Covard

A crits:

«A vore si ens entenem ja d‘una vegada, Josep… Una cosa és qui té la culpa i l‘altra qui té el poder. I sí, d‘acord, la culpa és tota d‘ells, però també el poder, i per això esta errada també l‘haurem de pagar nosaltres… No tenim més remei. Val? Ja t‘ha quedat clar?».

Claríssim.

Forat

Quins pardals t‘ixen de la boca
quan em convides indulgent
al temerari sacrifici quotidià
d‘enrolar-me a la deriva
amb la sal de la teua ombra
en aquest bes pietós i segrestat
del que diàriament paguem un rescat
en les fronteres de l‘amor
als mercaders dels somnis,
als contrabandistes del terror
i als traficants del bé.
Quins pardals t‘ixen de la boca
quan ells incrusten pòlisses i aranzels,
xecs, comptes i balanços generals,
quan argumenten com un déu
els avantatges o els inconvenients d‘arribar a ser
el que ningú mai no ha sigut;
precinten violència i sexe contra tots els dubtes
i, més encara, contra totes les estadístiques,
i erigeixen estàtues vanes perquè la seua memòria
administre esta història única on els morts
ja no esgrimeixen davant del món les seues ferides
ni repeteixen els seus ecos més d‘una vegada.
A tu t‘ixen pardals de la boca
quan crides i quan beses.
I a mi m‘agrada que així dure.
Jo els pose a viure esmolats
en els meus llavis abans que volen
en direcció a aquella illa anònima
que assagem sempre al peu
de la lletra, amb prodigiosa calma,
sense esperar res a canvi.

Gir

Quan el planeta
esdevinga amenaçat
pel descobriment històric
d‘un horitzó vertical,
em deixaré feliçment caure
crepuscle avall
fins a esborrar-me del mapa.
Cascades en els oceans,
gratacels condemnats
a exercir de ponts, rius
rebaixats a la condició
de font, esquelets tenaços
enfilant-se món amunt
per les vies del tren.
Tot panorama.
El món al revés
no millorarà la caiguda;
només en la pèrdua de l‘equilibri
la perfeccionem.

A la colònia residencial

«A vegades penso que esperem alguna cosa. Altres vegades penso que reposem… Que potser fem penitència? O és que en realitat som indòcils i desobedients?». El títol del blog és “A la colònia residencial”:

Jo necessito que em diguin les coses clarament, sobretot si són dolentes, i tinc el pressentiment que si mai passés, si mai succeís que en Franc s‘acabés cansant de mi de debò, potser no ho dirà per la compassió que li desperto: ell sap que jo no sabria valdre‘m sense ell. Algun cop he intentat parlar-li d‘això senzillament formulant preguntes, tal i com a mi m‘agrada, però ell em diu que no, que està molt bé al meu costat i que m‘estima molt.

El català de Múrcia

Vilaweb informa avui de l‘existència d‘aigua a Mart:

L‘ajuntament d‘Iecla ha demanat a l‘Acadèmia Valenciana de la Llengua l‘organització d‘un curs de català per als veïs de Raspai, una pedania de Iecla. És la primer vegada que una institució de Múrcia reconeix oficialment l‘existència dels catalanoparlants d‘El Carxe, una àrea habitada per unes dues mil persones. La proposta dels cursos, que ja estan preparant-se, va ser originada per una demanda d‘un vei del Carxe al Síndic de Greuges.

…però trobar aigua a Mart no ens salvarà de la sequera.

Consell escolar

xiquet extirpat
puja‘t al tobogan
agafa‘t bé a la cometa
caça el núvol i vola
sobre els murs del pati

fuig
perquè no t‘enganyaré en açò:
de res no t‘ha d‘aprofitar
matinar per a guanyar temps

en tots els gronxadors del parc
asseu-te orfe
contra la voluntat dels teus pares
abans que l‘alba se t‘òbriga
del cap als peus
com una ferida

Ensenyament de la poesia

David, de LlunÀtic, escriu:

«Per què la poesia ens costa tant quan som adolescents? Ordinadors, dvds, mp3, playstations…. Tenen al seu abast un univers audiovisual on són uns autèntics mestres. Però en l‘art de perfilar la llengua, la poesia es converteix en un plom inescrutable. Paraules desconegudes, sintaxi recargolada i una «cursileria» que no s‘adiu gens amb el seu temperament joganer, sarcàstic i atabalat. Per a ells no existeix la pausa o el silenci com a aliats en la comprensió perquè el nostre món actual és frenètic; pares i mestres tampoc deixen lloc per a l‘aprofundiment en les coses amb la magnitud d‘informació que els donen.»

Llegir més

Encàrrecs de poesia

Podeu encarregar versos a La Panxa del Bou. O això ens diu l‘autor… «A la panxa del bou, que no hi neva ni plou…». No sé el preu ni les condicions… Fa un parell de dies, aquest blog dedicava un post a la poesia quotidiana, a la lírica purament funcional: «Sovint em plouen encàrrecs poètics per a la vida quotidiana: auques, versos per a celebracions de tota mena… Tinc facilitat per fer-los, a la gent, en general, els agraden. No són, en general, bons poemes, encara que sempre n‘hi ha que em surten millor que altres. La gran poesia intel·lectual va per un costat…».

«Dic les coses que vénen, van…»

Són sorprenents les mutacions de l‘agenda de temes dels mitjans de comunicació, sobretot l‘agenda de la premsa del poder, és a dir, la que compta. Anava jo distret entre les hostilitats d‘una OPA gasoelèctrica i l‘ordre de caça i captura de Bush a la senyoreta Katrina (destacada avui als guinyols canalplusencs), quan he començat a repassar els temetes més pregonats dels últims mesos. I he tornat a comprovar que sovint em fascinen alguns guadianes informatius, titulars que naixen, hivernen en una estranya cova i retornen qui sap si per a desaparéixer definitivament. És el cas, per exemple, de l‘escàndol de les Sicav o, si interessa a segons qui, el del Yakolev. De vegades, sent una espècie d’horror vacui en aquest sentit, perquè em falta, i pràcticament necessite, alguna notícia amb la qual ja m‘havia acostumat a viure com a dosi diària de patiment enllaunat. És el cas del terrorisme internacional, posem per cas. Ja el trobe a faltar, irracionalment. Em passava també això amb el pla Ibarretxe, que ha sigut reemplaçat en els últims dies pel reality show de l‘estatut de Catalunya.

Tractat pel qual s‘extermina una Constitució per a Europa
I ja que estem… Què passa amb el Tractat pel qual s‘establia una Constitució per a Europa? Collonades! s‘augurava, des del principi, l‘oblit i la desfeta. Se‘n recorda algú, d‘aquest tema? Novetats? La tele no diu ni mu. Ni Gabilondo ni Milà ni Francino, tots calladets, apretant el cul, per no parlar de la vora dreta del riu. No res. Que els eurodiputats no han tornat encara de les vacances…? I a mi què. És com si tots els països de la UE s‘hagueren posat d‘acord per a llançar el tractadet neocon al pou del silenci, no per neocon sinó per l‘oposició legítima de ciutadans europeus. Després del no de França i d‘holanda, aquest temeta ni tan sols s‘ha pogut batejar com a guadiana informatiu. Ha desaparegut. Tornarà? De moment, sembla que s‘ha esborrat del mapa mediàtic, si més no durant tot l‘estiu. Caput. I això que era tota una Constitució per a Europa, eh?

«Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se‘n van,
l‘esperança de contraban.
»

V. A. Estellés
«Teoria i pràctica de la Flor Natural»
[del Llibre de meravelles]