Bateig, comunió i confirmació

Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les tèrboles giragonses del nacionalisme espanyol, a través de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels González, dels Carrillo, de la Montseny, és un repte suggestiu. La fantasmagoria de l‘espanyolisme d‘esquerres –quina?– fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocràcia i de les “Hijas de Maria”, que tot és un bloc unànime. L‘«esquerra» intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, “contra” l‘esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l‘espai de l‘estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per això: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L‘espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció «espanyola». Amb l‘aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre‘ns. I amb més ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L‘esquerra “espanyola” s‘ha caracteritzat sempre per la seua innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències…. (Joan Fuster, Sueca, 9 d‘Octubre de 1979, pròleg del llibre “Franco i l‘espanyolisme”, de X. Arbós i A. Puigsec, Curial, 1980)

Confirmat. Definitivament, afegirem Zapatero.