El gnom (II)

Interessant la reflexió que al Levante-EMV fa hui Josep Solves sobre les últimes «polèmiques» (diguem-ho també suaument), al voltant de la unitat de la llengua. d‘acord en moltes coses. Però no quan redueix a polèmica intrascendent, a efectes secundaris, les presumptes ingenuïtats del govern central quan, en canvi, sí que és capaç de detectar i considerar significatiu «l‘enuig de Maragall» com un «gest de cara a la galeria catalanista». Cite: «Alguns entendran l‘episodi com un nou cas d‘engany, de traïció i de corrupció dels polítics», diu. Efectivament, d‘engany, perquè, de fet, després de tanta promesa i de tanta juguesca, molts no entendran l‘episodi com un nou cas de confiança, no?, sinó com un vell cas d‘estafa, l‘ús a Europa d‘una sola llengua, no amb dos noms (que, se suposa, no és la “polèmica”), sinó en dos volums (que sí que és el conflicte). Quin era, si no, el problema de presentar una sola enquadernació d‘un sol text amb l‘etiqueta “valencià-català-balear”?

Innegable que s‘ha produït un cert avanç (de mínims, al capdavall). Però si és veritat, com diu Solves, que el secessionisme està evolucionant de lingüístic a purament nominal, m‘agradaria saber per què un dels principals periòdics del País Valencià, el Levante-EMV (on escriu açò Solves i, de vegades, també servidor), qüestiona la unitat lingüística solament a partir de la subjectivitat de la voluntat popular (imprescindible) i no a partir de l‘objectivitat d‘una realitat científica (inqüestionable), fent una enquesta amb la pregunta: «¿Está de acuerdo en considerar el catalán y el valenciano lenguas distintas?». Pregunta, per cert, que equival a: senyors i senyores, tenim carn de corder i carn de vedella, quina carn volen dinar hui? Clar que una cosa és el que es considera, una altra cosa el que és (afortunadament), i una altra saber quina funció acompleix celebrar una enquesta d‘aquesta mena.

Finalitza Solves: «I que això del nom de la llengua és un recurs infal·lible per a criticar el contrari polític i per a amagar problemes més seriosos com ara l‘ús de la llengua o, com en este cas específic, el contingut de la pròpia Constitució Europea, del qual gairebé ningú no parla». En això, totalment d‘acord.