Ja en el seu quiosc

Què tenen en comú les xapes de cava, la biblioteca de Saramago, l‘abella Maia, tots els Seat 600, les novel·les fúcsia de Johanna Lindsey, l‘art del Tarot, els rellotges antics, els tallers mecànics, les nines “barriguitas” i els cederoms de jazz? Que són col·leccionables. Com al desembre amb els perfums i els joguets, la publicitat al setembre ens assetja amb col·leccions de tota mena d‘objectes, cada volta més estranys. Es col·lecciona de tot, i sembla que tot és col·leccionable, enllaunable: la música, la pintura, la tecnologia, la moda o l‘amor.

Amb una funció màgica, en la Prehistòria, els objectes s‘amagaven, però no es col·leccionaven. El col·leccionisme de les cultures teocràtiques era d‘objectes sumptuaris, prohibits a qui no era rei o sacerdot. L‘hel·lenisme consolidà valors afegits: l‘artístic i la historicitat, és a dir, l‘admiració pels monuments d‘un poble o cultura prèvia. En el cristianisme destacaven per la seua funció i riquesa material. l‘humanisme aprofità el valor didàctic del col·leccionisme. I, finalment, el capitalisme ha convertit el col·leccionisme en una afició de masses i absolutament fetitxista. Tothom col·lecciona.

Per a alguns consumidors, això de col·leccionar deu ser alguna cosa així com una droga, bastant addictiva segurament, perquè, cada tardor, retornen aquestes promocions. Si a una persona li fa goig col·leccionar alguna cosa però, en canvi, no és prou constant, al final ja no sap si col·lecciona objectes o, simplement, col·lecciona col·leccionables. Potser, per a aquest tipus de consumidors (és a dir, la majoria), les editorials haurien de traure una promoció especial de l‘estil: “col·leccione col·leccionables, primer i últim número, ja en el seu quiosc”. És aquest, en tot cas, un col·leccionisme molt descafeinat, perquè col·leccionar sempre ha sigut un art en el qual la possesió de l‘objecte ha de ser exclusiva i no com ara, prefabricada i compartida per milions de persones.

Gúdar

Neu que de l‘aigua fa silenci

Cases que s‘ajuden
a pujar per la muntanya;
de tan velles
es preparen per a jaure eternitats
sota els badalls del vent

Pins que amb altíssima curiositat
s‘aboquen nus a la vora dels camins
per a deixar-se contemplar
sense fer ni un sol intent
d‘avergonyir-nos

Riu que ara passa
i passarà
que ni a penes ens saluda
i que en ser descobert s‘oculta llum dins
de cada pedra

Lluna gebrada
que a mort es juga la llunyania
desguàs atroç és l‘alba que plora

Nit que s‘enfila gat pels fumerals
coronant la serra
obrint el cel

Núvols
que baixen amb voluntat de boira
amb la responsabilitat secreta de deixar-nos
sols i més perduts encara

Nayaf

l‘iraq no existeix. Solament existeix Nayaf. Fa algunes setmanes que només es parla de Nayaf. La premsa ha abusat de l‘escala horitzontal, de l‘interlletrat. Estalvia energies i condensa les seues informacions al voltant d‘aquesta ciutat com si es tractara d‘un joc a tres bandes entre el govern titella iraquià, l‘aiatol·là Alí al-Sistani i “el clergue dissident”, Moqtada al-Sadr. És un Nayaf esquema, un Nayaf croquis, un Nayaf maqueta a escala d‘un Iraq fàcilment abarcable, contenible, informativament confortable. Còmode. Com si la resta del país no patira, com si la guerra, la invasió i l‘ocupació yanqui fora ja un conte que relata un avi al seu nét, com si els soldats nord-americans foren pur panorama.