Octubre

No vaig anar a l‘Alameda Palace, però m‘han contat que part del jurat, sobretot Anna Maria Moix, va preferir la proposta místico-social de Jaume Santandreu (Manacor, 1938) a l‘existencialisme simbolista de Ramon Guillem (Catarroja, 1959). Com la nit i el dia. Però el polifacètic capellà d‘ERC no va ser finalment l‘escollit. Els membres del jurat del premi Octubre de poesia “Vicent Andrés Estelles” (Vicenç Altaió, David Castillo, Marc Granell, Anna Maria Moix i Tònia Passola) esquivaren el salt al buit i guardonaren el llibre “més tranquil, més serè i més transparent” del bibliotecari catarrogí, titulat Celebració de la mirada. Recorde ara uns bons versos del llorejat: “Hi ha una part de mi que no és meua / com hi ha un vers trencat que no em pertany, / un ritme que no acobla, una síl·laba / que sempre és misteri.” (“Terra d‘aigua”, Edicions 62, Barcelona 1993).

I. Hiroshima mon amour

(Zoom: la pedra, voltada d‘herba, instaura el paisatge)

És que una gramàtica
Del món el faria més amable? Una paraula tèrbola,
Una llum conquerida i un amant besat gairebé de memòria,
Un amant com de lluny, l‘en picat
Subtil que a contracor el magnifica,
Un angle obscur, la tenebra,
Dos cossos en un temps d‘abraçada poètica,
Una imatge perfectament discontínua?

Independentment
Dels efectes especials, el compaginador, l‘ordre
Establit en el rodatge pot organitzar els ponts del temps,
Una estructura autèntica des d‘un dolor musical,
Les fal·laces transicions, els canvis de lloc
Amb seqüències contundents, emblemàtiques; l‘agulla
Del rellotge escarlata, que salta obligatòriament
d‘una hora a una altra;
I en quarentena l‘almanac,
Les fulles del qual volen i esmalten els mesos, com de marbre,
d‘or els anys que depenen de la voluntat narrativa;
Els trens, dels que evidentment ja no es fabriquen,
com ha de ser,
I els avions, és a dir, els viatges, tot l‘amor d‘Hiroshima.
I Marguerite, un personatge més, excitant la mort
com si d‘un adjectiu es tractara, mirant-se el dúctil desconcert,
Això que ella sap que després en diran sensibilitat femenina
I que senzillament és una reconciliació íntima de la realitat
Amb la memòria, passat, present
I futur en l‘espai únic d‘una sola mirada.

La por és el missatge

No sé si el Pentàgon precipitarà la tempesta amb algun espectacle pirotècnic, però, com era d‘esperar, les bombes informatives creixen com xampinyons a mesura que s‘apropa el 2 de novembre, les presidencials en Estats Units. Si The New Yok Times va exhibir l‘altre dia les negligències d‘aquest pais en la protecció de centres de producció i magatzematge d‘armament, ahir va trascendir la primera investigació realitzada pels nordamericans sobre el nombre de cadàvers del genocidi executat per EEUU (i els seus ajudants) a l‘iraq: 100.000 morts. No el mitjà, sinó la por és el missatge. La por i solament la por. En aquesta última fase preelectoral, republicans i demòcrates treballen la por a consciència, com ho van fer populars i socialistes la setmana prèvia al 14-M: d‘una banda, la por que Bush continue el seu genocidi i, per un altre, la por que Kerry no continue la guerra contra el terrorisme, que són, al cap i a la fi, les dues cares del mateix dòlar. Ells segueixen mirant-se el melic, però la resta del món també els mirem el melic (mai abans va haver cobertura tan planetària d‘aquestes presidencials) en comptes de mirar a la cara, un a un, als cent mil morts del genocidi. Por. Ningú sembla tenir por de què Hitler no hage mort.

El tripartit

Tripartit català: el Valencia, campió de Lliga, el Barcelona, líder de Primera, i l‘espanyol, que actualment fa quart en la Lliga, van perdre davant del Lleida, la Grama i el Terrassa, respectivament. En general, no podem dir que ser campió de l‘espanyola “Copa del Rey” no motiva als equips dels Països Catalans; però sí podem dir que ser campió de l‘espanyola “Copa del Rey” no sembla ser prioritari per als equips dels Països Catalans que tenen més pressupost. Aquesta lectura és estrictament esportiva i econòmica; qualsevol relació amb la política tripartita és pura coincidència.

Copròfags

He fet càlculs. I la justificació és raonable. A Castelló de la Plana n‘hi ha tanta merda que s‘han d‘eixamplar els abocadors de Vilafranca, Cortes i Tales. El que no deixa clar la notícia és que la pujada anual de la taxa del fem és directament proporcional a la quantitat de merda que defeca la pròpia la Diputació Provincial i que s‘han de menjar els castellonencs.

El bac

No ha faltat una orgia de metàfores per a desxifrar, en el bac de Fidel Castro de la setmana passada, la profecia divina de la futura caiguda del règim cubà. Un taller de ferramentes estilístiques ha treballat al servei de l‘acudit fàcil, però poques martellades han caigut sobre un dels principals trets de l‘ensopegada: que va caure tot sol. La soledat de la caiguda. L‘aïllament del trapezista de la revolució. Del rebolcó. Per més que li posen la cameta, Castro caurà víctima de sí mateix. Tot solet. És una manera com una altra de contemplar la dilatada decadència del règim cubà; perquè n‘hi ha d‘altres, més bèsties però sinceres, que declaren el desig de veure‘l mort, com és el cas de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Loyola de Palacio, un desig que no és, diguem-ne, una metàfora reflexiva ni subtil: «Todos esperamos que Castro se muera cuanto antes. No digo que lo maten, digo que se muera».

La falta de llibertats i l‘opressor bloqueig internacional, especialment el d‘Estats Units, seguirà trencant a trossets els genolls ferits del poble cubà. Cert que Cuba, com diu Castro, ha sigut i és encara víctima de moltes coses, però ja fa temps que és gairebé més víctima del propi victimisme del dictador que no pas del bloqueig que l‘illa pateix. En la seua presentació, no són massa diferents les consignes que Fidel i Bush mamprenen per a guanyar-se a la gent. Bàsicament, com a bons senyors feudals, els dos masteguen el mateix xiclet: «En algun moment podríem rebre algun atac del qual solament jo podré defensar-vos».

Encara que no ho semble, no està més sol Castro que Bush. Cuba i els EUA també s‘assemblen en la seua pròpia soledat, en un aïllament internacional que va a més. Els dos són líders d‘estats predemocràtics, els dos demanen incessants actes de fe als ciutadans, els dos estan a punt de caure i els dos, si no cauen,estan a punt d‘extremar la violència i el vassallatge contra innocents.

Pere

Lluny
de la tempesta, feliçment palpe
la barana freda del meu balcó contemplant que en la muntanya
plou.

El meu amic Pere,
que és fadrí i té l‘afició dòcil
d‘estar avorrit totes les vesprades dels divendres,
s‘ha decidit a pujar la muntanya que jo ara mateix mire;
des d‘allí truca i diu, rebentat, quina calor que fa,
quin paisatge més sec, quin desert,
quina claror, quin sol
més lluent.

I jo, que podria acceptar
que no plou,
juraria que és de nit.