Gir

Quan el planeta
esdevinga amenaçat
pel descobriment històric
d‘un horitzó vertical,
em deixaré feliçment caure
crepuscle avall
fins a esborrar-me del mapa.
Cascades en els oceans,
gratacels condemnats
a exercir de ponts, rius
rebaixats a la condició
de font, esquelets tenaços
enfilant-se món amunt
per les vies del tren.
Tot panorama.
El món al revés
no millorarà la caiguda;
només en la pèrdua de l‘equilibri
la perfeccionem.

2 comentaris a “Gir

  • 9/19/2005 at 11:17 am
    Permalink

    vols dir que fins que no el fem trontollar una mica (més del compte) no l‘assentarem com cal???

    no sé, però mentre no perdi l‘equilibri del tot i no es pugui tornar a aixecar, rai

    (m‘encanta aquest poema.. i que hagis tornat a posar poesia)
    petons

  • 9/19/2005 at 11:49 am
    Permalink

    El planeta és una piloteta enmig de l‘univers. Qualsevol dia arriba algú i xuta.

Commentaris tancats.