Símbols

El Govern d‘Aragó està estudiant la possibilitat de modificar l‘escut de la seua bandera per tal de suprimir els “quatre caps tallats de moros” que representen, des de fa més de cinc segles, la conquesta d‘osca pel rei Pere I en 1096. La revisió gràfica de l‘escut es farà a petició de la comunitat islàmica de Saragossa, que havia reclamat moltes vegades la seua desaparició. El govern aragonés ha dit que podria aprofitar la reforma de l‘estatut per a introduir aquesta modificació en l‘escut de la bandera. Els quatre degollaments, que es troben en una de les quatre divisions de l‘escut, acompanyen a la creu de Sant Jordi i rememoren la batalla d‘Alcaraz.El president aragonés, Marcelino Iglesias, explicava que “aquest moment és ideal no només per a augmentar l‘autogovern, sinó també per a revisar els símbols”. Val.

escut

A la declaració li podríem donar la volta: “Aquest moment és ideal no només per a revisar els símbols, sinó també per a augmentar l‘autogovern”, …que era el tema, no? Ara bé, parlant de símbols, no hauríem grapejar tant la memòria fins a reduir-la a un pastisset apegalós. Perquè els degollaments de moros en un escut que té més de 500 anys no tenen per què ser interpretats com una violència contra la comunitat islàmica actual; també acompleixen a la perfecció la funció de recordar-nos la crueltat amb què aleshores va ser tractada aquella gent. Excloure‘ls de l‘escut implica també esborrar aquesta memòria. Parlem d‘història, per tant, i que jo sàpiga, actualment, els aragonesos no van tallant caps de moros pel carrers. Si jo fos musulmà, més greu em semblaria que passejaren la Pilarica per carrers públics i civils, i no em deixaren a mi resar al meu déu enmig d‘aquest mateix carrer. Em pregunte si d‘ací a poc els Moros i Cristians d‘Alcoi se repartirandemocràticament les victòries per tal que ningú s‘enfade, o si un home disfressat de Sant Jordi li regalarà una rosa a una musulmana en el dia del llibre.

Els impassibles

No foteu, no els imparables, no… Els impassibles. “El asesinato como rutina” és un bon article de Pedro Ortiz, director del diari Las Provincias, que recordava ahir els 50 assassinats comesos al País Valencià (estatutari, diu “Comunidad Valenciana”) en les 42 setmanes que portem de 2004. No som ciutadans, per tant; som supervivents. Cinquanta assassinats significa més d‘un assassinat per setmana. No parla de tots els morts. Parla dels morts publicats. Són (concretem) els assassinats que s‘han publicat enguany en les pàgines de successos del periòdic fundat per Teodor Llorente. Comprove, amb un cert goig, que el professor doctor Pedro Ortiz no pot deixar de fer certa autocrítica (“círculos policiales y periodísticos, siempre dispuestos a simplificar para identificar más rápidamente”) i pedagogia:

«No es esta, como se ha visto, una columna de opinión. Y no se habla, aunque sí, de peleas políticas, de acontecimientos internacionales o de grandes empresas. Intenta ser este un artículo de exposición de hechos, sobre los cuales se infiere, sin ninguna duda, más de una opinión y numerosos juicios de valor..»

Alerta Ortiz de la necessitat d‘evitar que “los valencianos se acostumbren a convivir impasibles con el crimen como quien cohabita con un clima cálido y húmedo: molesto pero llevadero. El asesinato no puede convertir-se en una rutina llevadera”. l‘oratge, el meninfotisme, la violència. Les víctimes de la calor i les víctimes de la violència. La humitat sencera. Com m‘agraden aquestes comparacions! Però si parlem de les rutines i dels costums, de la gent, de les administracions, dels periòdics, hauríem de contextualitzar una mica més. Perquè, de fet, comparativament, es produeix una paradoxa no menys alarmant: d‘un temps ençà, la informació sobre assassinats, i violència en general, ha augmentat d‘una forma contundent, probablement no tant en els diaris, pero sí en les graelles televisives. El director de Las Provincias parla de la impassibilitat dels valencians davant de l‘agument de la violència, però també caldria mirar atentament la gran quantitat d‘informació esgrogueïda i/o groga que inunda actualment els televisors i que acaba provocant, per insistent i descontextualitzada, un meninfotisme profund dels ciutadans: els impassibles. Caldria veure també si, en realitat, hi ha ara més assessinats o bé se‘n publiquen més. Rutines i costums, meninfotismes de la gent, de les administracions, dels mitjans de comunicació sempre n‘hem patit, i també n‘hem gaudit; però la grogor d’El Caso, multiplicada i quotidiana, no l‘havíem patida mai d‘una forma tan bèstia. Ja ho deia el meu avi: mentre se parla de morts i de futbol, no se parla de política.

Suïcida en reravera

Diu que tanca. Explica que “no val la pena esforçar-se per a penes 100 lectors diaris de mitjana”, que ha arribat “a la conclusió que escriure un blog és un tic completament adolescent” i que “la veritable vida no és aquí dins”. En fi, que se suïcida. Bona sort, Antoni.

