«Centralitats»

L‘Eix de la Prosperitat (Madrid, València, Mallorca) és, per qui encara no ho sàpiga, el bateig d‘una aliança entre tres presidents autonòmics del PP. Fa una setmana, Aguirre, Camps i Matas, es tornaren a reunir en Palma per a “unir forces” davant del govern central socialista, al qual acusen, dia sí dia també, de governar més per a les autonomies del seu mateix signe polític: Catalunya, Aragó i Andalusia. Mira qui parla.

Tot i això, el president balear, Jaume Matas, ha donat la sorpresa i, diplomàticament, s‘ha obert de cames uns quants kilòmetres per a posar un peu sobre l‘eix i un altre sobre l‘eurorregió que impulsa el seu homòleg català, Pasqual Maragall, amb qui recentment ha fet pública la incorporació. I no solament això; Matas, il·lús, ha aconsellat a Camps fer el mateix, considerant què l‘eurorregió no és incompatible amb l‘eix de la prosperitat. Profitós joc a dues bandes. No ha tardat gens el portaveu del govern valencià, Alejandro Font de Mora, en contestar que, des de la Generalitat Valenciana, no s‘abandonarà “la centralidad” i que no l‘interessa gens la idea de crear una regió europea a partir de l‘arc Mediterrani. Quines aventures, no?

Un altre gall cantaria si Camps i Font de Mora s‘adonaren de què aquesta posició del govern valencià va en contra de la seua pròpia estratègia de “centralidad” política i, menys encara, econòmica. De fet, més pendents de les seues batalles internes, el govern del PP, com un eix de la mediocritat, està perdent l‘oportunitat d‘aprofitar millor que ningú eixe joc a dues bandes que, en canvi, Matas, més atent, sí que ha contemplat; i això fa pensar que si Camps estiguera realment interessat en dur prosperitat a les terres que governa seria capaç de veure que, geogràficamenet, València (la ciutat si més no), és troba justament en la intersecció que forma l‘eix de la prosperitat i l‘eurorregió. Però no: la única “centralidad” que són capaços de veure és la de la Copa Amèrica.

Joan

Joan, la terra és ací un boirós diàleg
d‘arrels invisibles, d‘esquelets a l‘aguait,
mentre espera expectant, assaonada
d‘inesperades llegendes, l‘adveniment
d‘una pluja immensa. Guarda en silenci
els cavallons llaurats per totes les aixades,
els ossos vençuts de tots els herois,
immutables amants abraçats a les oliveres
i la solitud heretada de tots els jornalers
que definitivament hui es perden, fang i misèria,
com es perd la collita, la cançó o la família.
Passatgers de l‘adéu, ja no accepten morir
al rovell del secà, ni acaçats per crepuscles
poc efusius o plors de sèquia sense granotes.
Fill meu, els llauradors no se‘n recorden
ni del seu propi nom; han obert una gestoria,
venen quatre cases i es miren els peus.
Mira, Joan, com pel reguer suren, calmadament,
contra tots els presagis, unes espardenyes.

Guerra amb estil

Durant la invasió de l‘iraq, tot i les presumptes amenaces dels Estats Units, Al-Jazeera ha sigut, de cara a l‘opinió pública occidental (si més no), un dels pocs canals de televisió del planeta que ha emès imatges d‘iraquians agonitzants i de captures de soldats de la coalició, rarament vistes en les pantalles d‘occident. Per als falcons de Washington ha sigut també la ferramenta més important dels resistents i/o terroristes per a anunciar la captura i/o decapitació d‘ostatges a l‘iraq.

Ara, aquest canal àrab de televisió per satèl·lit, en resposta (?) a les insistents acusacions per part dels Estats Units de donar una cobertura antiamericana de la guerra (bon joc de contraris?), ha informat de la creació d‘un llibre d‘estil que assegura -diu- un treball periodístic equànime i sensible. El canal de Qatar defensa en ell el seu dret a comunicar “la cara lletja de la guerra” (també sol dir-ho Le Monde, això), però que el nou codi busca equilibrar la balança i que pretén funcionar tant des del punt de vista occidental com des de l‘àrab quan considere la retransmissió d‘imatges sagnants i de violència.

El canal explica que vol tractar a la seua audiència “amb el degut respecte i dirigir tots els seus temes amb la deguda atenció per a presentar una imatge clara, objectiva i exacta de la realitat”. Que respectarà “els sentiments de les víctimes de la guerra, de les persecucions i de les catàstrofes, a les seues familiars, als seus espectadors i el dret a la intimitat” (també sol dir-ho El Mundo, això).

Res de nou, al capdavall. Tal com analitza el magnífic Miguel Ángel Bastenier, hui en el diari El Pais, Al-Jazeera farà exactament el mateix que fa la CNN; però, per fi, també amb un llibre d‘estil. Quina novetat!

