El gnom de la llengua

1
Com he pogut, direu, però ho he fet. Un viatge per la blogosfera de l‘espanya profunda ens mostra perfectament que, gràcies en part a la polèmica suscitada pel govern solipsista, molts espanyols s‘han convertit, de sobte, de cop i volta, improvisadament, al blaverisme. I mostra també que estan rabiosos. No és nou: First we take València, then we take Madrid, és una cançoneta que podrien entonar Zapatero, o Camps (és igual), vestits de soterradors, com Leonard Cohen.. Ara que me‘ls imagine (llargueruts i prims com són), sí que tenen tot l‘aspecte dels soterradors.

2
Els espanyols de València i del Reino de España, que parlen castellà per a defensar el nom de valencià, es queixen, sobretot, del “pancatalanisme”, diuen, que suposa posar-li el nom de català a allò que es parla en el Antiguo Reino de Valencia. Si acceptem això per un moment, un imperialisme català (les coses que hem d‘escoltar), el nom de valencià per a la llengua aplicat a allò que es parla en les comarques de la Safor o de la Plana, també és del tot un panvalencianisme nascut de la capital del Túria, que en aquest cas rep un altre nom, aquest sí: provincianisme.

3
Alguns filòlegs m‘escriuen i diuen que jo parle valencià septentrional. No. Això és un invent per a facilitar classificacions i marejar a la gent. No foteu. Parle el castellonenc, que és molt més paregut al tortosí que no a l‘apitxat. Per això no tinc cap problema en dir que jo parle el català de Castelló.

4
Gnom: (segons el dcvb) Ésser fabulós, en figura de nan, que es suposa vivint en l‘interior de la terra i guardant les mines; cast. gnomo. Concèntrics revolts | d‘un màgic imperi | de gnoms y follets, Liost Munt. 45.

5
No passaran.

Epidèmia: llengua blava

Investigacions paral·leles demostren que la “cabra de la legión” de Bono, afectada per la malatia, podria haver contagiat greument el «talante» de Zapatero, i això ha provocat que el virus de la «llengua blava» reviscole amb una eficàcia ofensiva gairebé pandèmica

L‘epidèmia avança per tota la pell de brau. Tan complicada és la situació que fins i tot els bascos iniciaran una campanya de prevenció de la malaltia coneguda com a «llengua blava», que els podria afectar si el govern socialista a Madrid continua practicant la política de l‘estruç. Una primera versió oficial sobre la naturalesa d‘esta afecció absolutament animal, declara que l‘origen està en una granja d‘ovelles de l‘aldea d‘El Rocío, a Huelva i que afecta, sobretot, a les ovelles i a les cabres, a conseqüència d‘una complexa interacció entre l‘animal, el virus i el medi ambient, diuen els experts.

Possiblement, convertir la llengua blava, és a dir, el secessionisme lingüístic, en una malaltia crònica, sí que és producte d‘una complexa interacció d‘animals, si bé el focus primari de la malatia no el trobarem a Huelva, ni exactament a València o a Barcelona, sinó en el centre mateix de Madrid, concretament al Palau de la Moncloa. Investigacions paral·leles demostren que la «cabra de la Legión» de Bono, afectada per la malatia, podria haver contagiat greument el «talante» de Zapatero, i això ha provocat que el virus de la “llengua blava” reviscole amb una eficàcia ofensiva gairebé pandèmica, i amb una violència tan penetrant que no han sigut capaços de preveure-la ni els metges més prestigiosos especialitzats en esta mena de patiments.

Recodem ara la virulència del govern central: fa unes setmanes, Moratinos feia pública la preparació d‘una proposta en què català i valencià haurien de ser considerades, per separat, llengües oficials de la UE. La setmana passada, tot i el pacte previ amb Maragall, Zapatero insistia a presentar dues versions iguals de la Constitució Europea, en català de València, en lloc d‘una. Quina serà la pròxima recaiguda? De vegades, la recaiguda és pitjor que la malatia.

Pesepevers blavencians

Extracte:

El secretario general de los socialistas valencianos mostró su «satisfacción» de que por primera vez, y gracias a un Gobierno socialista, remarcó, el valenciano esté presente en Europa, algo que consideró «un momento histórico que no debería quedar como un hecho aislado».«Todos hemos de hacer un esfuerzo para que la lengua sea un elemento de unidad, lejos de posiciones radicales que hagan peligrar su futuro», aseveró. Por ello, reclamó a los gobiernos valenciano y catalán que «desde el diálogo busquen puntos de encuentro» que les permitan tener «más fuerza en este largo camino que se abre».

Per a emmarcar: “…para que la lengua sea un elemento de unidad”. Que, evidentment, no és el mateix que: “para que el elemento sea la unidad de la lengua”. A més, per a Pla, reclamar el reconeixement institucional de la unitat de la llengua és “una posición radical”. Més clar aigua. Però què fluixeta que és l‘actual executiva dels socialistes ¿valencians? Seguiu així, que de perdre Camps la presidència algun dia, abans la guanyarà Coalición Canaria que volsaltres.

