Vol

Està decidit.
No podran amb mi.
Encara que em torturen,
encara que em tanquen a la presó,
no pense complir la llei
de la gravetat.

Retorn a la mescla indecorosa

Enric Sopena escriu avui en El Periodico un article titulat “El déu dels neocristians” en el qual assegura que assistim una “espècie de retorn del nacionalcatolicisme a escala mundial”. Retorn? És que ja havíem sortit? I jo no ho sabia… Diu que es tracta de “la tornada a la mescla indecorosa del poder polític i del religiós”. Indecorosa? És que n‘hi ha cap, de decorosa? No ho sé. El cas és que la separació total entre religió i política que, presumptament, tant defensen els partits socialdemòcrates (que no ho deixarem solament en “demòcrates” i prou?), és a dir, el laïcisme del qual parla Sopena no és, al capdavall, res més que un miratge. Un miratge equivalent, per l‘altra vora de la sèquia, en el sector neocons, al d‘aquells que s‘autoproclamen liberals i, en canvi, són més papistes que el Papa. Hem avançat en la separació de les litúrgies, això és cert, però les misses continuen, tant en l‘estament religiós com en el polític, i ens demanen, dia sí, dia també, que fem actes de fe. Segles fa que això no ha canviat gens ni mica: ens demanaven fe en l‘existència d’armes de destrucció massiva, però també ens la demanen quan ens presenten els Pressupostos Generals de l‘estat o el tractat per a una Constitució Europea. l‘última cosa que se perd no és l‘esperança sinó la fe, la fe en alguna cosa, i els dos estaments mai no renunciaran a treure rendibilitat.

Símbols

El Govern d‘Aragó està estudiant la possibilitat de modificar l‘escut de la seua bandera per tal de suprimir els “quatre caps tallats de moros” que representen, des de fa més de cinc segles, la conquesta d‘osca pel rei Pere I en 1096. La revisió gràfica de l‘escut es farà a petició de la comunitat islàmica de Saragossa, que havia reclamat moltes vegades la seua desaparició. El govern aragonés ha dit que podria aprofitar la reforma de l‘estatut per a introduir aquesta modificació en l‘escut de la bandera. Els quatre degollaments, que es troben en una de les quatre divisions de l‘escut, acompanyen a la creu de Sant Jordi i rememoren la batalla d‘Alcaraz.El president aragonés, Marcelino Iglesias, explicava que “aquest moment és ideal no només per a augmentar l‘autogovern, sinó també per a revisar els símbols”. Val.

escut

A la declaració li podríem donar la volta: “Aquest moment és ideal no només per a revisar els símbols, sinó també per a augmentar l‘autogovern”, …que era el tema, no? Ara bé, parlant de símbols, no hauríem grapejar tant la memòria fins a reduir-la a un pastisset apegalós. Perquè els degollaments de moros en un escut que té més de 500 anys no tenen per què ser interpretats com una violència contra la comunitat islàmica actual; també acompleixen a la perfecció la funció de recordar-nos la crueltat amb què aleshores va ser tractada aquella gent. Excloure‘ls de l‘escut implica també esborrar aquesta memòria. Parlem d‘història, per tant, i que jo sàpiga, actualment, els aragonesos no van tallant caps de moros pel carrers. Si jo fos musulmà, més greu em semblaria que passejaren la Pilarica per carrers públics i civils, i no em deixaren a mi resar al meu déu enmig d‘aquest mateix carrer. Em pregunte si d‘ací a poc els Moros i Cristians d‘Alcoi se repartirandemocràticament les victòries per tal que ningú s‘enfade, o si un home disfressat de Sant Jordi li regalarà una rosa a una musulmana en el dia del llibre.

