. Relaxació i inèrcia. Com quan va morir Franco. Pura inèrcia. Miratges.