Mac OS X ,WordPress, MySQL – Blog

Actualment tenim molts sistemes de publicació de blogs, però molts d‘ells ens fan patir una forta (per no dir desagradable) dependència dels webmasters que s‘encarreguen del mateniment. Per a qui li agrade tindre un control més contundent sobre les seues produccions en xarxa, existeix una nova posibilitat, més autònoma i veloç, en el cas que l‘ordinador tinga instal·lat el sistema operatiu Mac Os X en la versió 10.3 de Macintosh. Aquest OS permet publicar pàgines web directament en xarxa habilitant la “Personal Web Sharing”, de forma que tots els fitxers de la nostra web, que abans haurem guardat en la nostra “carpeta web” del sistema, podran ser accessibles per tothom en Internet, consultables des de l‘adreça IP que tinga la nostra màquina (imagine que serà imprescindible que el nostre proveïdor d‘internet ens garantisca una IP estàtica). Si, a la instal·lació d‘aquest sistema operatiu, afegim la del WordPress 1.2 i la del gestor de la base de dades MySQL, podrem publicar, des de casa, un blog amb un control quasi total sobre les ferramentes de treball, amb la dependència, únicament, del nostre proveïdor d‘internet. En MacZealots s‘explica amb claredat (amb anglesa claredat) tots els passos a seguir per a poder publicar amb WordPress des de Mac Os X.

Centaure

No és que estigues callant, quan no ens vols cantar allò que de tu s‘espera; passa, en canvi, que estàs hissant un silenci equivalent a l‘alçària de la teua por. No has vist com ploren les banderes? Certament, no ets un mentider, ni de lluny –la teua dignitat no ho pairia–, però et ressignes a mamprendre l‘enèssima lluita contra questa precaució envasada al buit que solament et farà créixer la por ben a punt per a l‘estàtua. Tractant-se de tu, serà eqüestre, evidentment. Faltaria més.

Accidents

Que un conductor se mate conduint un cotxe és, evidentment, una cosa accidental: un accident. Però que, cada any, milers de persones se maten en les carreteres no és un accident. Això té un altre nom: homicidi. No sabria dir en quin grau. Quasi mil persones van morir l‘estiu passat en les carreteres. Mil persones que no van gaudir d‘una vida detalladament biografiada a les televisions i als periòdics, com va passar, recordem-ho, amb les víctimes dels atemptats de l‘onze de març o el de setembre.

Quina és, doncs, la metxa que encén el foc de la nostra indignació? Quina classe de consciència és la nostra que ens mena a mobilitzar-nos contra les matances dels Estats Units a l‘Iraq i, en canvi, no ens duu a fer el mateix contra les matances d‘una màquina perillosa com és l‘automòbil? El cap de setmana passat van morir quasi 40 persones per accident de tràfic, joves bona part d‘ells, que en sumen 150 a les de la primera quinzena de juliol. La nostra passivitat davant d‘aquesta violència em confirma que solament ens rebel·lem contra allò que ens interessa o contra allò que ens volen fer pensar que ens interessa.

Estem parlant d‘una plaga mundial que hem assumit sense complexos i que mata a més de 3.000 persones cada dia en el món; més que la SIDA, més que les guerres i més que el càncer. L‘Organització Mundial de la Salut (OMS), que ja ho considera una malatia, ha començat a fer campanya perquè els estats no volen o no els interessa comprendre que els accidents són un problema de salut pública i, a més, una gran sagnia per a les arques públiques.

Com les armes de foc, un cotxe pot convertir-se en una màquina de matar en mans de segons qui. I qui té un arma, se sent poderós, menysprea als altres, es confia o va massa alerta i, al capdavall, viu en la il·lusió i el deliri de què té el control totes les situacions.

l‘oNU, contra del mur de Sharon

Per fi, la Cort Internacional de Justícia (CIJ) de l‘haia, principal òrgan judicial de l‘oNU, ha dictaminat que el mur de separació construït per Israel a Cisjordània viola la llei internacional. El diari Haaretz, que avançà unes hores el veredicte, ha assenyalat que el tribunal reclama el desmantellament de la tàpia. Els jutges de l‘oNU, segons aquest periòdic, han pres la decisió quasi per unanimitat, amb 14 vots a favor i només un en contra. El vot en contra va ser, com no, del jutge representant dels Estats Units (Thomas Buergenthal).

La resolució judicial arriba tard. Fa un parell de dies, Noam Chomsky, al seu blog, escrivia un article titulat The Wall and Israel’s Aims, i afirmava:

“Si l‘objectiu era la seguretat, Israel hauria construït el mur uns quants kilòmetres dins de les seues fronteres. Podria ser així molt més alt i també estar patrullat als dos costats per l‘iDF (Forces de Defensa d‘israel), minat amb armes nuclears, completament impenetrables. Seguretat perfecta.
El problema seria que no ocuparia terra palestina valuosa ni recursos (incloent-hi el control de l‘aigua), ni expulsaria la població, ni establiria la base per a una expansió encara més llunyana mentre els Palestins fugen de les poques ciutats-masmorra que queden, com és el cas de la ciutat de Qalqilya (…).

Ara bé, la resolució de del Cort Internacional de Justícia no passa de ser, de moment, una resolució més o menys diplomàtica, legal per als il·lusos, moral per als cauts, esperançadora per als palestins i, segurament, només política per a Sharon i el seu amic Bush. Són ara Israel i EEUU els qui haurien de moure fitxa.

Actualització

Ja ho comentava abans. Era d‘esperar. Israel no respectarà la decisió del Tribunal Internacional de Justícia, perquè solament, diu, farà cas de les resolucions de l‘alt Tribunal de Justícia israelià, és a dir, el seu propi tirbunal. Que és com dir: faré el que em done la gana. Però no únicament això: el ministre israelí de Justicia, Yosef Lapid, ha afegit, a més, que Israel no reconeix el tribunal de l‘haia perquè “està format per païssos de la Unió Europea, no molt predisposats a donar suport a Israel”. No sé si riure o plorar.