I els nostres diners?

El govern valencià és, en relació amb la resta de governs autonòmics, el que menys inverteix en la salut dels ciutadans. L‘últim. No ho dic jo. Ho diuen les xifres que es publicaren la setmana passada en l‘informe sobre «Recursos Económicos del Sistema Nacional de Salud (2005)», que elabora annualment el ministeri de Sanitat i Consum.
Segons aquest informe, la Generalitat Valenciana destina a les necessitats sanitàries de cada valencià poc més de 900 euros, una xifra comparativament desoladora en relació als quasi 1.100 euros per persona invertits, de mitjana, per la resta d‘autonomies de l‘Estat. El contrast és immens si multipliquem els quasi 200 euros de diferència per cada contribuent. I això, tal com bé informava Levante-EMV), a pesar d‘haver incrementat enguany la Generalitat la seua aportació al Sistema Estatal de Salut un 12,47% respecte a 2004.
La xifres no tindrien tanta importància si allò que els valencians rebem quadrara amb allò que paguem. Però no és així, en absolut: a nivell estatal, en aportacions al sistema sanitari, els valencians ocupem la quarta posició, és a dir, que autonòmicament som dels que més hi aportem, però en canvi ocupem la última en retribució. Hauríem de preguntar als administradors què passa amb el forat sanitari, un forat que –ara ja ho sabem–, no és forat perquè les despeses siguen excessives i insuportables sinó senzillament perquè, comprovat el retall arbitrari de retribucions, està clar que els diners dels valencians són desviats subterràniament en benefici de no sabem encara què o qui.
Mentrestant, els malalts s‘amunteguen en els corredors dels hospitals perquè no tenen les habitacions que, amb el seu sou, any rere any han pagat amb escreix.

Menteixen els mentiders

«Una acaba entenent perquè l‘inútil del Pla no guanyarà mai unes eleccions a València. Menteixen els Arcadi Espada, i els intel·lectuals d‘esquerra que ni són intel·lectuals ni són d‘esquerra. Menteixen quan parlen de l‘ambient d‘asfixiant nacionalisme… Pujol es faria un tip de riure si la cosa no fos per posar-se a plorar. Menteixen, i com que la mentida troba espai (perquè l‘anticatalanisme en genera constantment, d‘espais), la poden col·locar allà on els vingui de gust. Presenten una Catalunya calc de la Espanya de les Flechas y Pelayos».

+ Coral Roig

Relax i miratges

Escriu hui Partal que «trenta anys després ha arribat un moment que tot plegat sembla un malson. No sé si creure-m‘ho, però hem tornat al “volem l‘estatut”, al “som una nació” i al “llibertat Xirinacs“. I al “llibertat d‘expressió”, si molt m‘estrenyeu. Hi insistesc: trenta anys després. I la veritat és que l‘afer Xirinacs diu molt sobre la capacitat de tots plegats d‘avançar i de consolidar una democràcia avançada. Com aquella que somiàvem fa trenta anys.». Tal qual. Molta raó. Però no és moment, crec, per a practicar un catastrofisme que, al capdavall, l‘adversari tracta d‘homologar com a estratègia permanent en benefici del seu maniqueïsme i, per tant, caldria no perdre el nord recordant que, mentre alguns no han avançat ni un sol milímetre (ahi teniu la repressiva represa de la proclama apocalíptica «esppaña se rompe»), molts altres hem donat alguns passos molt importants i constructius, encara que siguen mínims o, per a segons qui, poc profitosos. I no sé si compensa… Es tracta d‘això? Parla Partal compensacions després de trenta anys? Aspiracions no acomplertes? Expectatives i desitjos insatisfets? Ahí està Vilaweb, que no és una fantasia, certa premsa en català, certa dignitat i mes coses… Molts poetes catalans, per exemple. Massa i tot. No és hora de fer inventari. Si aquella que somiàvem fa trenta anys s‘assembla molt a la democràcia que somiem ara, potser encara estiguem perdent la victòria, però no el temps. Això segur. La lluita no s‘acaba mai. Sembla que hi ha fets històrics, periodístics diria, que conviden a una relaxació que, després, s‘esdevé pura inèrcia. Com quan va guanyar el Tripartit. Relaxació i inèrcia. Com quan va morir Franco. Pura inèrcia. Miratges.

