Estatut

Home, sí, la sàtira és imprescindible i ajuda a viure, però em pense que resulta innegable que, des de la resta de l‘estat, és a dir, des de Madrid, ha sigut constant i gens constructiva la campanya de ridiculització (i demolició) del procés estatutari de la nació (autonòmica encara) catalana. Tampoc no és que admire (que a vegades també) com s‘ha covat el nou estatut català, però en canvi sí que l‘envege, i molt. I molt més des del moment en què em pose a comparar-lo amb el nou (i ja rovellat) estatut de gastronomia de l‘antiguo Reino de Valencia (un refregit de l‘actual), sobretot per la quantitat de reunions, contactes i insomnis pels quals han hagut de passar els líders polítics catalans fins a arribar a un cert acord i, per contra, l‘absència absoluta de participació democràtica i implicació popular al País Valencià. En definitiva, que al Principat hi ha conflicte, vida, debat intens, uns nivells democràtics considerables. I per molt que, des de la resta de l‘estat, o des de l‘autoodi intern (una cosa ben estranya que encara no acabe d‘entendre), continuen les manifestacions humiliants envers l‘estatut de Catalunya, crec que, en general, els principatins haurien de sentir-se ben satisfets amb el treball dels seus representants en el govern i en l‘oposició. En general dic…, que ja és molt. Moltíssim.

Invasió subtil

I el fet és que podria entendre que l‘obra tingués mancances d‘una certa consideració, que la joventut o la inexperiència pesés negativament en alguns moments en forma d‘ingenuïtat o de fórmules excessivament rebregades, que el conjunt –en definitiva– patís d‘alguns –o de molts– caps solts que hauríem d‘esperar a veure enllaçats en obres successives. El que no puc suportar de cap de les maneres és haver passat per l‘obra sense haver-la sentit ni un sol instant, sense haver-hi notat ni un bri de vida ni d‘emoció, sense haver-hi pogut establir cap tipus de comunicació.

Llegir més

A volar el catxirulo

Ha passat un mes des de la fi de les vancances. Després d‘haver observat amb deteniment el fenomen, i com si m‘haguera convertit en el científic i alhora la rata del meu propi laboratori, confirme en la meua pell la teoria de què, en acabar les vacances, l‘energia no desapareix sinó que es transforma, però sempre negativament. Llei de vida, diran el més dòcils. Doncs no. Tota esta energia negativa m‘encén perquè deu existir un pol positiu, evidentment llunyà, probablement invisible, del qual només tinc notícies pels seus efectes, no per la seua evidència, i que segurament bé sap aprofitar-se de la meua epilèpsia productiva. Note com muta l‘amor i l‘odi, com la violència quotidiana dels gestos imbècils i les hores segrestades capgiren la jerarquia de les carícies i els arraps; en fi, sent com el fet de ser mà d‘obra i de no tenir altre remei més que ser-ho (o creure‘m això) em distorsiona aquells ritmes de les nits de l‘agost i aquelles paraules que imaginava haver conquerit. Els versos són ara uns altres, més oliosos, industrials, prescindibles. Fa dies que són pastura del camió del fem. Tots els estius passa el mateix. Vole el catxirulo i el vent acaba emportant-se‘l.

Tempesta

tempesta

Millor serà no baixar les persianes.
Que en les finestres esbare el batec
de la pluja, que s‘embrute de fang
la mirada, que l‘últim ocell de llum
encengue l‘ombra de l‘últim crepuscle,
que des de l‘interior del món
s‘hagen de mullar les mans
per a explicar com vam ser capaços
d‘aprendre a refugiar-nos
dins de la tempesta.

Here comes the story of the hurricane

Se‘ns bombardeja dia sí, dia també, amb les notícies dels huracans iankis. Ara és Rita, i no la cantaora. I he recordat que el filòsof Auguste Comte explicava que la humanitat en general i cada individu en particular travessen al llarg de la seua existència tres estadis diferents i progressius: el teològic, el metafísic i el positiu. En el seu «Curs de filosofia positiva», Comte va escriure:

«Estudiant el desenvolupament de la intel·ligència humana […] crec haver descobert una gran llei bàsica, a la qual es troba sotmesa la intel·ligència amb una necessitat impossible de variar […]: cadascuna de les nostres principals concepcions, cada branca dels nostres coneixements passa necessàriament per tres estadis teòrics diferents: l‘estadi teològic, o fictici; l‘estadi metafísic, o abstracte; l‘estadi científic, o positiu… d‘aquí procedeixen tres tipus de filosofies, o de sistemes conceptuals generals, sobre conjunt dels fenòmens; que s‘exclouen recíprocament. El primer és un punt de partida necessari per a la intel·ligència humana; el tercer és el seu estat fix i definitiu; el segon està destinat únicament a servir com a etapa de transició.»

Se suposa que hem superat els estadis teològic i metafísic, però l’ésser humà continua fent-se les grans preguntes a les quals no té manera de donar una resposta fundada: Quin sentit té la vida? Per què existeix el món? O per què tants huracans devasten el territori on va nàixer George Bush? No, no crec que em faça telepredicador als Estats Units…

Cançó de l‘optimista

Alerta… De nit la policia espia els teus somnis
i hem descobert per fi les càmeres ocultes
penjades dels arbres, dins de les pomes
i de les figues, en els semàfors en roig
i en els fanals dels carrers, com si foren cucs
treballant a sou la refinada podridura de l‘univers.
Som ara gent insomne i secreta que lluita
contra els satèl·lits que tot ho saben
i contra els malsons que els uniformats
injecten a diari en el cervells dels nostres fills.
Ens amaguem com corcons dins de la nostra carn,
com un amor resumit, en un parell de cançons
que hem deixat de cantar i en dos llibres antics
que ningú ja reclama i que potser el temps
acabarà desintegrant. Almenys ens queda
encara un got de vi, les ganes de plorar
i, afortunadament, una valuosa desesperança.