Ecce homo

Mira… Un fèmur. Ací una costella.
Més enllà una tíbia. Com una albargina madura
al sol del migdia. Porta el crani. Veus l‘esquerda
de la destral? No hi ha sang, ni una llàgrima
que ens facilite l‘esforç d‘investigar
per què patim una epidèmia de tristesa.
No solucionarem ara un crim prehistòric.
Qui era aquest home? Contra qui es sublevà?
Tenia fills? Qui el va plorar? El van plorar?
Ni és ell ni nosaltres els qui hem perdut tot això:
la vida, un os, la mort, les espardenyes.
«Si foren, mare, només les espardenyes».
Primaveres amputades, ADN anònim, això és tot?
Pols o sang, açò no és un home sinó temps pur,
un adéu persistent i nu, no l‘ocell sinó l‘ombra
de l‘ocell que també serà víctima de la cacera.
Nosaltres, que no ens ressignem a l‘existència
de misteri, si n‘hi ha, mai no sobreviure‘m
a una sola resposta i tota eixida només depén
d‘insistir tençament en la formulació de preguntes.
Mira… un altre fèmur.

Algunes preguntes

Quin sentit té plorar a mitjanit, això si en té, assegut a la barana del món, escoltant, pràcticament consumint, des de l‘emparrat, i amb tota la commoció, el silenci organitzat per lladrucs i udols, gossos perduts que volen, d‘una forma no estrictament metafòrica, músiques brutes i llunyanes de l‘agost; és a dir, per què plore com una consciència, com si la pell fos imprescindible, si ja he comprovat, científicament, que mai no em sobreviurà ni una sola gota del plor i que, a més, m‘han de trair totes les paraules, una a una. Voldria almenys una resposta del cos, o una proposta, una certa inèrcia, aprendre per fi a obrir-lo de memòria, com una magrana, o com un llibre antic, on ja tot està escrit. O, si no, deixar-se dur, sense memòria, per a descobrir des d‘on raja aquesta set de sang responsable de tot alló que ací calle, massa voluntàriament. I posats a demanar, ja que hi som: per què tantes destralades del temps sempre inacceptades tot i l‘exigida ressignació pública? Per què aquest cos present i no un altre, o dins d‘un altre? Per què assumir com a determinants, quan ho són, els comiats, els adéus definitius?

Monestir de Vivarium (541 d. C.)

Copista, on t‘han soterrat el nom?
No desesperes. Et salva el manuscrit
que incertament ara copies arrapant oblits
a l‘eternitat. Casiodor paga, i paga bé,
contra tota pèrdua, i encara que ho ignores,
les emocions dels teus dies romandran per sempre
contra els perversos comerciants de l‘amnèsia,
siga en la mordacitat compromesa d‘aquella antiga sàtira,
en aquell epigrama millorat a favor de Sulpícia,
o en la restauració d‘aquell vers segrestat
al bo de Virgili. No desesperes, copista.
Ja per sempre el teu nom perdurarà escrit
a les portades dels clàssics. En Times New Roman.

Pirro ad portas

L‘or no el volem.
Tampoc les terres. No totes.
Els tambors obliguen i ja espigola.
Sabeu que som vells i cruels enemics
però, amb dignitat de guerrers
—i sense barates ni juguesques—,
per última vegada lluitarem
només per odi, amb fetge i ferro.
Que la Fortuna us regale l‘imperi
a vosaltres o a mi, tant se val,
però més enllà d‘on ella ens arrossegue,
encomane a Ares i al nostre valor
la superació de tota prova.
A més heu de conéixer la meua clemència:
he decidit vetar la violació i el saqueig,
i considerar l‘èxode o la capció
dels supervivents més audaços,
aquells que hauran de meréixer
el respecte de la rendició.
Tot siga dit en nom del meu rei
i beneït a voluntat dels déus.

Cineas de Thessàlia.