El gnom de la llengua

1
Com he pogut, direu, però ho he fet. Un viatge per la blogosfera de l‘espanya profunda ens mostra perfectament que, gràcies en part a la polèmica suscitada pel govern solipsista, molts espanyols s‘han convertit, de sobte, de cop i volta, improvisadament, al blaverisme. I mostra també que estan rabiosos. No és nou: First we take València, then we take Madrid, és una cançoneta que podrien entonar Zapatero, o Camps (és igual), vestits de soterradors, com Leonard Cohen.. Ara que me‘ls imagine (llargueruts i prims com són), sí que tenen tot l‘aspecte dels soterradors.

2
Els espanyols de València i del Reino de España, que parlen castellà per a defensar el nom de valencià, es queixen, sobretot, del “pancatalanisme”, diuen, que suposa posar-li el nom de català a allò que es parla en el Antiguo Reino de Valencia. Si acceptem això per un moment, un imperialisme català (les coses que hem d‘escoltar), el nom de valencià per a la llengua aplicat a allò que es parla en les comarques de la Safor o de la Plana, també és del tot un panvalencianisme nascut de la capital del Túria, que en aquest cas rep un altre nom, aquest sí: provincianisme.

3
Alguns filòlegs m‘escriuen i diuen que jo parle valencià septentrional. No. Això és un invent per a facilitar classificacions i marejar a la gent. No foteu. Parle el castellonenc, que és molt més paregut al tortosí que no a l‘apitxat. Per això no tinc cap problema en dir que jo parle el català de Castelló.

4
Gnom: (segons el dcvb) Ésser fabulós, en figura de nan, que es suposa vivint en l‘interior de la terra i guardant les mines; cast. gnomo. Concèntrics revolts | d‘un màgic imperi | de gnoms y follets, Liost Munt. 45.

5
No passaran.