l‘atlàntida

Molts investigadors han anhelat ser els descobridors de l‘atlàntida en diferents llocs del món i no està clar encara si esta mítica illa de la felicitat va existir. Dos escrits de Plató -Timeu i Críties-, apareguts cap a l‘any 350, exposaven, en forma de diàleg, algunes de les seues idees filosòfiques i es referien a una fabulosa civilització, rica i poderosa, que després d‘una llarga guerra contra pobles veïns hauria desaparegut completament a causa d‘un violent terratrèmol.

Ara, un investigador nord-americà, Robert Sarmast, vol medalla. Assegura haver trobat la civilització perduda en les aigües de Xipre; diu que una conca del Mediterrani s‘inundà al voltant del 9.000 a. de C. i va submergir, a uns 1,5 km sota el nivell del mar entre Xipre i Síria, una massa terrestre que ell creu que és l‘atlàntida. Creença que, des d‘un punt de vista geogràfic, sintonitza amb les paraules de Plató, atenent a la proximitat de Grècia i Egipte. També s‘aproxima temporalment, ja que Plató transcriu literalment a partir del llegat de Solon, rebut segurament d‘un sacerdot egipci cap al 600 a. de C. A més, la profusa descripció de la capital permetria als arqueòlegs reconstruir-la sense més dades.

Tot i això, cal ser cauts. La història de Plató podria considerar-se una invitació a la virtut, perquè esta mena de literatura moralitzant era molt freqüent en l‘antiguitat clàssica. El seu propi alumne, Aristòtil, ho considerava un conte moral com tants altres, opinió compartida per nombrosos arqueòlegs i historiadors. Falsa o vertadera, alguna cosa especial deu tenir l‘atlàntida; ho avalen més de 2.000 publicacions. En general, la mitologia grega la descriu com una civilització tan corrupta per la cobdícia i el poder que va ser destruïda per Déu. Ací està, probablement, l‘èxit de l‘atlàntida. Sovint, els imperis caiguts, i més encara els desapareguts, generen bona literatura.

El gnom (II)

Interessant la reflexió que al Levante-EMV fa hui Josep Solves sobre les últimes «polèmiques» (diguem-ho també suaument), al voltant de la unitat de la llengua. d‘acord en moltes coses. Però no quan redueix a polèmica intrascendent, a efectes secundaris, les presumptes ingenuïtats del govern central quan, en canvi, sí que és capaç de detectar i considerar significatiu «l‘enuig de Maragall» com un «gest de cara a la galeria catalanista». Cite: «Alguns entendran l‘episodi com un nou cas d‘engany, de traïció i de corrupció dels polítics», diu. Efectivament, d‘engany, perquè, de fet, després de tanta promesa i de tanta juguesca, molts no entendran l‘episodi com un nou cas de confiança, no?, sinó com un vell cas d‘estafa, l‘ús a Europa d‘una sola llengua, no amb dos noms (que, se suposa, no és la “polèmica”), sinó en dos volums (que sí que és el conflicte). Quin era, si no, el problema de presentar una sola enquadernació d‘un sol text amb l‘etiqueta “valencià-català-balear”?

Innegable que s‘ha produït un cert avanç (de mínims, al capdavall). Però si és veritat, com diu Solves, que el secessionisme està evolucionant de lingüístic a purament nominal, m‘agradaria saber per què un dels principals periòdics del País Valencià, el Levante-EMV (on escriu açò Solves i, de vegades, també servidor), qüestiona la unitat lingüística solament a partir de la subjectivitat de la voluntat popular (imprescindible) i no a partir de l‘objectivitat d‘una realitat científica (inqüestionable), fent una enquesta amb la pregunta: «¿Está de acuerdo en considerar el catalán y el valenciano lenguas distintas?». Pregunta, per cert, que equival a: senyors i senyores, tenim carn de corder i carn de vedella, quina carn volen dinar hui? Clar que una cosa és el que es considera, una altra cosa el que és (afortunadament), i una altra saber quina funció acompleix celebrar una enquesta d‘aquesta mena.