Els impassibles

No foteu, no els imparables, no… Els impassibles. “El asesinato como rutina” és un bon article de Pedro Ortiz, director del diari Las Provincias, que recordava ahir els 50 assassinats comesos al País Valencià (estatutari, diu “Comunidad Valenciana”) en les 42 setmanes que portem de 2004. No som ciutadans, per tant; som supervivents. Cinquanta assassinats significa més d‘un assassinat per setmana. No parla de tots els morts. Parla dels morts publicats. Són (concretem) els assassinats que s‘han publicat enguany en les pàgines de successos del periòdic fundat per Teodor Llorente. Comprove, amb un cert goig, que el professor doctor Pedro Ortiz no pot deixar de fer certa autocrítica (“círculos policiales y periodísticos, siempre dispuestos a simplificar para identificar más rápidamente”) i pedagogia:

«No es esta, como se ha visto, una columna de opinión. Y no se habla, aunque sí, de peleas políticas, de acontecimientos internacionales o de grandes empresas. Intenta ser este un artículo de exposición de hechos, sobre los cuales se infiere, sin ninguna duda, más de una opinión y numerosos juicios de valor..»

Alerta Ortiz de la necessitat d‘evitar que “los valencianos se acostumbren a convivir impasibles con el crimen como quien cohabita con un clima cálido y húmedo: molesto pero llevadero. El asesinato no puede convertir-se en una rutina llevadera”. l‘oratge, el meninfotisme, la violència. Les víctimes de la calor i les víctimes de la violència. La humitat sencera. Com m‘agraden aquestes comparacions! Però si parlem de les rutines i dels costums, de la gent, de les administracions, dels periòdics, hauríem de contextualitzar una mica més. Perquè, de fet, comparativament, es produeix una paradoxa no menys alarmant: d‘un temps ençà, la informació sobre assassinats, i violència en general, ha augmentat d‘una forma contundent, probablement no tant en els diaris, pero sí en les graelles televisives. El director de Las Provincias parla de la impassibilitat dels valencians davant de l‘agument de la violència, però també caldria mirar atentament la gran quantitat d‘informació esgrogueïda i/o groga que inunda actualment els televisors i que acaba provocant, per insistent i descontextualitzada, un meninfotisme profund dels ciutadans: els impassibles. Caldria veure també si, en realitat, hi ha ara més assessinats o bé se‘n publiquen més. Rutines i costums, meninfotismes de la gent, de les administracions, dels mitjans de comunicació sempre n‘hem patit, i també n‘hem gaudit; però la grogor d’El Caso, multiplicada i quotidiana, no l‘havíem patida mai d‘una forma tan bèstia. Ja ho deia el meu avi: mentre se parla de morts i de futbol, no se parla de política.

Suïcida en reravera

Diu que tanca. Explica que “no val la pena esforçar-se per a penes 100 lectors diaris de mitjana”, que ha arribat “a la conclusió que escriure un blog és un tic completament adolescent” i que “la veritable vida no és aquí dins”. En fi, que se suïcida. Bona sort, Antoni.

Com llaurar la terra

Vaig a transcriure un acudit formidable que acabe de rebre per mail, una història que, per cert, els agradarà als navegants d‘indymedia:

Un vell home, àrab, musulmà, iraquià, resident a Xicago (EE.UU.) des de fa més de 40 anys, vol plantar patates en el seu jardí, però llaurar la terra és un treball molt pesat per a ell.

El seu únic fill, Ahmed, està estudiant a França.

l‘home li envia un mail al seu fill, explicant-li el problema:
“Estimat Ahmed: Em sent molt malament perquè enguany no he pogut plantar patates en el meu jardí. Sóc ja massa vell per a llaurar la terra. Si tu estigueres ací, tots els meus problemes desapareixerien. Sé que tu remouries tota la terra per mi. Ton pare, que t‘estima.”

Pocs dies després, rep un mail del seu fill:
“Benvolgut pare: Per favor, per Alà, no toques mai la terra d‘aquest jardí. Ahí és on tinc amagat allò. t‘estima, el teu fill Ahmed.”

A les 4 de la matinada següent apareixen la policia local, agents del FBI, de la CIA, els S.W.A.T, els Rangers, els Marines, Steven Seagal, Sylvester Stallone, Arnold Schwarzenegger, mercenaris d‘èlit i representants del Pentàgon, que remouen tota la terra del jardí buscant materials per a construir bombes, àntrax, armes de destrucció massiva… No troben res i se‘n van.

El mateix dia, l‘home rep un altre mail del seu fill:
“Benvolgut pare: Segurament la terra ja estarà preparada per a plantar les patates. Si tens més feina a fer, envia‘m un altre mail. t‘estima, Ahmed.”