Com llaurar la terra

Vaig a transcriure un acudit formidable que acabe de rebre per mail, una història que, per cert, els agradarà als navegants d‘indymedia:

Un vell home, àrab, musulmà, iraquià, resident a Xicago (EE.UU.) des de fa més de 40 anys, vol plantar patates en el seu jardí, però llaurar la terra és un treball molt pesat per a ell.

El seu únic fill, Ahmed, està estudiant a França.

l‘home li envia un mail al seu fill, explicant-li el problema:
“Estimat Ahmed: Em sent molt malament perquè enguany no he pogut plantar patates en el meu jardí. Sóc ja massa vell per a llaurar la terra. Si tu estigueres ací, tots els meus problemes desapareixerien. Sé que tu remouries tota la terra per mi. Ton pare, que t‘estima.”

Pocs dies després, rep un mail del seu fill:
“Benvolgut pare: Per favor, per Alà, no toques mai la terra d‘aquest jardí. Ahí és on tinc amagat allò. t‘estima, el teu fill Ahmed.”

A les 4 de la matinada següent apareixen la policia local, agents del FBI, de la CIA, els S.W.A.T, els Rangers, els Marines, Steven Seagal, Sylvester Stallone, Arnold Schwarzenegger, mercenaris d‘èlit i representants del Pentàgon, que remouen tota la terra del jardí buscant materials per a construir bombes, àntrax, armes de destrucció massiva… No troben res i se‘n van.

El mateix dia, l‘home rep un altre mail del seu fill:
“Benvolgut pare: Segurament la terra ja estarà preparada per a plantar les patates. Si tens més feina a fer, envia‘m un altre mail. t‘estima, Ahmed.”

Carrer

La panadera obri el matí i es guarda la clau a la butxaca. El jove forner fuig. No sap de quí, de què, però fuig. Estem sincronitzats: el jove forner sempre se‘n va a dormir quan jo mire des del balcó. Un gat vol dominar el carrer contra la voluntat d‘un automòbil. El gat mira al forner i també fuig. El forner i el gat fugen. També estan sincronitzats, i jo amb ells. Creia que els gats havien desaparegut de les ciutats… Serà que tornen les rates. Des d‘aquest balcó, tant d‘hora, la llibertat és més que un miratge; és un deler estrany que retarda la necessitat d‘existència. m‘estime aquesta fresca de la matinada, el tacte fred de la pedra de la barana, totes les llums que inicien la conquesta dels murs que fan del carrer on visc una presó en miniatura. Visc en un carrer estret i curt, estret i curt com el corredor central de les presons, però ple de cotxes aparcats en segona fila. Mai no ha pogut ser una altra cosa: sempre ha sigut un carrer estret i curt, ple de cotxes aparcats en segona fila. De fet, és un carrer de segona o tercera fila. Un carrer sense gràcia. Afortunadament, la meua cel·la té balcó.

Esforç

«És hora potser que face l‘únic esforç de mirar la meua vida. Em veig enmig d‘un desert immens. Parle d‘allò que ahir vaig ser literàriament, mire d‘explicar-me a mi mateix com he arribat fins ací.»

Fernando Pessoa

«Libre del desassossec»

l‘arquebisbe i el sexe

Quan es posa el sexe damunt de la taula, de la taula pública vull dir, sempre salta algun jerarca de l‘Església que hi aporta la nota de color, el punt G de la polémica, l‘èxtasi de la naftalina, tota la puresa de l‘orgasme. I aquesta setmana li ha tocat resar a l‘arquebisbe de Toledo, pobre home, a qui li han manat cantar el rosari de comparar la majoria favorable als matrimonis no heterosexuals amb la majoria que recolzà a Hitler. Antonio Cañizares, que gràcies a Deú no es família del dictador, va afegir, en un castellà modern i no en llatí, que els matrimonis gais «van en contra de la Naturaleza, de la familia y de una sociedad sana». D‘alguna manera, l‘argument de què una majoria pot recolzar una dictadura, ens el podríem arribar a empassar si recordem ara aquells temps en què el nacionalcatolicisme franquista, en molt íntima i ubèrrima col·laboració amb l‘Església, es dedicà a netejar, entre altres coses, aquella majoria de cervellets de xiquets i xiquetes de la postguerra. No els netejaren tots, afortunadament.

En canvi, parlar de Naturalesa, família i societat sana, des d‘opinions purament religioses, i no científiques, ni socials, ni jurídiques, són ganes de preparar llenya sense tenir foc. Si l‘Església haguera eixit, per fi, de l‘Edat Mitjana, podria veure que el matrimoni de parelles no heterosexuals, amb el reconeixement de tots els seus drets, ve a preservar l‘existència de la més bàsica de les estructures socials:la familia, perquè parlem de família no heterosexual, però família en qualsevol cas. En quant a la “societat sana”, que jo sàpiga, les parelles no heterosexuals se dutxen i se vacunen com tots els mortals i, per tant, no veig els inconvenients. Ara bé, si l‘arquebisbe volia dir que aquest matrimoni no pot ser legal perquè no és saludable el contacte, posem per cas, entre dos pius, tot seguit hauria de demanar-li a la Justícia la prohibició del catolicisme en Espanya, perquè no es saludable, ni de bon tros, que el personal eclesiàstic tinga prohibides, des de Roma, les relacions sexuals. Declaracions com les de l‘arquebisbe ens demostren que, encara que les tinguen prohibides, ells no deixen de fotre.