Poetry on Buses

buspoesia

«Selected poems will be displayed on interior bus placards, published in a book and featured at a poetry reading during National Poetry Month in April. Selected artists will also receive an honorarium of $125.00 for use of the poems on the bus.

Tots els dies, milers de persones usen l‘autobús per desplaçar-se, visitar família, anar a l‘escola, comprar, anar al metge…, etc, i retornar a casa. En 1992 Seattle iniciava el projecte «Poetry on Buses». Cada any, més de 1000 persones presenten versos. Escriptors professionals trien 60 poemes d‘entre tots els presentats, que són els que s‘exhibiran després en les pancartes dels autobusos. d‘aquesta forma, la poesia escapa de la presó que, de vegades, és el llibre i les veus de poetes formen part de la vida quotidiana dels ciutadans. Per al 2005, el tema d‘aquest concurs és “self-portrait”, un autorretrat de Seattle.

Bateig, comunió i confirmació

Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les tèrboles giragonses del nacionalisme espanyol, a través de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels González, dels Carrillo, de la Montseny, és un repte suggestiu. La fantasmagoria de l‘espanyolisme d‘esquerres –quina?– fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocràcia i de les “Hijas de Maria”, que tot és un bloc unànime. L‘«esquerra» intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, “contra” l‘esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l‘espai de l‘estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per això: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L‘espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció «espanyola». Amb l‘aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre‘ns. I amb més ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L‘esquerra “espanyola” s‘ha caracteritzat sempre per la seua innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències…. (Joan Fuster, Sueca, 9 d‘Octubre de 1979, pròleg del llibre “Franco i l‘espanyolisme”, de X. Arbós i A. Puigsec, Curial, 1980)

Confirmat. Definitivament, afegirem Zapatero.

II. Àngel

De vegades resulta grat
no veure-ho tot, escrutar i no veure,
deixar-se dur contra la insistència
de la mirada, ser agraït
a tot l‘engany que la metàfora regala,
dilatar el conflicte, l‘àrdua panoràmica –codis, signes,
ombra i música emmascarant l‘intent de coherència;
caldrà col·locar l‘acció
fora de camp, mantenir prudentment la ficció,
els actes que recorren secretament anònims
      totes les seqüències,
el·lípticament, sense mostrar en absolut la fantasia
de la imatge real.
            Per exemple Minelli,
a Designing Woman . O Àngel,
en la memorable seqüència de Lubitsch
on Marlène Dietrich i Melvyn Douglas s‘asseuen
en un banc, parc de foc a la tardor, interrogant-se
castament, en una nit pràctica,
sense ornaments.
                          l‘amor
és un enquadrament, llum finida que a penes s‘endevina.
Àngel! Àngel! Àngel!
              On ets?
Travelling. No imaginàvem que Marlène
aprofitaria la compra d‘unes flors per a fugir.
La venedora de flors,
fora de camp, com una tenebra,
s‘encarrega d‘administrar el desert de Melvyn,
veu desconsolada que s‘allunya.
Parc ja de cendra, de vida
ple: una nova emoció afegida
a una situació aparentement convencional.
Llunyania freda, arrossegada
en l‘abandó nocturn de la venedora,
espai i temps que escapen quan tot sembla que s‘atura,
definitivament real en el cor vençut de l‘espectador que tria
entre inventar la desesperació eterna de Marléne
o aprendre a traure‘s fora de camp
tot allò que tan important és per a la vida.

El Tractat

Els vint-i-cinc Estats membres de la Unió Europea signaren, la setmana passada, el “Tractat pel qual s‘institueix una Constitució per a Europa”. Però la tan lluïda foto de família no ens ha regalat més llum i franquesa, més transparència, motivació i expectació, una comunicació generosa, en definitiva, del que presenta i representa el que haurà o hauria de ser el principal marc normatiu de la UE. Jo votaré NO en el referèndum que, per al febrer de 2005, ha convocat el govern de l‘estat espanyol. Tots podríem adduir íntimes raons polítiques, però també, i sobretot, raons de forma, senzillament ciutadanes, i de moment són solament aquestes les que haurien d‘alertar-nos.

Per dir-ho clar, a menys de quatre mesos de la celebració del referèndum, els ciutadans estem totalment en blanc, o en gris. Poc sabem d‘aquest cautelós pacte entre estats que és el Tractat. De què tracta el Tractat? Un volum de 349 pàgines de les quals, que jo sàpiga, encara no s‘han fet edicions reduïdes i accessibles per a totes aquelles persones que tenen dificultats lectores. On és la voluntat contundent i oberta de donar a conéixer tota la proposta normativa, comparable, almenys, a la voluntat exhibida durant l‘entrada en vigor de l‘euro?

Tampoc hauríem de perdre de vista que l‘anomenada “constitució europea” no és en realitat una Constitució. El que està ara en tràmit de ratificació és un tractat. Això significa que persistiran les garanties constitucionals de les diferentes cartes magnes dels membres de la UE, de forma que el Tractat naix com un conveni normatiu “entre estats”, però no entre els pobles d‘europa ni entre els seus ciutadans. Tot i així, el Tractat es presenta sense la legitimitat democràtica imprescindible que han de tenir les constitucions vertaderament representatives, nascudes de la sobirania popular.