Finalitza Solves: «I que això del nom de la llengua és un recurs infal·lible per a criticar el contrari polític i per a amagar problemes més seriosos com ara l‘ús de la llengua o, com en este cas específic, el contingut de la pròpia Constitució Europea, del qual gairebé ningú no parla». En això, totalment d‘acord.

El gnom de la llengua

1
Com he pogut, direu, però ho he fet. Un viatge per la blogosfera de l‘espanya profunda ens mostra perfectament que, gràcies en part a la polèmica suscitada pel govern solipsista, molts espanyols s‘han convertit, de sobte, de cop i volta, improvisadament, al blaverisme. I mostra també que estan rabiosos. No és nou: First we take València, then we take Madrid, és una cançoneta que podrien entonar Zapatero, o Camps (és igual), vestits de soterradors, com Leonard Cohen.. Ara que me‘ls imagine (llargueruts i prims com són), sí que tenen tot l‘aspecte dels soterradors.

2
Els espanyols de València i del Reino de España, que parlen castellà per a defensar el nom de valencià, es queixen, sobretot, del “pancatalanisme”, diuen, que suposa posar-li el nom de català a allò que es parla en el Antiguo Reino de Valencia. Si acceptem això per un moment, un imperialisme català (les coses que hem d‘escoltar), el nom de valencià per a la llengua aplicat a allò que es parla en les comarques de la Safor o de la Plana, també és del tot un panvalencianisme nascut de la capital del Túria, que en aquest cas rep un altre nom, aquest sí: provincianisme.

3
Alguns filòlegs m‘escriuen i diuen que jo parle valencià septentrional. No. Això és un invent per a facilitar classificacions i marejar a la gent. No foteu. Parle el castellonenc, que és molt més paregut al tortosí que no a l‘apitxat. Per això no tinc cap problema en dir que jo parle el català de Castelló.

4
Gnom: (segons el dcvb) Ésser fabulós, en figura de nan, que es suposa vivint en l‘interior de la terra i guardant les mines; cast. gnomo. Concèntrics revolts | d‘un màgic imperi | de gnoms y follets, Liost Munt. 45.

5
No passaran.

Epidèmia: llengua blava

Investigacions paral·leles demostren que la “cabra de la legión” de Bono, afectada per la malatia, podria haver contagiat greument el «talante» de Zapatero, i això ha provocat que el virus de la «llengua blava» reviscole amb una eficàcia ofensiva gairebé pandèmica

L‘epidèmia avança per tota la pell de brau. Tan complicada és la situació que fins i tot els bascos iniciaran una campanya de prevenció de la malaltia coneguda com a «llengua blava», que els podria afectar si el govern socialista a Madrid continua practicant la política de l‘estruç. Una primera versió oficial sobre la naturalesa d‘esta afecció absolutament animal, declara que l‘origen està en una granja d‘ovelles de l‘aldea d‘El Rocío, a Huelva i que afecta, sobretot, a les ovelles i a les cabres, a conseqüència d‘una complexa interacció entre l‘animal, el virus i el medi ambient, diuen els experts.

Possiblement, convertir la llengua blava, és a dir, el secessionisme lingüístic, en una malaltia crònica, sí que és producte d‘una complexa interacció d‘animals, si bé el focus primari de la malatia no el trobarem a Huelva, ni exactament a València o a Barcelona, sinó en el centre mateix de Madrid, concretament al Palau de la Moncloa. Investigacions paral·leles demostren que la «cabra de la Legión» de Bono, afectada per la malatia, podria haver contagiat greument el «talante» de Zapatero, i això ha provocat que el virus de la “llengua blava” reviscole amb una eficàcia ofensiva gairebé pandèmica, i amb una violència tan penetrant que no han sigut capaços de preveure-la ni els metges més prestigiosos especialitzats en esta mena de patiments.

Recodem ara la virulència del govern central: fa unes setmanes, Moratinos feia pública la preparació d‘una proposta en què català i valencià haurien de ser considerades, per separat, llengües oficials de la UE. La setmana passada, tot i el pacte previ amb Maragall, Zapatero insistia a presentar dues versions iguals de la Constitució Europea, en català de València, en lloc d‘una. Quina serà la pròxima recaiguda? De vegades, la recaiguda és pitjor que la malatia.