Medalles

Ahir va eixir a subhasta, a Londres, una medalla que durant la Segona Guerra Mundial va ser concedida a una coloma missatgera que transportà missatges secrets entre França i el Regne Unit. Sí, ho he escrit bé: una coloma. De nom “Commando”, la colometa va guanyar la gran medalla Dickin (l’equivalent animal a la més alta distinció militar britànica, la Creu Victòria), gràcies als seus esforços durant l’ocupació nazi de França. El pobre pardal va haver d’esquivar els franctiradors alemanys i els exèrcits de falcons de la costa francesa per a transportar informacions “d’intel·ligència”, en cartutxos de metall, al Regne Unit durant 1942. s’espera que en la subhasta de la medalla puge fins a les 7.000 lliures.

Hi ha unes altres medalles, més recents, que possiblement no arribaran al preu de subhasta que aconseguirà marcar aquesta coloma de la II Guerra Mundial. Dic jo que, a hores d’ara, tal com van les coses de la guerra, la d’Iraq concretament, la medalla que els Estats Units li van donar a José Maria Aznar, l’autosubvencionada “Congressional Gold Medal”, no passarà de ser un a anècdota que, al capdavall, ens recordarà un principi de segle XXI reblert d’histèries, de conquestes i de cadàvers com els de la Caiguda de les Torres Bessones, els de l’estació de Trens d’atotxa o els milers de morts de la Conquesta de’Iraq.

Aquesta setmana, Aznar s’ha sotmès al control de la comissió d’investigació de l’11M. Millor dit: li han donat l’oportunitat de fer l’últim mitin. La frase més destacada per la premsa de la comparecència del “expresidente” davant de la comissió de l’11M ha sigut: “No creo que los autores intelectuales del 11M anden en desiertos muy remotos”. I en això té molta raó Aznar: Nova York, Madrid, París o Londres no són llocs deserts ni remots. El que pose en dubte, això sí, és la intel·lectualitat dels autors que no són o no volen ser conscients de ser els veritables autors.

Contra l‘estrès

l‘estrès és la resposta de la persona a condicions externes que alteren el seu equilibri emocional. El resultat fisiològic és un desig de fugir de la situació que el provoca o bé confrontar-la violentament. Afecta a tots els òrgans i funcions del cos, a més del cervell, els nervis, el cor, el fluix sanguini, el nivell hormonal, la digestió i la funció muscular. Produeix canvis químics en el cos i pot acabar produint malalties cardiovasculars, migranyes, calvície, asma, tics nerviosos, impotència, menstruació irregular, dolors d‘esquena… Una meravella. l‘estrès forma part d‘això que en diem “vida moderna”, que, com diu un amic, serà molt moderna, però no és vida.

En molts casos, no podem evitar l‘estrès i ens veiem obligats a combatre‘l a posteriori, a ajornar-lo. Als qui no els agrada anar a un camp de futbol ni tampoc els relaxa cap mena d‘art, ara poden dedicar-se a l‘agressió com a teràpia. És la moda. s‘assembla molt a això que cada dia s‘inventa Bush contra l‘estrès dels seus governats, si bé els terapeutes, en comptes d‘usar civils iraquians, fan servir objectes inanimats. És així com persones esgotades per l‘estrès van participar el dissabte passat a Sòria en la curiosa teràpia que consistia a destrossar tota mena d‘aparells amb martells pesats mentre escoltaven cançons de rock dur.

La iniciativa incloïa l‘accés a un dels principals abocadors de ferralla de la ciutat. Jo no sé quina mena d‘estrès pateixen els sorians, però la gent descarregava la seua frustració contra cotxes, telèfons mòbils, ordinadors i televisions. Es tracta, diuen, de la teràpia “de dany” o, com l‘han batejat a Gran Bretanya, del “manteniment percussiu”. Manteniment de l‘agressor, s‘entén, no de l‘agredit. Les empreses que volen vendre el producte de l‘antiestrès pensen que la gent farà cua per a descarregar la seua tensió a hòsties… l‘estrès serà definitivament nostre si els percussors s‘acostumen a solucionar així els problemes.

