El Tractat

Els vint-i-cinc Estats membres de la Unió Europea signaren, la setmana passada, el “Tractat pel qual s‘institueix una Constitució per a Europa”. Però la tan lluïda foto de família no ens ha regalat més llum i franquesa, més transparència, motivació i expectació, una comunicació generosa, en definitiva, del que presenta i representa el que haurà o hauria de ser el principal marc normatiu de la UE. Jo votaré NO en el referèndum que, per al febrer de 2005, ha convocat el govern de l‘estat espanyol. Tots podríem adduir íntimes raons polítiques, però també, i sobretot, raons de forma, senzillament ciutadanes, i de moment són solament aquestes les que haurien d‘alertar-nos.

Per dir-ho clar, a menys de quatre mesos de la celebració del referèndum, els ciutadans estem totalment en blanc, o en gris. Poc sabem d‘aquest cautelós pacte entre estats que és el Tractat. De què tracta el Tractat? Un volum de 349 pàgines de les quals, que jo sàpiga, encara no s‘han fet edicions reduïdes i accessibles per a totes aquelles persones que tenen dificultats lectores. On és la voluntat contundent i oberta de donar a conéixer tota la proposta normativa, comparable, almenys, a la voluntat exhibida durant l‘entrada en vigor de l‘euro?

Tampoc hauríem de perdre de vista que l‘anomenada “constitució europea” no és en realitat una Constitució. El que està ara en tràmit de ratificació és un tractat. Això significa que persistiran les garanties constitucionals de les diferentes cartes magnes dels membres de la UE, de forma que el Tractat naix com un conveni normatiu “entre estats”, però no entre els pobles d‘europa ni entre els seus ciutadans. Tot i així, el Tractat es presenta sense la legitimitat democràtica imprescindible que han de tenir les constitucions vertaderament representatives, nascudes de la sobirania popular.