“El talante contra la lengua”

“La piel de Carod. El talante contra la lengua”. La pel·lícula de la setmana. Un curtmetratge, possiblement. Titula hui l‘aVUI que ERC amenaça amb retirar el suport al PSOE per haver dut el valencià com a “llengua oficial” a la UE: “ERC no es veu en condicions de recolzar governs que fan barbaritats com aquestes”, ha clamat Puigcercós. Paraules. En realitat, no sé jo si això és una “amenaça” o bé el desig, més o menys verinós, de la redactora de l‘aVUI, però en fi, en qualsevol cas, més enllà de les brofegades de cadascú, tinc ganes de confirmar el resultat de la reunió que aquest matí faran Zapatero i Carod Rovira. O Carod Rovira i Zapatero, és igual, no tinc manies. Primer, per comprovar si a ERC se li escapa (encara més) la força per la boca i, segon, per a constatar quina mena de “talante” és el del president espanyol.

Si els morts i les víctimes del terrorisme són rendibles políticament, per què no anaven a treure ara rendibilitat (encara més, encara més, fins a l‘esquelet) de jugar amb la unitat de la llengua… I, com sempre, la partida, el joc brut, no es celebra solament a Madrid.

Recomane:
“…quan del mugró matern la dolça llet bevíem”

Ineptes

La proposta del govern espanyol feta pública pel ministre d‘exteriors, Miguel Ángel Moratinos, de què el català i el valencià siguen considerades, per separat, llengües oficials de la UE gràcies a una reforma del règim lingüístic europeu demostra, no solament que no existeix la comunicació interna entre les diferents federacions del PSOE, sinó que, a més, estem governats per una gent summament inculta i ignorant. Comprovem, aleshores, que no existeix cap mena de coordinació dels socialistes entre Madrid i València per a la presa de decisions al voltant de la unitat de la llengua, mil voltes defensada pel PSPV. Si jo fos militant socialista al País Valencià (déu mos guard de mal e pecat) demanaria immediatament la dimissió de J. I. Pla com a secretari general del PSPV, per haver caigut tan fora de joc en un tema tan sensible per als valencians. d‘altra banda, servidor considerava a Moratinos una persona d‘una certa capacitat intel·lectual; no anem ara a demanar-li que es faça filòleg, però ha quedat clar que ni ell ni la resta del govern tenen ni una mínima puta idea de temes lingüístics. Diuen que rectificar és de savis, però no sempre. La mare que els va…

Actualitzacions:
17.00.- Article de Vicent Partal a Vilaweb.
17.20.-Comentaris a e-Notícies.
Què diu Vilaweb.
Un portaveu del PSPV diu que el tema és “accessori” i “colateral” .
Ribó lamenta la descoordinació.

Asimetries

En la última versió de la sarsuela titulada “La unidad de España”, els tres tenors del PSOE, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves i José Bono, no van voler cantar la mateixa cançó, però la sarsuela és la mateixa. La de sempre. I no és que Chaves i Bono tinguen el desig d‘apropar-se als socialistes catalans, ni molt menys (uf!), sinó que han volgut allunyar-se de Rodríguez Ibarra, que és ben diferent. El cas és que l‘extremeny desentonà la setmana passada amb discurs “sensato” i “patriótico” contra les aspiracions autonòmiques de Pasqual Maragall, igual que ho va fer quan va proposar la prohibició de partits nacionalistes al Congrés dels Diputats. El debat “territorial” (una cosa que no té res a veure amb la reordenació del territori) deu ser això, doncs, uns que s‘ho passen d‘allò més bé dient que “la unidad se rompe” i uns altres que s‘ho passen millor encara dient que no, que no, que no.

Les simetries patriòtiques que reclama Ibarra, banderetes també de l‘anterior govern del PP, no solament desentonen. A més són impossibles. De fet, l‘asimetria autonòmica que Maragall explica no és cap revelació ni cap revolució (més voldria ell); no fa més que exhibir la constatació d‘una situació que es produeix des que existeix això que es diu “Estado espanyol”. És a dir, que si Madrid, o Navarra, són “simètrics” de Múrcia…, que baixe Déu i rese.

I no cal anar a Múrcia. Fa dos dies, el PSPV denunciava, en un informe publicat a Levante-EMV, que l‘ensenyament públic al País Valencià és més car que en altres parts de l‘Estat, on els pares han de pagar els llibres de text i on la construcció de nous col·legis i instituts és, per posar un cas, un 156% més cara del que aquestes mateixes instal·lacions costen a Extremadura. Un altre: l‘iES Pau Lledó (Castelló), un institut mitjanet tirant a menut, es va adjudicar per 5,25 milions d‘euros, el doble que a Galícia. En fi, que si això és la simetria…, ves a saber on estarà la identitat.

“Debate territorial”

Señoras y señores, con ustedes la España (léase Europa, si les viene en gana) de las Regiones. La regió d‘ibarra, la regió de Camps, la regió de Maragall. És igual. Les regions que tornen, que fan forat, que ens fan forat. De tot això, em gràcia que es pose de moda la cunya (= peça de la forma de sabater, consistent en un tros de fusta quasi piramidal, movible, situat a la part superior de la forma i que serveix per a estrènyer més o menys l‘estaqueta), la cunya, dic, de “debate territorial”. “Territorial”, que no sona fort, que és més asèptic, equidistant. Això voldrien que quedara, dels pobles, de les nacions, que quedaren molts territoris, moltíssims, però solament territoris. I les terres dels territoris. I gent, molta gent, però solament gent. Gent dispersa com una polseguera. Ocupables i rendibles, evidentment.

La “importància” del columnista

¿Qui ha dit que realment no existeix el feed-back, la retroalimentació, les bipolaritats, el boomerang entre l‘emissor i el receptor, la comunicació peer-to-peer en la premsa diària? Un exemple molt gràfic, supergràfic:

«Per tant, aprofito per parlar de mi mateixa, un tema que al lector li deu resultar tan avorrit com a mi m‘apassiona. No us castigaré amb la meva vida privada, perquè, disculpeu, però no n‘heu de fer res, però sí que voldria comentar el contacte amb el públic lector que tenim els columnistes d‘opinió. Esclar que no tinc altra experiència que la meva, però he observat, per comentaris que he sentit, que no és gaire diferent de la dels altres. d‘entrada voldria recordar un pensament del mestre de columnistes que és Josep Maria Espinàs: qualsevol que faci públiques les seves opinions tindrà uns quants a qui agradarà, una majoria a qui deixarà indiferent i uns altres que el detestaran. Intentar agradar a tothom, afegia, és una bestiesa i una ingenuïtat. Això m‘ha estat molt útil quan he rebut cartes furibundes de lectors enfadadíssims amb mi.» [ Més ]

Fot molt, sí que fot, però té raó Espinàs: “Intentar agradar a tothom és una bestiesa i una ingenuïtat”. Aleshores, potser no caldria escriure una columna per a recordar-ho… O sí? Si un-una columnista se sent fotut-fotuda per les cartes dels lectors, quina mena de feed-back és aquest? On queda, doncs, el problema en sí, l‘estat de la qüestió, el debat del conflicte, les persones vertaderament “fotudes” que no són “jo mateix”? Tanta personalització… Em pregunte si estarà “Salsa Rosa” contagiant als periòdics.