Temps

Temps de canvis que necessite viure amb infinita calma. Temps de canvi de llocs i de rostres. Temps per a uns altres salms, uns altres deutes, uns altres silencis que m‘han de canviar les paraules i les sabates. Temps per a modular els nervis i reparar la confiança, per a solcar l‘hivern i rescatar-me del fons del fred. Demane temps.

Comença el ball de titelles

La presumpta detenció de Nasir Ayef, ex-vicepresident del Consell Nacional d‘iraq, per part dels soldats d‘eUA em sembla més bé un cop d‘efecte de cara als pretesos comicis de febrer en el país ocupat i no una ingènua ofensiva d‘alaui i de la resta de procònsols de Bush per a controlar qualsevol dissidència, que és el peix que hui ens està venent la premsa, sobretot la neocon. I dic presumpta perquè, en comptes d‘una detenció, segurament és alguna altra cosa disfressada d‘arrestament. O ni tan sols això. Un joc de mans i prou. No deixa de sorprendre que la notícia haja aparegut primer en els mitjans de comunicació més conservadors i que, encara hui, continue sent la mateixa premsa la que continua engreixant la trascendència de la informació. La setmana passada Ayef li va dir adéu, o fins aviat, al govern provisional d‘ayad Alaui per la seua «oposició a les matances de Faluya», d‘acord amb les declaracions d‘iyad Samarrai, portaveu del partit d‘ayef. l‘administració Bush encara no han donat cap explicació oficial. El temps ens dirà si estem parlant d‘un ball de titelles made in Hollywood o simplement, després de la pèrdua de Faluya, d‘un més que dubtós procés de legitimació basat en gestos dels sunites de cara a la galeria. En este últim cas, com s‘explicaria l‘existència de presos polítics tres mesos abans de la celebració de les eleccions iraquianes? Com explicar ja tantes coses? El fi justifica els mitjans. La funció justifica l‘òrgan. Homo homini lupus. Esta és la democràcia.

l‘atlàntida

Molts investigadors han anhelat ser els descobridors de l‘atlàntida en diferents llocs del món i no està clar encara si esta mítica illa de la felicitat va existir. Dos escrits de Plató -Timeu i Críties-, apareguts cap a l‘any 350, exposaven, en forma de diàleg, algunes de les seues idees filosòfiques i es referien a una fabulosa civilització, rica i poderosa, que després d‘una llarga guerra contra pobles veïns hauria desaparegut completament a causa d‘un violent terratrèmol.

Ara, un investigador nord-americà, Robert Sarmast, vol medalla. Assegura haver trobat la civilització perduda en les aigües de Xipre; diu que una conca del Mediterrani s‘inundà al voltant del 9.000 a. de C. i va submergir, a uns 1,5 km sota el nivell del mar entre Xipre i Síria, una massa terrestre que ell creu que és l‘atlàntida. Creença que, des d‘un punt de vista geogràfic, sintonitza amb les paraules de Plató, atenent a la proximitat de Grècia i Egipte. També s‘aproxima temporalment, ja que Plató transcriu literalment a partir del llegat de Solon, rebut segurament d‘un sacerdot egipci cap al 600 a. de C. A més, la profusa descripció de la capital permetria als arqueòlegs reconstruir-la sense més dades.

Tot i això, cal ser cauts. La història de Plató podria considerar-se una invitació a la virtut, perquè esta mena de literatura moralitzant era molt freqüent en l‘antiguitat clàssica. El seu propi alumne, Aristòtil, ho considerava un conte moral com tants altres, opinió compartida per nombrosos arqueòlegs i historiadors. Falsa o vertadera, alguna cosa especial deu tenir l‘atlàntida; ho avalen més de 2.000 publicacions. En general, la mitologia grega la descriu com una civilització tan corrupta per la cobdícia i el poder que va ser destruïda per Déu. Ací està, probablement, l‘èxit de l‘atlàntida. Sovint, els imperis caiguts, i més encara els desapareguts, generen bona literatura.