Les xifres de la sanitat valenciana

El govern valencià és el que menys inverteix en la salut dels ciutadans. No ho dic jo. Les xifres que ho demostren acaben d‘eixir del forn… Es tracta de l‘informe sobre «Recursos Económicos del Sistema Nacional de Salud (2005)» elaborat pel ministeri de Sanitat i Consum. Segons aquest informe, la Generalitat Valenciana destina a les necessitats sanitàries de cada valencià 928,21 euros, una xifra lamentable si la comparem amb els 1.050,73 euros per persona invertits de mitjana per la resta d‘autonomies de l‘estat. I això (tal com informa hui Levante-EMV), a pesar d‘haver incrementat la seua aportació al Sistema Nacional de Salut un 12,47% respecte a 2004. Resumint: a nivell estatal, en aportacions al sistema sanitari, els valencians ocupen la quarta posició, però la última en retribució. [Llegir +]

Però ja sabem que hui el més important per al PP de València, és a dir, el de Madrid, o sea , per al PP, és un mapa. I en fi, com solen dir a ma casa, González Pons està que se la talle.

Al sud del sud

Últimament, la mirada dels mitjans de comunicació i, per tant, la nostra, s‘ha volgut dirigir cap a les fronteres de Ceuta i de Melilla, però no més enllà, un poc més al sud, més avall, allà on creix l‘infern. Al sud del sud. Darfur, per exemple, a l‘oest de Sudan: 6,5 milions d‘habitants i 1,4 milions de persones desplaçades i refugiades, la majoria de comunitats sedentàries expulsades dels seus pobles. Viuen atemorides des de fa molt de temps. Massa. Tot i les sirenes d‘amnistia Internacional i la pròpia ONU, Sudan no interessa, no almenys com Iraq, com el pollastre constipat o com els huracans de força 5. A Sudan es pateixen huracans dia i nit, però la premsa amb influència internacional fa la vestruç i amaga el cap sota l‘ala.

A Sudan, més de 100.000 persones han mort ja a causa del conflicte. La regió és, des de febrer de 2003, l‘escenari d‘una guerra entre l‘Exèrcit sudanés i grups insurgents de subsaharians que es van armar contra l‘abandó i la pobresa en la qual viu la zona. Els atacs de les forces de seguretat i de la milícia janjawid contra civils no cessen, milers de dones i xiquetes han sigut violades i la mortalitat s‘ha disparat entre els desplaçats. Mentrestant, el Govern sudanés, que segueix negant les seues responsabilitats i la magnitud de la crisi, segresta a treballadors de la Unió Africana i empresona a responsables d‘oNGs comptant, com si no, amb el meninfotisme dels Estats europeus afectats.

Les reunions celebrades la setmana passada entre el govern i els milicians, auspiciades per la Unió Africana, no han dut enlloc. A Sudán, la neteja ètnica continua mentre la UE, cega, aixeca un mur ignorant que, siga com siga, al sud del sud, la vida s‘obrirà camí.

Les móres

El meu país fa gust de móres silvestres
a l‘estiu.
Ningú ignora que no és gran,
ni intel·ligent ni elegant el meu país,
però té eixa veu dolça
de qui es desperta prompte per a cantar en els esbarzers.
Rarament he parlat del meu país, potser
ni tan sols m‘agrade, però quan un amic
em duu móres silvestres
els seus murs em semblen blancs,
i me n‘adone que també al meu país el cel és blau.

Eugénio de Andrade