Home llop

Quan ja no pot sinó estar sol
i fora plou
i cap porta li obri
i ni sa casa l‘acull,
no sap plorar.
Determina l‘enyor,
l‘últim desassossec, els déus
que l‘abandonen pres
del seu propi bleix.
Una cova lluny,
al cim de la muntanya
és el paradís
que li fa recer i somni
contra l‘odi dels caçadors.

Del gat al gos

Montserrat Tura, consellera autonòmica de l‘interior de la Generalitat de Catalunya, ha anunciat que les matrícules dels cotxes podrien portar, d‘aci a uns mesos, “un distintiu autonòmic entre les lletres i els números“. Europeu, jo vaig canviar la matrícula del meu cotxe quan, europeíssims, ens van eliminar les referències provincials en les plaques de les matrícules espanyoles, després vaig comprar el triangle i fa poc l‘armilla fosfi. Jure que no aguantaré una altra presa de pèl autonòmica i que si em volen obligar autnòmicament a posar-me la matrícula VAL, CV, o CVL, de “Comunidad Valenciana” (la porten clara), possiblement no hi posaré al damunt la del CAT sinó la del DOG, és a dir, la del GOS, la d‘un gos rabiòs, perquè ja n‘hi ha prou de fotre els diners i la dignitat al personal, senyoreta Montserrat Tura. Aquesta xorrada autonòmica, però provinciana, em recorda unes altres, com és la polèmica per l‘oficialitat de la llengua a Europa o la del “debate territorial”. Un rotllet per setmana. Un altre. Que ens tenen preparat per a la pròxima?

Camí de tornada

Per fi he pogut tornar, encara que no mai es torna igual. Més que tornar, com diu el poeta Isidre Martínez i Marzo, és un camí de tornada… O de tronada, millor dit, perquè ha tronat molt, moltíssim aquesta setmana, al carrer i en casa. I ja que estava…, doncs li he fet alguns canvis al blog. No sé si és més navegable o si el vaixell té massa botons, però així és queda. Si jo fora malpensat, diria que les bases de dades no es trenquen a soles i que la mà d‘algun dimoni, o d‘algun sant, ha fet de les seues. Però com no sóc gens malpensat, dic que les bases de dades no es trenquen a soles. Sort que, de casualitat, fa un parell de setmanes vaig fer una còpia de seguretat del blog i l‘he pogut salvar de l‘incendi. De miracle. Com Acebes fa, tampoc jo descarte res, no, i menys quan l‘últim post era una crítica a l‘aBC. Hunorística, això sí, però sembla que algu no ho va entendre. Per tant, pel que puga ser, us recomane als qui sou poc dòcils amb determinats poders que prepareu còpies de seguretat periòdicament. I si sou dòcils, doncs també.

Batalletes

El que no han fet Aznar, Zaplana i Camps, ho ha fet, en quatre dies, un ministre socialista: posar en alerta roja a les nostres universitats, a Omnium Cultural, a Acció Cultural del País Valencià i a l‘Obra Cultural Balear. Constitució i estatuts en mà, M. A. Moratinos feia pública la preparació d‘una proposta en què català i valencià haurien de ser considerades, per separat, llengües oficials de la UE si es du a terme una reforma del règim lingüístic europeu. L‘home no tenia a mà el diccionari Alcover-Moll valencià-català-balear, possiblement perquè no sovinteja els despatxos dels ministres. «No soy filólogo, ni entraré en ninguna guerra lingüística», va dir dir el responsable d‘Exteriors, tot just després, mira tu quina paradoxa, d‘haver atiat el foc.

Podríem ara tornar a deixar-nos dur pel laberint de les ingenuïtats i creure que aquesta nova batalleta que el PSOE ha provocat «sense saber» que persistia una guerra política al voltant és el resultat de la seua ignorància («no soy filólogo») o bé d‘una presumpta descoordinació política amb la federació dels socialistes valencians. Isabel Escudero, vicesecretària general del PSPV, declarava hores després que «siempre hemos defendido que el valenciano forma parte de la misma lengua que el catalán». Doncs no es nota. De fet, sincerament: sempre s‘ha notat molt poc.

No menys aparents han sigut algunes de les reaccions que s‘han produït al Principat. Si bé ERC (com ERPV) és l‘únic partit que ha posat el crit en el cel (no és massa, però almenys ha posat alguna cosa), a la resta dels partits catalans se‘ls ha quedat la boca ben menuda, petitona, a l‘hora de defensar la unitat de la llengua. Era d‘esperar, en qualsevol cas. Uns per socis, i uns altres per goluts. Per a segons qui, el tractament d‘un dialecte com a llengua oficial en la UE és un mal menor sempre i quan la llengua siga reconeguda. I ara diuen que van a buscar «fórmules». Fórmules, fórmules?, que no els acusen després de no haver trobat solució científica.

III Trobada Castellonera

Castelló de la Plana, Castelló de la Ribera, Castelló d‘Empúries, Castelló de Rugat, Castelló de Farfanya, Castellonet de la Conquesta i Castellonroi celebren demà la III Trobada de Castellons dels Països Catalans, que es celebrarà enguany a Castellonroi (La LLitera). Si voleu anar i necessiteu informació, el telèfons de contacte del Casal Jaume I “Ramon Vives” de Castellonroi són: 974 421644 i 687 658685. Més informació en la pàgina d‘acció Cultural del País Valencià.

l‘aixada

Caminant entre els tarongers, al secà, vaig trobar la vella aixada de l‘avi. No era una aixada qualsevol. Era l‘aixada que escollia per a refer els cavallons, un a un, tots els matins dels diumenges. Netejava de brossa la finca, amenaçava als responsables del pou, comprovava el tamany de les nàvels. Després ens contava les meravelles del massatge cardíac que garanteix el treball de l‘horta. l‘aixada. Pensareu en la insignificança de la troballa i en la meua ingenuïtat, però per a mi no existeix, des de fa temps, cap altre descobriment comparable.